Cinisme, menyspreu, aversió, fàstic.

Sé què és cinisme, conec el significat de la paraula, però després de llegir la columna d'Alfons Cervera a Levante-EMV tire de diccionari per repassar les distintes accepcions. Tot el repertori de paraules relacionades amb el mot cinisme són negatives. Desvergonya, mentida, impudència, obscenitat, grolleria, afectació... Està clar perquè cinisme és una paraula que em genera rebuig, una paraula bruta. Encara em reafirme més en comprovar quins són els antònims del mot: sinceritat, noblesa.

D'això parla Cervera hui. Ho connecta amb la seua aversió a volar i la seua coneguda i dilatada relació amb el ferrocarril. Efectivament, parlar hui de trens és dur a la conversa els darrers accidents de l'AVE a Andalusia, especialment el darrer, que s'ha produït pràcticament en paral·lel amb la campanya electoral que ens durà a les urnes el proper 29N.

En un país normal, convencional, una tragèdia així hauria provocat el dol generalitzat també entre els responsables partidaris. Respecte per les víctimes, demandes als tècnics de causes i solucions i exigències als qui tenen les responsabilitats de gestionar el servei del ferrocarril. A Espanya això és impossible i no sé si veuré el dia en el qual alguna cosa així passe. A aquest país el que ha aparegut, una vegada més, ha sigut, desvergonya, mentida, impudència, obscenitat, grolleria i afectació. La sinceritat i la noblesa ni estan ni se les espera.

Cap sorpresa per les intervencions d'Abascal, qui ha parlat d'Óscar Muerte; ni d'eixos periodistes que han demanat al ministre que es suïcide.

Tanmateix, segurament per la meua joventut i manca d'experiència pròpia de l’edat, si m'han sorprès altres posicionaments, altres manifestacions de polítics en exercici. No em cal recordar Trillo, Álvarez Cascos, Ana Pastor o el mateix Rajoy. Què dir de Feijóo, d'Ayuso o de Pérez Llorca? Les 7.291 víctimes de la pandèmia en les residències de Madrid no signifiquen res per a ells? Les 235 víctimes de la DANA valenciana de 2024, tampoc?

¿De quina pasta estan fetes aquestes persones, quin líquid corre per les seues venes, quina substància fan servir per a dormir? ¿De quin material està fet el seu rostre perquè els músculs facials no estallen quan diuen coses com les que han dit a propòsit de la darrera tragèdia o d'aquelles de les que van ser els màxims responsables?

No sóc capaç de posar-li nom a la reacció que aquestes persones em provoquen. De nou tot el repertori de mots que associe a cinisme em venen al cap. Però, no en tinc suficient. Se'm queden curts, són insuficients. Què em falta, em pregunte. Li pegue un parell de voltes a la demanda i trobe paraules com ara menyspreu, aversió, fàstic.

Deixem-ho ahi. És així com em sent. Això em provoca eixe cinisme extrem, el que exhibeixen les persones citades, un mur infranquejable on la decència ciutadana xoca sistemàticament contra el formigó armat de la seua indecència.

El tsunami demòcrata als EUA i el mirall del 29 de novembre

Ahir vaig publicar un article al diari Levante-EMV, i ara publique eixe text a aquest bloc. 

Malgrat les insuficiències de la democràcia com a sistema polític en aquests darrers anys, en cosa de dies els demòcrates hem rebut excel·lents notícies a escala internacional. Les més cridaneres: la victòria de Lula da Silva a les eleccions brasileres i la rotunda derrota de Donald Trump en les eleccions de mig mandat als Estats Units. Aquests resultats constaten que una majoria ciutadana en tots dos països ha considerat que, tot i els problemes i les mancances, la democràcia és el règim polític que millor resol qui i com es governa, com es relacionen les persones amb l'Estat i com s’aborden i resolen els conflictes inherents a qualsevol agrupació humana.

Eixa resolució dels conflictes, els dissensos i les contraposicions s'aborden des de la sobirania popular, l'Estat de dret, les eleccions lliures, les llibertats públiques, la igualtat dels ciutadans davant la llei, la solució pacífica dels conflictes i el control legítim de la violència. Paral·lelament, la democràcia ha d'assegurar els principis de la majoria, el respecte a les minories i la separació de poders de l'Estat.

Si Lula da Silva va obtenir la victòria al Brasil, va ser perquè una majoria de votants va considerar que el vell líder assegurava la continuïtat del sistema democràtic enfront del projecte il·liberal i autoritari que encapçalava Flavio Bolsonaro. Als Estats Units, la ciutadania que ha donat la victòria als candidats demòcrates a la Cambra de Representants i al Senat ha rebutjat de ple el populisme d’extrema dreta de Donald Trump, un president incompatible amb la igualtat davant la llei i la separació de poders.

