Jo també faria escrache

No fa molt la paraula escrache era quasi desconeguda per a la majoria dels espanyols. Només aquells que per una o altra raó tenien coneixements sobre la lluita pels drets humans en América Llatina sabien de la seua existència. Escrache és una d’aquelles paraules que l’espanyol ha afegit així, −en castellà, variant bonaerense−, a la llengua universal. Tal i com passa primer amb guerrilla i després amb desaparecidos, per citar dos casos, aquests mots no són traduïts en textos en llengua distinta al castellà. Si busquem el significat d‘escrache, trobarem que és el nom donat en l'Argentina, Uruguai i Espanya a un tipus de manifestació pacífica en la qual un grup d'activistes de Drets Humans es dirigeix al domicili o al lloc de treball d'algú a qui es vol denunciar. Es tracta per tant d'un mètode de protesta basat en l'acció directa. Té com a fi que els reclams es facen coneguts a l'opinió pública. En algunes ocasions també és utilitzat com una forma d'intimidació i assetjament públic, per a això es realitzen diverses activitats amb una certa càrrega de violència. En Xile aquestes accions són conegudes com funa. La versió peruana, amb una connotació més simbòlica, es va anomenar roche i els seus activistes signaven com "El roche". La paraula va nàixer en el seu ús polític en 1995 per l'agrupació de drets humans HIJOS, per a denunciar als genocides de la dictadura argentina alliberats per l'indult concedit per Carlos Menem. A partir de març del 2013 aquest terme s'està usant a Espanya per a definir les protestes d'acció directa de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH).

Ara a casa nostra, tothom parla d’aquest fenomen. La Delegada del Govern a Madrid afirma que la senyora Ada Colau i els seus companys de la PAH són filo etarres [la tàctica d’insulta, que alguna cosa queda], i el Ministeri de l’Interior dóna instruccions precises i repressives a la policia que són criticades inclús pels sindicats policials. Els tertulians de l'ultradreta parlen de feixisme, de nazisme, de totalitarisme perseguible d’ofici.

És una pràctica violenta l’escrache?  Crec que no per definició, però entenc que la línia que separa la protesta, la denúncia no violenta de la violenta és molt tènue. Contràriament, la que separa la violència explícita de la violència implícita és molt evident. La violència implícita [dels poderosos: deixar-te sense faena, sense pa, sense sostre, sense dignitat] no es visibilitza com la violència explícita [dels pobres, dels dèbils: cremar pallises, assaltar botigues, robar aliments] quan aquests esclaten en una revolta o en allò que en diguem els historiadors una rebel.lia primitiva. El poderós sempre ha considerat violenta fins i tot la gosadia de l’oprimit d’aixecar la vista i mirar-lo als ulls.   

És fàcil crec, demanar als de la PAH que vagen amb compte amb l’escrache. Jo també ho faig, inclús pel seu bé. No vull que perden de cap manera el capital social que han acumulat. Vull, desitge, necessite [de manera egoista, perquè tinc intolerància a la injustícia extrema com la que pateixen] que vagen acumulant èxits en la seua lluita, per petits que siguen.

La pregunta és, pense, que faríem cadascun de nosaltres sense treball, sense ingressos, amb la nevera buida i els xiquets amb fam, i sense casa per l’execució de l’hipoteca. Vejam un cas, el que narra en primera persona Cristina Fallaràs: “De los seis millones sin curro, alrededor de dos millones de personas en España cobran cero euros al mes. ¿Usted se imagina lo que son cero euros al mes? ¿Usted se imagina lo que es ir a buscar la leche del desayuno a la nevera de los abuelos, a la cola de la Cruz Roja, a casa de una amiga que aún conserva dos tristes colaboraciones? Párese aquí y piénselo, póngase en el lugar, no le dé asco, se trata de un ejercicio muy aleccionador: Suena el despertador por la mañana, levantas a los críos y escurres la última botella de leche, ya mezclada con agua. Pero no llega, no alcanza para los dos. Aprietas la mandíbula hasta la náusea, la última botella, la última patata, el último huevo son piezas imprescindibles de un puzzle cotidiano que termina en cualquier momento, no a final de mes, no al principio. Quienes cuentan la última taza de arroz en la despensa ya no tienen principio ni final de mes, porque no hay cobros, cero euros, cero curro, cero ingresos, el tiempo como un continuo infernal de desespero y perplejidad, de paseos urbanos a patadas, de pequeñas ilusiones de delincuencia básica. ¿Qué haría usted si peligrara el alimento de sus hijos?”.

Jo sí sé el que faria. Escrache com a mínim.