El
dia 4 de juliol de 1914 es va celebrar a bord del vaixell austro-hongarés
Kàiser Carles VI, ancorat el port de València, una missa de rèquiem. El
magnicidi ocorregut a Sarajevo uns dies enrere n’havia estat el motiu. Aquest
acte, que comptà amb la presència de totes les autoritats, va convertir-se en
el primer lliurament que rebé el poble valencià del drama que era a punt de
començar.
Fins
aquell feixuc dia de juliol, la vida passava dins els marges d’allò que diríem la normalitat, sense que això haja de
ser entès com a sinònim d’absència de problemes. Dos dels més significatius,
per ressenyar-ne algun, havien estat les agitades discussions al voltant dels pressupostos
del cap i casal, així com les suara passades eleccions al Congrés i al Senat de
Madrid.
Resultat
del primer d’aquests esdeveniments havien estat els greus successos de les darreries
del mes de febrer: tancament general d’establiments comercials, manifestacions
nombrosíssimes, agressions, càrregues de les forces de seguretat i fins i tot
algun que altre tret aïllat. El Mercantil
Valenciano, el diari republicà i progressista, editorialitzava: “No recordamos nada más grandioso. Después de
una protesta tan unánime, tan grandiosa, tan espontánea, no se concibe que
sigan ocupando sus cargos el gobernador y el alcalde. En Valencia ha habido
cierres, pero ninguno como el de ayer; grandes y pequeños, desde el lujoso
establecimiento hasta el modesto kiosko, todos los comerciantes e Industriales cerraron
sus casas, dándose la novedad de que hasta los cafés y los sitios de refresco
cerraran, cosa que nadie ha conocido”.
Rescate
aquests apunts del llibre resultant de la meua tesi doctoral, Temps d’avalots al País Valencià, 1914-1923.
Han passat vint-i-cinc anys des que vaig publicar-lo, i trobe que ben bé
podríem actualitzar-lo amb informacions i dades d’avui.
No
estem a les portes d’una nova guerra europea, afortunadament, tot i que més d’un
en va fer referència en abordar no fa tant la crisi d’Ucraïna que, per cert,
encara no està resolta. L’assassinat de
Francesc Ferran a Sarajevo va ser l’espurna que va fer esclatar la guerra, no
el motiu de la guerra [com erròniament podem llegir i escoltar a tort i dret en
aquestes dates], i aquesta fou la que va prendre tots els bidons de benzina que
emmagatzemava l’Europa del moment. No és que l’actual no en tinga de problemes,
i no sols pels relacionats amb el nomenament de Juncker com a president de la
Comissió Europea, o pels canvis en la política econòmica que necessiten els països
del sud. Problemes tenim, però res comparable al que passava a 1914.
Tanmateix,
¿no és cert que podem trobar molts més paral.lelismes en la política interna? Els
resultats de les darreres eleccions, les europees precisament, continuen provocant
baixes i danys, moviments posicionals, agres disputes internes i
interpartidàries, i està clar que els efectes del 25-M encara no han
finalitzat.
El
gros de l’assumpte està a l’àmbit intern. Es preguntava El Mercantil Valenciano en 1914 com és que no havien dimitit l’alcalde
i el governador, com ara ens preguntem com és que no han dimitit Alberto Fabra
i Juan Cotino. Fins la consellera Català s’ho pregunta respecte del de Xirivella.
El
president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, és, ja ho vam dir, una mena de
berruga democràtica i d’ell poques sorpreses grates podem esperar i, encara
menys, gestos de dignitat. Tant i més després la vergonyosa venjança envers
Mònica Oltra, i darrere totes les notícies que el lliguen i connecten amb la
flor i nata de la corrupció autòctona. Aquest no marxarà fins que renten amb
salfumant el silló que ocupa a la Plaça de Sant Llorenç.
El
Molt Honorable President de la Generalitat, Alberto Fabra, no n’ha tingut prou càstig encara com per a excitar adequadament la seua dignitat. No va tindre
prou amb que un simple secretari d’Estat, petulant i provocador com Antonio
Beteta vinguera a ofendre’l a casa nostra. Una ofensa particularment dura per a
ell i per al seu conseller Moragues, que havien anunciat per activa i per
passiva la comprensió de Madrid davant l’insuficient finançament valencià.
Fabra
i Moragues parlen i parlen, com a homes ofesos carregats de raó, però sols dins
de casa. Denuncien l’oblit i el perjudici que patim per la manca de
sensibilitat del govern central, anuncien intencions de donar la batalla fins a
aconseguir el que és just, i volen fer veure que aniran a Madrid i el clavaran
el braç per la mànega a Beteta, a Montoro i a qui es pose per davant.
Però,
arribat el dia, reunit a Madrid el Consejo
de Política Fiscal y Financiera, el senyor Moragues no va dir ni pruna. Mut
i a la gàbia. De l’anunci de Fabra al cap d’any de 2013 de que 2014 seria el
del nou model de finançament, hem passat a les crues paraules del conseller d’economia:
“no hi ha una expectativa a curt termini de revisió del sistema de finançament;
això és evident”.
Doncs
bé, caldrà exigir que aquells que no són capaços de defensar els interessos més
bàsics del país que governen (?) no tenen més eixida que presentar la dimissió
i deixar el pas a persones que siguen més competents i efectives que ells.
En
1914, després de la missa de rèquiem per Francesc Ferran al port de València
vingueren els duríssims efectes de la I Guerra Mundial sobre el País i, en
particular, sobre la seua agricultura i els que en ella treballaven. Començà
una crisi que va tindre efectes devastadors que abocaren al que vam anomenar l’època dels avalots. Van ser anys durs,
amb molta llàgrima, molta sang i molt de dolor. A hores d’ara la realitat
social i institucional és molt distinta, però n’hi ha molta gent que està
esgotada de plorar i de patir. Els responsables polítics, només tingueren una
miqueta de dignitat, no haurien de permetre-ho. O haurien de marxar per la
porta de darrere.
No hay comentarios:
Publicar un comentario