Això mateix es va reflectir dies arrere també a Sèrbia, on la coalició opositora de la Llista Estudiantil va aconseguir una victòria històrica per posar fi al domini de la formació nacionalista i populista de dretes de l'expresident Aleksandar Vučić.

Han estat tres mostres contundents de què encara hi ha vida democràtica al planeta. El populisme il·liberal —patrimoni de l'extrema dreta internacional i d'algunes dretes convencionals a diversos països europeus i a l'Amèrica Llatina— viu aquests dies hores baixes. No per això les campanes d'Occident han de tocar a glòria; els demòcrates hem guanyat unes batalles, però només això. Ara bé, aquests èxits han escrit dues idees negre sobre blanc: primera, que el corrent de fatalisme que intentava convèncer-nos que no hi havia res a fer contra l'onada il·liberal estava profundament equivocat; segona, que els demòcrates no sols podem fer-li front, sinó que podem vèncer-la.

A Espanya ja hem entrat en la recta final de les eleccions legislatives, i estem veient el que anuncien els aliats hispans de Trump, de Bolsonaro i de Vučić en cas de victòria el proper 29 de novembre. Més enllà de les grolleries, les mentides, els insults, les amenaces, la deslegitimació i la deshumanització constant envers els seus adversaris, el PP de Feijóo i el Vox d'Abascal ens estan avisant, tot i que amb sordina, de les mesures que implantaran si governen. Encara més, ens estan diguent sense ruboritzar-se com mediatitzaran el sistema democràtic espanyol.

No sols faran servir la moto-serra contra la sanitat i l'escola pública; no sols atacaran el sistema de pensions; no sols entraran amb llançaflames en la ràdio i televisió pública; no sols retallaran drets fonamentals en matèria d'avortament o eutanàsia; sinó que treballaran activament en contra de tres pilars democràtics fonamentals: la separació de poders, els drets de les minories i la pròpia igualtat de les persones davant la llei.

Volen la majoria absoluta per a lligar de mans el Tribunal Constitucional i altres alts organismes judicials; volen implantar el que anomenen la "prioritat nacional" per fracturar la ciutadania segons el seu origen o el color de la pell; volen fer malbé la igualtat davant la llei en sintonia amb l'eliminació de drets, com ara el de vot, i la discriminació de col·lectius vulnerables.

Al Brasil, a Sèrbia i als Estats Units s’han guanyat tres batalles crucials en defensa de la democràcia com a sistema d'organització social. Aviat, el proper 29 de novembre, comprovarem com està la salut democràtica en Espanya.

Dos anys després, des del PP encara es burlen de les víctimes de la DANA de 2024

 

Ja han passat dos anys d'aquell terrible i inoblidable 29 d'octubre de 2024, quan el tsunami d'aigua procedent de les capçaleres dels barrancs va endur-se tot el que va trobar al seu pas, arrabassant també 234 vides. Dos anys en els quals el dolor i la ràbia de les víctimes, així com el de la gran majoria de la ciutadania, no han disminuït ni miqueta.

L'escriptor Alfons Cervera ens recorda com va viure aquella tràgica jornada i les posteriors, quan en tornar de Marsella va saber pel seu germà Claudio que no havia ni d'intentar arribar al poble. Tots tenim la nostra història particular d'aquell dia. En l'àmbit personal, si jo no haguera fet cas als avisos d'AEMET i als de la Universitat de València, m'hauria trobat inevitablement entre els centenars de vehicles que a l'hora més fatídica circulaven per la V-31, en direcció a València.

Però no és sols aquesta petita peripècia personal —més encara quan s'ha tingut la sort de no patir cap efecte directe de l'aiguada— la que ens impedeix oblidar. Som milers els qui estem fermament convençuts que, si bé els horrors materials van ser inevitables, les pèrdues humanes no ho eren. Tenim la mateixa i absoluta convicció que, si la població haguera estat advertida i alertada a temps per les autoritats competents, la xifra de víctimes mortals hauria sigut infinitament menor.

Malauradament, eixes autoritats competents encara no han tingut la decència ni la dignitat de reconèixer la seua responsabilitat, ni d'admetre que una actuació correcta i diligent hauria reduït el drama a unes dimensions notablement menors. A més, el màxim responsable d'aquella gestió nefasta, Carlos Mazón, manté encara —de iure, perquè de facto quasi ni xafa les Corts Valencianes— el seu escó. Viu com un rendista privilegiat, gaudint de casa, xofer, cotxe oficial i un alt salari que li paguem entre tots els contribuents.

És perfectament comprensible que els portaveus de les associacions de víctimes declararen ahir als mitjans de comunicació que Mazón i els seus col·legues del consell de Pérez Llorca se'n riuen d'ells i d'elles.

Efectivament, no hi ha una millor forma de definir la realitat que es constata dia a dia: el president Pérez Llorca es burla oberta i impunement de les víctimes, exactament igual que ho fan la consellera Camarero o l'alcaldessa Català. El PP com a partit polític fa burleta de les víctimes.

