El rei i jo. Crònica breu d'una nit històrica.

La vesprada del 23 de febrer de 1981 va ser difícil per a tots els demòcrates antifranquistes que crèiem que el règim de llibertats, encara amb els seus dèficits, era ja una realitat irreversible a Espanya. Molt probablement per això, després de tenir notícia de l'assalt al Congrés dels Diputats per la tropa comandada per un tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, conegut ultradretà, coincidirem amb molts companys en la seu de Comissions Obreres en el carrer Gil i Morte. Érem tan joves i tan atrevits que acudirem allí amb el desig de rebre instruccions per a enfrontar-nos al colp (sic). ― “Els tancs es paren abans que isquen de les casernes; després ja és massa tard”, afirmava valerós un company que ens recordava el que havia sigut Praga en 1968, i nosaltres assentíem convençuts. No sabíem que els carros de combat ja havien eixit dels aquarteraments de Paterna i que poc després prendrien literalment el centre de València.

Afortunadament, en la seu del sindicat ens van donar instruccions precises: tots a casa. La direcció del sindicat i la del partit ja estava ―aquesta va ser la informació― on havia d'estar per a fer el més convenient per a tots.

Conforme va caure la nit, la foscor ho va cobrir tot. Fins i tot l'ànim. Què podíem fer? Diverses parelles d'amics vivíem en el mateix bloc de vivendes, i això va alleujar molt el tibant i lent pas de les hores. Desfer-nos de llibres i publicacions que teníem a les prestatgeries de casa? Cremar documents comprometedors davant una hipotètica regressió cap al passat? Començar a esmicolar papers i a llançar-los pel vàter? Per a què? Tots nosaltres érem militants de l'esquerra política. Massa coneguts en els nostres àmbits per les nostres idees i pel nostre activisme, quin sentit tenia amagar-se? Cap de tots era dirigent, pel cap alt en l'àmbit universitari, així que, què podíem fer sinó esperar? Ja no es podia tornar a la clandestinitat. Era impossible.

Van passar les hores. Les emissores de ràdio a València estaven en mans dels colpistes, però TVE va informar cap a les nou com estava la situació: circumscrita a la capital valenciana. A aqueixa mateixa hora s'estava gravant, com vam saber després, l'al·locució del Rei. Va ser emesa quatre hores més tard, cap a un quart de dues de la matinada del dia 24 de febrer. Quan Juan Carlos de Borbó va aparèixer en pantalla, vestit de capità general, i va dir el que va dir, ho vaig trobar cinematogràficament atractiu. Quina alegria ens va donar el bon home.

L'excitació i la inconsciència ens va espentar, a un amic i a mi, a eixir al carrer, desoint el toc de queda i l'ordre explícita de no eixir de casa. Cercarem dues farmàcies de guàrdia en dos punts distants de la ciutat i ens conjurarem per a declarar que necessitàvem un medicament per a una xiqueta suposadament malalta ―la petita Neus―; i amb tan pobre argument per a una nit com aquella, ens llançàrem a recórrer una València deserta en un modest Seat 127. La realitat en la Pista de Silla, en l'entrada sud de la ciutat, era quasi calcada a la que veuríem un o dos anys després en la seqüència del toc de queda en Missing, la pel·lícula de Costa-Gavras. Aquella en la que Sissy Spacek no pot tornar a casa i corre espaordida per Santiago després del colp de Pinochet, fins que aconsegueix acollir-se en un portal i passar allí la nit.

La nostra, la d'aquell febrer era freda. Els soldats havien encès fogueres en els  carrers, havien emplaçat els fusells d'assalt de la forma preceptiva, i havien instal·lat morters en la confluència de Ausias March amb Peris i Valero. Passàrem prop d'alguns d'ells, i en el seu rostre vam veure la mateixa por que ells veurien en el nostre. Estaven espantats, embolicats en els seus capots i desitjant que tot allò fóra solament un malson. Com nosaltres.

No obstant això, seguirem avançant. Ningú. No vam veure absolutament a ningú, excepte a un cotxe de la companyia d’arreplegada del fem, SAV, que com nosaltres circulava sense reparar en semàfors. Vam ser a punt de xocar amb ell en Porta de la Mar. Amb un colp d'estat en marxa, qui pensa a respectar els semàfors? Des de la plaça enfilarem Colón, Xàtiva i arribarem a Guillem de Castro. I allí ens trobàrem amb els carros de combat.

Ja estaven en marxa. Avançaven en columna cercant l'eixida cap a Paterna, de tornada al seu aquarterament. Van ser amb prou faenes uns centenars de metres els que discorrem al seu costat, en paral·lel. Quan vam poder, girarem a l'esquerra per a cercar la Gran Via de Ferran el Catòlic, i allunyar-nos així amb la nostra petitesa de la immensitat de la seua grandària i de l'horror del soroll dels seus motors i les seues cadenes sobre l'asfalt. Tot amb tot, estava clar: l'ordre del Rei havia sigut acatada, i els militars abandonaven els carrers de la ciutat. A aquelles hores, ja més contents que espantats, vam posar rumb a casa. Vam tornar sans i estalvis.

Aquesta és la petita història personal ―una crònica més aviat― d'aquella llarga nit. I l'he recordat amb precisió en aquests dies, veient a Juan Carlos I per televisió. El moment vital en el qual més prop vaig sentir-me d’eixe ancià que ara acaba de deixar el càrrec. Durant anys el vaig respectar, en honor a aquella nit en la qual em va semblar un galant de cinema; l'home, amb el seu uniforme i la seua ferma serietat. És veritat que després vam saber coses, van circular rumors, van aparèixer ombres mal explicades. No em va importar. Des del meu republicanisme polític-sentimental, d'alguna forma havia establert una relació positiva amb el cavaller; crec que com a molts, milers dels naturals d'aquesta terra.

Van passar els anys. L'home es va perdre el respecte a si mateix i ens el va perdre a la ciutadania. Fins al punt d'haver de demanar disculpes en la televisió i prometre, com un xiquet, que no ho tornaria a fer. En aquella seqüència, en aquell epitafi d'un temps passat, no em va evocar res semblant al d'aquella nit de l'any vuitanta-u. Al contrari. Vell i trontollós, era un ancià enxampat en falta que s’excusava de forma poc convincent.  Després va vindre el procés del gendre, les tribulacions africanes amb els indefensos elefants, la imputació de la filla. I fa uns dies, intentant parar l'hemorràgia que dessagna a la Casa Reial, va abdicar en el seu fill Felipe. Vaja en pau i en bona hora, i que els déus l’acompanyen. Ja veurem que és del seu successor i de tots nosaltres. Aquesta, no obstant, ja serà una altra història.