La gran crisi socialista. No és un problema de noms.

Fa ara més de dos anys i mig vaig escriure un article al qual opinava que el canvi de rumb que havia de produir-se en el Partit Socialista no depenia de com es realitzara el relleu en la dirigència partidària. Vaig afegir a més que la crisi pregona per la que travessava l’organització no se solucionava amb un simple canvi de cares en la direcció, perquè no es tractava d’un problema de noms. Escrivia en el temps en el que tot just començava la legislatura de Mariano Rajoy, després de la desfeta socialista i la majoria absoluta dels conservadors. Eren els dies en els que encara no imaginàvem el calat de la involució democràtica a la que ens anava a sotmetre [ens està sotmetent] el Partit Popular, amb una devaluació interna que és ―com digué de l’Argentina dels noranta Carlos S. Menem― cirugia major sense anestèsia, i amb una davallada brutal de les prestacions de l’Estat assistencial.

Quan estàvem en aquells inicis del període, del malson, provocat per Rajoy i els seus amics, la crisi existencial, la imperiosa necessitat de reinventar-se per part del PSOE era ja un clamor. Ara, després d’una derrota brutal en les eleccions europees, amb uns resultats que fan absolutament versemblant que el partit dels socialistes no sols no conserva un suport electoral estable, sinó que continua en caiguda lliure; ara, quan Rubalcaba ha anunciat que marxa i s’ha obert la cursa successòria, recorde bona part de les idees expressades a aquell text de gener del 2012.

Avui com aleshores, afirmar que la crisi del partit dels socialistes no és un problema de noms pot semblar tan inútil com bufar en caldo gelat; però hi ha discursos qualificats que per més retòrica que gasten realment allò que diuen és que amb canviar Alfredo per Eduardo, o per Pedro, problema resolt. I això és, amb perdó, o un exercici de cinisme o una ximpleria. Sembla mentida que algú puga creure a hores d’ara que la resurrecció socialista es produirà en fer el canvi de líder, i amb la substitució d'un grup de direcció per un altre. Tant de bo fora així de fàcil. Ni tan sols ho serà per al partit; encara menys per a la societat a la que el partit hauria de ser útil.

Passades unes poques setmanes de la desfeta electoral europea, és molt més preocupant la situació política estructural que la pura conjuntura. En un escenari de crisi, amb la cirugia traumàtica emprada pel PP, els resultats dels socialistes sols poden explicar-se per la inanitat de la seua activitat com a principal partit opositor a les polítiques de Rajoy. Inclús més: perquè una bona part de l’electorat a més de no percebre’l com a oposició, el recorda com a corresponsable de la crisi i com a aliat més que ocasional del PP [la reforma constitucional exprés pesa com una llosa]. Una percepció que ha discorregut en paral.lel a eixa pràctica insana de traslladar-li a la ciutadania que els socialistes a penes parlen de cap altra cosa que no siguen els seus problemes interns.

El PSOE durant els darrers anys ha anat, com més va més, rebaixant el seu perfil tant a les institucions com a la societat civil. Quina oposició s'ha fet a al Parlament de Madrid o als autonòmics governats pels conservadors? Quin lideratge davant les mobilitzacions per l'ensenyament o la sanitat pública, per exemple? Quàntes autocrítiques després les desfetes electorals? Quina resposta davant les tensions territorials que Rajoy vol ignorar? Quin seguidisme miop a propòsit de la discussió monarquia o república?

Llavors, l’assumpte està clar: el problema dels socialistes no és de noms. És un problema de discurs i d’estratègia política. És un problema de relació entre el partit i la societat, tant com d’un patró de fer política al marge de les persones reals, que són al remat les que voten i decideixen les eleccions.

Que s'ha fet de la socialdemocràcia espanyola? De moment està en caiguda lliure i potser per a detindre-la i començar a recuperar terreny convindria que buscara la inspiració en els principis clàssics: apostar pel desplegament més ampli de les llibertats individuals sense renúncies, i preservades dels integrismes religiosos, inclús del de l'Església Catòlica; exigir i practicar una fiscalitat progressiva i sense escletxes per al frau; defensar no sols retòricament una sanitat i una escola pública de qualitat, no de beneficència; generar la solidaritat intergeneracional i la protecció per als més dèbils; recolzar la cultura per combatre la ignorància i la investigació per a propiciar el desenvolupament; lluitar sense complexos per l'eixamplament del mercat laboral per als joves. I tot això des de la més contrastable honestedat política i amb les mans més que netes en la gestió de la cosa pública.

A més, el partit dels socialistes hauria de fer creïble el seu discurs federalista, que no ho és. Hauria de posar-se al capdavant de la imprescindible reforma constitucional. Hauria d’acceptar que les nacionalitats històriques no caben dins l’actual Carta Magna. Hauria de contactar amb tot un segment de la societat, els joves fonamentalment, que no poden entendre que una autoritat de l’Estat no ho siga per votació, sinó per herència.

A més, pel que fa a la realitat partidària interna, en un context de desconfiança de la ciutadania envers els partits convencionals ―una evidència confirmada per l’emergència de Podemos― ha d'acabar-se d'una vegada amb el model de sindicat corporatiu de treballadors de la política en el que s'ha convertit com a organització, encara que no és l’única.

El debat a hores d'ara, per tant, no ha de limitar-se a decidir si ha de ser Joana o la seua germana ―com diria el Che Guevara― qui encapçale el partit. No són pocs els analistes que afirmen sense la menor reserva que el partit dels socialistes espanyols ja està mort, encara que el certificat de defunció no estiga signat. Si en compte de veure’l com un cadàver el visualitzem con un pacient en la Unitat de Vigilància Intensiva, encara podrem creure que amb el tractament adequat podria reviscolar. Ara, també podem imaginar que li poden allargar la vida de forma artificial. Una gran coalició a l’alemanya, tal i com va anunciar sense rubor el senyor Felipe Gonzàlez, seria una forma de perllongar eixa situació de coma induït per a morir, de forma irremeiable, a mitjà termini.

No, no és un problema de noms. No és una malaltia comú la que pateix el partit dels socialistes. És una patologia molt, molt greu, amb un quadre clínic en el que fallen diversos òrgans vitals. L’alternativa, llavors, és reinventar-se o morir. 

Atents a l’evolució del malalt en les pròximes setmanes, que van a ser decisives.