Tanmateix, no és sols Pérez Llorca i la secció valenciana del Partit Popular.

Ara que estem de dol i espantats per l'accident de l'AVE a Urda, a Toledo, el senyor Feijóo —líder diuen del partit— ha demanat la dimissió del ministre Óscar Puente. No és l'única veu que s'ha expressat en aquest sentit, i no entraré ara en si trobe adequada o no la petició, però crec que Feijóo se suma a la nòmina dels qui s'apunten a la burla a les víctimes de la DANA de 2024 quan exigeix amb vehemència la dimissió o el cessament de Puente per part del president Pedro Sánchez. De veritat que pot ser tanta la poca vergonya?

Dos anys després, Mazón manté l'escó i viu com un frare a Alacant; Camarero encara és consellera i cap de cartell del PP per al 29N; i Feijóo explica que les responsabilitats polítiques són «exigibles» i «imprescindibles» des del punt de vista ètic i moral, tot recalcant que no es pot esperar a que finalitze la investigació administrativa o judicial per assumir-les.

Aquest és el punt de coherència i de decència del senyor Feijóo. Un gran expert en ètica i en moral, no cap dubte.

Entrevista a Massa Crítica Safor.

Fa uns dies, Massa Crítica va publicar una entrevista en la que van demanar-me opinió sobre tot un seguit de qüestions d'actualitat de la geopolítica actual, de la més pròxima a la més llunyana. He pensat que és bona idea fer un enllaç des del meu bloc al web de Massa Crítica Safor. 

Les fotografies que il·lustren l'entrevista no són precisament actuals. Com a broma d'amics, els responsables del web van acompanyar les meues respostes a les diverses qüestions amb unes fotos que ja tenen uns anys; és a dir que no responen, precisament, a la meua imatge actual. Una d'elles és la que acompanya aquest post. 

La veritat és que les fotografies són testimoniatges que qui som i de com vam ser. I som, clar està, una projecció de com vam ser. A més del rastre temporal, en aquest cas, ens han permés fer unes bromes ben divertides. Gràcies, doncs, als amics i amigues de Massa Crítica Safor. 

L'enllaç a l'entrevista també ací. 

Fem com a Brasil. Apleguem-nos tots i totes els i les demòcrates.

Es preguntava Alfons Cervera a la seua columna dominical, a Levante-EMV, què faran PP i VOX cas de no guanyar les eleccions, com esperen i les enquestes els animen.

Imagine que muntar la mundial, encara que confie que no arriben a emular Trump i assaltar el Parlament, o Jair Bolsonaro i intentar una intervenció militar.

Per cert, que hui n'hi ha eleccions a Brasil i estic amb el cap en aquell país amic, més que preocupat perquè la ultradreta encapçalada pel fill de Bolsonaro guanye i aquell immens i poderós país caiga en mans de les forces obscures que apadrina l'actual ocupant de la Casa Blanca a Washington.

El meu amic, l'historiador brasiler Alberto Aggio escrivia ahir: "Estem davant d'un risc d'una contra-revolució reaccionària, conduïda pel bolsonarisme, que amenaça aprimar progressivament les nostres institucions i els nostres drets democràtics. És l'hora de reunir les forces democràtiques, d'esquerra a dreta, per a defendre la Constitució i impedir que un projecte autoritari comprometa el futur de la democràcia brasilera".

Canvieu on diu Brasil i poseu Espanya, i la reflexió del meu amic és completament vàlida.

És per això que, com diu Alfons Cervera, més enllà que algunes esquerres hagen posat de forma incomprensible les seues particularitats per davant dels interessos generals, malgrat tot, "claro que iremos a votar -ojalá que masivamente- para que este país no sea uno más de los del odio".

Si algú ho dubtava, Abascal i Feijóo tenen dos interessos declarats: un, enviar Pedro Sánchez a una galaxia llunyana, si poden; dos, fer retrocedir Espanya dècades arrere. Si algú ho dubtava, dic, que busque l'entrevista que Aimar Bretos li va fer a Feijóo en la Cadena SER aquesta setmana. Ni una mesura positiva per a la majoria ciutadana, ni en habitatge, ni en pensions, ni en salaris..., ans al contrari. Reformes regressives o anul·lacions en drets fonamentals com ara l'avortament, la igualtat o l'eutanàsia.

El PPVOX no sols vol introduir totes les mesures possibles que ens acosten al capitalisme selvàtic que promouen Trump, Milei i les extremes dretes europees i llatinoamericanes; també volen imposar-nos les seues creences i la seua moral d'altres dècades passades, i ho volen fer amb crueltat, fent patir fins i tot en els dies finals de la vida.

