Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora

El nou Papa és argentí. Una excel.lent notícia -pel que sembla- per als catòlics argentins, per als llatinoamericans i per als iberoamericans. Perfecte. Els que no són catòlics, ni creients, estan patint aquests dies una sobredosi de clericalisme, de vaticanisme, de papanatisme. I cansa. Cansa prou. 

N'hi ha una expressió argentina que es fa servir quan algú vol aguar-li la festa a un altre o quan vol apagar-li l'entusiasme per alguna cosa: pixar-li la torrada (mearle el asado). No ens anima aquesta intenció, però el cansament pel papanatisme, generat per eixa bonhomia acrítica que ha infectat la majoria dels mitjans de comunicació, propicia la legitima defensa.

I és que n'hi ha una altra sentencia tan argentina com el Papa i com la d'orinar sobre la carn torrada que és: Aquell que es crema amb llet, veu una vaca i plora. Doncs això ens passa a molts. Que crema tanta dolçor vaticana, tanta fe embaladida, tanta proclama de caritat inefectiva, tanta facilitat per a conciliar un discurs de defensa dels pobres i dels oprimits des de l'ostentació i el luxe d'uns centenars d'octogenaris disfressats no se sap de què exactament.

El nou Papa és, diuen, un home que parla clar. És, afirmen, un home compromés amb els pobres, però sense que això implique la politització partidària. És un home, afegeixen que viu modestament, que es cuina ell mateix i que viatja en transport col.lectiu (que en Buenos Aires no és poca cosa). És un home, a més a més, bel.ligerant en contra de la corrupció. Bé està la cosa. Ara, això no obsta per a que el nou Papa tinga fama d'homòfob, ben guanyada quan el govern de Fernández de Kichner va aprovar el matrimoni gay. A més, el seu passat, la seua posició durant la dictadura militar argentina (1976-1983) no està gens clara. Això vist des de la posició més benèvola.

L'Església argentina és una de les més reaccionàries d'Amèrica Llatina, sinó la campiona. La seua connivència amb la dictadura va ser -contràriament a la xilena, per exemple- molt pareguda a l'espanyola amb la dictadura de Franco. La foto en la que suposadament (no n'hi ha unanimitat, sembla, en la premsa argentina) el nou Papa li dóna la comunió a Videla n'és un cop de puny vista avui. [Sembla que la foto no és de Bergoglio, així que ha estat substituida la que inicialment hi figurava a aquest post]

És cert com explica avui El Plural que l'Església sempre ha anat repartint comunions als poderosos, sense preguntar-se si eren genocides o assassins en sèrie. Potser als confessors dels dictadors Videla, Franco, Pinochet, tan catòlics, els interessara més si tenien pensaments impurs o es tocaven de forma libidinosa. La penitència seria segura. No els preguntarien, clar, pel nombre de torturats, de desapareguts, d'assassinats. Això, pensarien, era necessari per a mantindre estalvia la civilització cristiana occidental, i per tant no calia ni contrició, ni propòsit d'esmena ni, encara menys, penitència.

Conclusió, acceptem al nou Papa, però sense melmelada i sense reescriure o amagar la seua història personal. El cavaller té un passat, i ahí està. No l'edulcorem i estigam atents al que fa d'ara en endavant. I, per l'amor de Déu, ja n'hi ha prou de papanatisme insofrible als mitjans de comunicació. I pel que fa a l'Església, menys predicar, senyors meus, i més repartir-ne el blat.