Després la visita d'eixe compendi de patologies mentals que és Javier Milei, rebut per Ayuso amb abraçades, Felipe González va dir que si Milei vinguera quinze vegades, Sánchez podria tornar a guanyar. Jo afegiria que si Felipe González continua repetint-nos a martellades que ell votarà en blanc, això també donarà impuls al PSOE i als partits a la seua esquerra.

A més, si Feijóo continua donant entrevistes com les de la SER, encara pujaran més les possibilitats de mantindre un govern de progrés.

El candidat del PP és tan fluix, tan poca cosa que fa por que poguera ser President del govern de les Espanyes. Tan pobre és l'ideari de l'home que va dir que com no va a ser feminista si va criar-se en una casa amb majoria de dones [sic]. Com algú ha apuntat, en la propera entrevista ens dirà que no és racista perquè té un amic negre, ni homòfob perquè té un amic gai.

El que els demòcrates hem de fer el proper 29 de novembre és, ni més ni menys, tornant a les paraules del meu amic Alberto Aggio, impedir que un projecte autoritari com el de PPVOX comprometa el futur de la democràcia espanyola. Està al nostre abast, està en les nostres mans, no sols de la gent d'esquerres, senzillament de tots i totes els i les demòcrates.

Un editorial que no esperava.

Aquest post ha tingut diverses versions. La que ara puge al meu bloc és la darrera, tal i com ha estat publicada al diari Levante-EMV. El post és molt crític amb una editorial de Prensa Ibérica publicat el passat dia 19. És per això que la peça finalitza amb una idea que em sembla important: "Està bé que això es puga dir al mateix diari".

Levante-EMV és la meua capçalera de referència entre la premsa valenciana; és un diari del que soc subscriptor i m’honora publicar de tant en tant a les seues pàgines. A més, en ell escriuen de forma regular persones a les que respecte i estime, com ara, sense ser exhaustiu, Alfons Cervera o Joan Romero. També valore molt a periodistes de la casa, com ara Alfons Garcia Giner o Isabel Olmos, per citar-ne dos.

És un diari, doncs, amb el que puc coincidir més o menys pel que fa a la seua línia editorial, que n’hi ha dies i dies, en el que trobe informació i opinió de qualitat que m’arrela a la meua terra. Ho explique perquè és necessari saber-ho per a entendre l’impacte d’un editorial publicat el passat dia 19, sota el títol “Feijóo enseña su cara más centrada”.

Més enllà de la vulnerabilitat del titular [si mostra la cara més centrada és perquè ne té altres que no ho són; mala cosa], en llegir-la primer i en fer-li una pensada després vaig concloure que la peça, dedicada a mostrar al lector un retrat més que amable del líder del Partit Popular, havia d’haver incorporat dalt del tot un advertiment: publicitat. Publicitat i, encara més, enganyosa.

Disseccione la peça i trobe una primera part referida al perfil polític de Feijóo, i es diu que la seua línia és “moderada i centrista”, d’un centrisme -s’afirma- com el que va fer servir a Galicia. A qualsevol cosa li direm centrisme en aquesta època que vivim, però l’editorialista va massa lluny atés el que sabem d’aquella època galega. Que li pregunten als treballadors de la televisió autòctona, als ensenyants i als sanitaris del sector públic, per exemple, com era el centrisme de Feijóo. Que pregunten a la Galícia progressista com funcionen las baronies provincials del PP a aquella terra.

El redactor de l’editorial diu que el líder del PP ha hagut de compaginar aquest perfil moderat amb els pactes autonòmics amb Vox, la qual cosa ha permès governar el PP i evitar posicions més radicals. Que li pregunten als electors valencians, també als del PP, si compaginar no significa -primer Mazón i després Pérez Llorca- acceptar tot el que Vox els exigeix.

Segons l’editorial, com el PSOE, el PP és dels partits europeus que millor resisteixen l'empenta del populisme des del centre-dreta (?). Serà empassant-se la “prioridad nacional”, per exemple. Serà diguent amén a tot el que té a veure amb educació i cultura, per exemple. Serà posant bona cara a la limitació de drets fonamentals. Serà canviant violència de gènere per intra-familiar, etc., etc. Si això és resistir, caldria proposar una nova accepció del verb resistir a la RAE.

Pel que fa al programa electoral, l’editorial diu que està inspirat en el consens i el sentit comú, amb propostes que podria assumir el PSOE, com ara el manteniment de les pensions. Està clar que l’editorialista no coneix les declaracions reiterades de Juan Bravo o d’Ester Muñoz. Les pensions són intocables, repeteix com un automata el líder del PP després de la que va organitzar-se quan Muñoz va dir que el sistema de pensions “anava a petar”. No, no, les pensions són intocables..., “si la economia va bé”, va matisar Bravo.

Una altra coincidència amb el PSOE, segons l’editorial: Feijóo està per la lluita contra el canvi climàtic però sense perjudicar l’economia. Ah, que interessant, pot pensar el lector. Molta sensibilitat pel que fa a les polítiques mediambientals, però subordinada sempre al que diga la CEOE i l’IBEX 35, que ja sabem que són de Greenpeace.

Tanmateix, un dels moments al·lucinants de l’editorial és en el que es parla de la política migratòria. Feijóo va més enllà del centrisme: és un home homologable a la socialdemocràcia danesa. A veure si va a ser que el líder gallec no és una mena de socialdemòcrata nòrdic “porque no quiere”.

I de l’habitatge, què proposa el centrista Feijóo? Doncs recuperar la seguretat jurídica, i segurament per això li ha encomanat a Xavier Albiol que, en guanyar les eleccions, s’encarregue dels okupes manu militari, com és marca de la casa a Badalona. A més, anuncia que construirà (?) un milió d'habitatges en quatre anys per a augmentar l'oferta de lloguer (?). Ja poden, doncs, acabar-se les acampades, les manifestacions i els anti-desnonaments. Assumpte resolt.

I en matèria fiscal que farà? Doncs un parell de coses que a l’editorialista li semblen dues idees brillants: baixar l’IRPF i pujar l’IVA. Això es diu política fiscal progressiva, sí senyor. Baixar la càrrega a les rendes més altes i pujar l’impost més injust de tots els impostos, els que paguem rics i pobres com a bons germans.

Què va a fer Feijóo en la cursa electoral, es pregunta l’editorial. Doncs “no perdre el perfil centrista”. Per què? Doncs perquè Pedro Sánchez l’acusa de ser de dreta pura i dura i així mobilitza el seu electoral. Què no estarà a l’abast de la perfídia de l’actual líder socialista?

Per tancar la peça, l’editorialista assenyala dos perills: que un creixement de Vox debilite Feijóo, o que faça promeses en campanya que després no puga acomplir. Per la segona no hauria de preocupar-se, que el personal encara recorda Rajoy i està curat d’espant. Quant a que Vox puge molt, doncs eixe si que és un perill, però sols relatiu. Ja sabem el que faria Feijóo: com Guardiola a Extremadura, Mañueco a Castella i Lleó, o Pérez Llorca a València. Efectivament, governar amb el programa de Vox.

Conclusió: s’ha publicat un editorial irrespectuós amb la intel·ligència dels lectors del diari Levante-EMV. Està bé que això es puga dir al mateix diari.

Digerida la ràbia, el cabet a la faena i les manetes que no paren

 Digerida la ràbia, el cabet a la faena i les manetes que no paren

JOAN DEL ALCàZAR

17 OCT. 2026

Fracàs quasi total (Foto Lluís Romero)

Aquesta peça va ser publicada diumenge passat al web de l'Associació Cívica Massa Crítica Safor. 

Tothom tenim alguna cosa a dir ara que ja coneixem el resultat de l’extenuant culebró en què s’ha convertit l’espai de les anomenades esquerres alternatives. Som molts els que ens preguntem què fer davant la perplexitat i el desconcert provocat per un fracàs quasi total en la tasca fonamental que havien d’haver resolt: aplegar forces i unitat per a donar la batalla amb garanties a l’avanç de les dretes extremes del Partit Popular i VOX.

En aquest procés d’anàlisi d’urgència cal apuntar quatre idees amb la màxima serenitat possible.

La primera és que els lideratges de les diverses organitzacions polítiques implicades no han calibrat adequadament que calia traslladar-li als seus votants que les properes eleccions legislatives no en són una cita electoral més, sinó una convocatòria en la que no sols està en joc qui va a dirigir el govern central espanyol, sinó quin tipus de societat volem, la democràtica o la il·liberal.

La segona és que no hi ha un sol responsable d’aquesta situació. El Frente Amplio i Podemos han dedicat setmanes a un mareig constant que ha deixat exhaust el seu electorat natural. A més, contra tot el que havia anunciat, no podem excloure d’aquesta dinàmica actors com ara Gabriel Rufián, que ha protagonitzat un vodevil incompatible amb la gravetat de la conjuntura i les promeses que oferia.

El principal focus del problema, tanmateix, torna a ser la dinàmica centralista de Madrid, eixa metròpoli política que ho contamina tot i converteix les seues disputes internes en el centre de la galàxia política espanyola. Ara bé, assumint que la responsabilitat és compartida, resulta evident que Podemos ha tornat a considerar-se l’única esquerra legítima, incontaminada i vertadera, reduint la resta a pura superxeria. Com destacava fa poc un lector d’El País, es tracta d’una esquerra més obsessionada en tindre raó que en construir un futur. El drama —o l’esperpent— és que, en aquesta ocasió, tampoc tenen raó.

La tercera idea remet a l’origen del conflicte. La història de les acarnissades relacions entre les diverses forces de l’esquerra dita transformadora o alternativa no va començar amb la convocatòria d’eleccions. Existeix un immens quadern de queixes acumulat durant anys i panys, i els insults i les desqualificacions anotades en eixe quadern han xiulat de manera imparable en els caps dels qui tenien la responsabilitat de pactar acords.

En eixes taules de negociacions, lamentablement, no s’ha dedicat ni un sol minut a debatre què fer amb l’habitatge, les pensions, els salaris, la sanitat o l’escola pública: precisament les qüestions centrals que realment importen a la immensa majoria de la ciutadania. La tragèdia col·lectiva és que la penitència per aquest pecat de personalismes i venjances no la pagaran els i les responsables directes de la manca d’unitat, sinó el conjunt dels votants progressistes.

Ara la quarta i darrera. No obstant això que s’ha dit més amunt, enmig d’aquesta immensa decepció partidària i del desassossec generalitzat, ha emergit una notícia que convindria saludar amb les campanes tocant a glòria: la confirmació d’una candidatura conjunta per al Senat.

Façana Senat

Aquesta entesa demostra que, quan es deixa de banda l’egocentrisme dels lideratges i el patriotisme de partit, és possible articular espais de trobada pragmàtics i útils per a frenar, si més no, l’hegemonia abusiva de la dreta assilvestrada a la Cambra Alta. Eixe pacte ha sigut el resultat de negociacions entre persones assenyades que saben el que fan, que no estan pugnant per veure qui és més radical ni qui col·loca el titular més punyent a les xarxes; són persones que seuen a una taula i negocien i pacten cara a cara, mirant-se als ulls i no enviant-se notetes sovint insuportables a través dels mitjans de comunicació o les mateixes xarxes socials.

En qualsevol cas, ja s’ha acabat el temps de dir a ningú què i com havien d’haver negociat, o si ho han fet mal els uns o molt mal els altres. Encara menys d’embarcar-nos en buscar culpables. Ara no és moment de capficar-nos, com cantava aquell, en la Cofradía del Santo Reproche. Particularment al País València, on sí tenim una llista conjunta i ens hem de felicitar, com també tindrem una llista de progrés al Senat.

Tenim el que han estat capaços d’enllestir, i amb eixes eines els ciutadans i les ciutadanes hem de fer front a unes eleccions en les que s’ha de mobilitzar, malgrat tot, als i les votants mobilitzables. El repte a tot arreu és elevar al màxim la participació, conscients que cap votant de dretes es quedarà a casa.

La ciutadania progressista està obligada, sí, obligada, a tindre més coneixement del que han demostrat els seus representants i ha de votar el que millor considere, faltaria més, però amb una idea clara: que el seu vot tinga la màxima efectivitat per a que les urnes faculten formar un govern democràtic i amb eficàcia social; un govern que treballe de valent per les causes i els problemes que importen a la gran majoria de la ciutadania.

Així doncs, amics i amigues, de cara al dia 29, el cabet a la faena i les manetes que no paren.

Nervis i fantasmes de les dretes. Aznar i Feijóo davant el 29N

Anem a eleccions. Ves per on! El president Sánchez ens ha convocat el 29 de novembre a que votem. 

Sobre el què faran o deixaran de fer les esquerres, ja en parlarem un altre dia. Hui, tal i com ha fet Alfons Cervera a la peça dominical de Levante-EMV, amb una dosi no menor d'humor negre, un servidor s'acopla i vull fer quatre ratlles sobre les dretes; més en concret sobre el PP i, ajustant més encara el microscopi, sobre dos personatges que representen aquest partit polític. D'Aznar i Feijóo parle. 

Són els dos màxims responsables de la confrontació política i partidària que patim. No crec que això es puga discutir. El govern sorgit de les eleccions de 2023 va ser qualificat d'il·legítim pel fet que no els quadrava que Espanya poguera tindre un govern de coalició plural, com la que va se la majoria d'investidura. Des de llavors ençà, dia sí i dia també, amb Aznar i Feijóo com a solistes, el PP no ha fet més que demanar eleccions. 

Ara que el pervers Sánchez les ha convocat no semblen massa contents. Podríem dir que el fantasma d'una senyora de vuitanta set anys, desnonada i morta en cosa de dies, ha posat més que nerviosa la cúpula de Gènova 13, a Madrid.

La recent i inesperada mort de la senyora Maricarmen Abascal —un fet dolorós però no sorprenent si es té en compte l'impacte físic i emocional del recent desnonament de la que havia estat la seua llar durant setanta anys— ha esdevingut el combustible d'una onada de mobilitzacions multitudinàries per l'habitatge digne a tot el país. En aquest context, les dretes hispàniques han tornat veure com se'ls hi agiten fantasmes del passat. És molt probable que estiguen fent memòria de com de mal van gestionar els efectes dels atemptats de l'11M de 2004, quan el Partit Popular va perdre les eleccions davant el PSOE de Rodríguez Zapatero contra tot pronòstic. Llavors, com ara, la dreta donava per feta la victòria; però, el resultat de les urnes la va desmentir. 

Aquests dies, un nerviosisme creixent torna a tenallar-la davant el temor a que la mobilització al carrer acabe afavorint els socialistes i companyia tot deixant la suma de PP i VOX sense la majoria necessària.

El tractament reservat a la senyora Maricarmen, fins i tot després el seu traspàs,  recorda inevitablement la campanya patida en el seu moment per la senyora Pilar Manjón, mare d'una víctima mortal de l'11M, qui va ser objecte d'insults, amenaces i agressions indignes per part de sectors mediàtics i polítics afins a la dreta. Aquests darrers dies, en un exercici similar de deshumanització brutal, la senyora Abascal, fins i tot després de morir,  no sols ha sigut injuriada i insultada, sinó que se li ha negat fins i tot el mínim respecte institucional.

Des del PP, i també des de VOX, està fent-se un enorme esforç, secundat pel batalló d'afins i assalariats, per convertir l'anciana en una persona que en cap cas va ser una víctima, ni del sistema, ni dels fons voltors, ni de l'infern que és el mercat de la vivenda actual. No, la senyora va ser una profitosa, una veïna desagradable, amb uns comptes bancaris envejables i, fins i tot, una mercenària al servei del pèrfid Pedro Sánchez. 

Fa uns dies vaig escriure que les Plagues d’Egipte eren, a ulls del PP, una broma infantil comparades amb una hipotètica victòria electoral de Sánchez, una altra més. Hui, Cervera escriu: “La bomba atómica es una birria si la comparamos con los dos decretos sobre la vivienda que proponían las fuerzas comunistas y que felizmente han rechazado las extremas derechas: PP, Vox y Junts”. 

Conclusió: si el PP no guanya, si Feijóo no és president, anem de cap a l’Apocalipsi. 

Aznar i Feijóo són, més que probablement els dos personatges més tòxics de la política espanyola. El gallec no destaca precisament per la seua agudesa ni per les seues habilitats, ni orals ni escrites, de forma que de cara a eleccions és un d’aquells que no aporta ni un vot a la marca. Qui voldria Feijóo com a governant? Poca gent, si fem cas de les enquestes. 

Aznar, com evidencia allò de que la cara és l’espill de l’ànima, és letalment tòxic. Prou més que Feijóo, però de tant en tant també mou, als qui estem en les seues antípodes, més a la risa més que no a l’espant. 

Ha dit darrerament que si guanya Sánchez, Espanya s’acaba. Deixem de costat que les dretes hispàniques venen parlant de la desaparició d’Espanya des que es va generalitzar “el baile agarrao”. Oblidem que eixes dretes anuncien la destrucció d’Espanya cada cop que ells han perdut el govern. 

Ara anuncien l’Apocalipsi; és a dir que Espanya s’aboca al final més horrible: la instauració de la República. 

Ni a Sánchez, en la seua perfídia se li havia acudit: motivar votants amb l’adveniment de la República en cas de victòria. 

Acabe ja fent meues les darreres paraules de Cervera, en eixa columna carregada d’humor negre de hui: ¡Viva ese Apocalipsis pues, ¿no?! ¡Viva ese Apocalipsis! 

Ara que venen eleccions, més preguntes que diumenge passat.

 

Diumenge passat, al caliu d'un article del meu amic Joan Romero al diari Levante-EMV, escrivia jo unes ratlles per al meu mur de FB. 

El títol de la columna de Romero era ben explícit: "Vergüenza e indignación. ¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Ara duc el text a aquest altre espai que és el meu bloc Escriure en l'aire, però no puc deixar de fer una petita introducció, imprescindible a parer meu, perquè s'ha produït una novetat d'enorme transcendència en la nostra realitat política: el president Pedro Sánchez, a resultes de que no prosperaren cap dels dos decrets relatius als problemes de la vivenda, ha decidit convocar eleccions per al proper dia 29 de novembre. 

Fa temps que la legislatura estava amb respiració assistida i, finalment, dilluns ha acabat els seus dies. Ara s'obri un escenari que va a ser dur: el d'una campanya electoral llarguísima i "a cara de perro", previsiblement amb amenaces, insults, provocacions, mentides i desqualificacions. D'una part molt més que de l'altra; compte no caiguem en el parany de repartir culpes i responsabilitats de manera igualitària. 

A més, patirem un catastrofisme majúscul, hiperbòlic [no cal més que escoltar a eixe personatge que és José María Aznar, per exemple]. L'ex president afirma sense el menor pudor alguna cosa així com que, si tornara a guanyar Pedro Sánchez, les plagues d'Egipte serien una broma comparades amb el que passaria a Espanya. 

Si la peça de diumenge acabava jo proposant pensar al lector, reflexionar, ara, després la convocatòria electoral, fer-ho és una necessitat, una obligació, en la mesura que hem de ser conscients del que estarà en joc el proper 29 de novembre. Conscients i conseqüents.

Ara, el text de diumenge. 

Com em sol passar cada vegada que llegeix la columna de Joan Romero a Levante-EMV, la seua reflexió m’ha mogut el sòl conceptual i m’ha obligat a ressituar algunes de les meues pròpies idees. Tanmateix, per un moment, he preferit deixar de banda la geopolítica, la distant ONU i l’entrellat de la Unió Europea, per mirar directament cap a la cosa domèstica, cap a la nostra pròpia quotidianitat. I és ací on me’n vaig directament a la pregunta fonamental que es faria el Zavalita que porte dins —i que Romero recupera tan encertadament—: «Cuándo se nos jodió la cosa?», com dimonis hem arribat fins a aquest punt d’atzucac i paràlisi democràtica?

Si algú em demanara una explicació, jo diria que el veritable take-off d'aquesta deriva es va produir el dia en què una majoria de la ciutadania, tant a Espanya com al conjunt d'Europa, va cometre un error fatal: confondre la política amb la mera gestió. Aquells que ja tenim una certa edat recordem perfectament què significava «fer política». Sabíem que, per a transformar la realitat i avançar cap a una societat veritablement més lliure, justa i solidària, no bastava amb administrar allò existent; calia pensar i actuar políticament. Ho feien uns des de l'organització partidària o sindical, amb programes i propostes col·lectives, i ho feien altres per lliure, sense etiquetes però amb una profunda consciència de les dinàmiques socials.

Però va arribar una època en què es van consolidar tres grans miratges. En primer lloc, la falsa creença que les conquestes socials assolides eren irreversibles. En segon lloc, la renúncia col·lectiva al desig de continuar progressant. I, en tercer lloc, la gran cessió: la idea que uns polítics professionals es farien càrrec de tot. Ells gestionarien —eixe és el verb: gestionar— els afers públics, mentre nosaltres els lliuràvem còmodament la nostra existència social, econòmica i cultural. D'aquells vents venen aquestes tempestes.

Ara, davant el buit que ha deixat la mera gestió, ens trobem amb dos camins igualment perillosos. Alguns, molts, apareixen amb la idea rovellada però efectiva de que si el poble amunt i el poble avall. Mentrimentres, altres insisteixen en que "això ho arregle jo en dos dies". Tonteries que no són innocents, no ens enganyem. Romero cita Tony Judt, al final de la peça. Coincidisc. Amb les meues paraules: quan més gros i complicat siga el problema, més camp s'obri a les propostes més radicals. La necessitat i la desesperació (pensem en la situació de l'habitatge) són motors molt potents, però no tenen per què ser més efectius.

Torne a la retòrica: si algú em preguntara, jo respondria tornem a fer política, amic, amiga. El tipus de societat en la que volem viure no és una qüestió dels gestors, dels administradors, sinó dels que pensen i actuen políticament. Valorem, simplement, on ens han conduit els gestors i pensem-ho.

Una manada ataca en Tavernes de la Valldigna

 

Text publicat el web de Massa Crítica Safor el passat 28 de setembre

Qui anant per l’autopista passa per la vora de la Vall de Tavernes veu una catifa verda i frondosa de tarongers, un bellíssim quadre agrícola al mig del qual emergeix una població: Tavernes de la Valldigna, un municipi d’uns 18.000 habitants. Podem veure una estampa quasi bucòlica de la València profunda: sembla amable, acollidora, pròspera. Més de la meitat del seu veïnat ha nascut al mateix poble, mentre que entre un 11 i un 12 per cent prové de l’estranger, en una part significativa del Magreb i de l’Àfrica subsahariana. Un espai de convivència quotidiana del que guarde uns records profundament agradables.

Tanmateix, la bellesa de la postal s’ha enfosquit aquests dies en obrir els noticiaris d’arreu de les Espanyes. Tavernes ha sigut primera plana per una raó abominable: la doble agressió racista patida per dos joves del poble, nascuts al municipi tot i que d’origen africà: un del Marroc i l’altre de Senegal. Les imatges dels fets fan estremir per la seua violència explícita i per la covardia d’uns agressors que van actuar en manada.

La reacció d’una part molt majoritària de la ciutadania, encapçalada per l’alcaldessa, ha sigut la que pertoca a una societat democràtica: la condemna sense pal·liatius de la violència i el suport incondicional a les víctimes i a les seues famílies. Però el colp està donat i el senyal d’alarma ha saltat, especialment quan tot indica que els agressors són gent jove del poble, alguns d’ells menors d’edat. Resulta difícil d’entendre que la seua detenció i posada a disposició judicial no s’hagen produït encara quan escric aquestes ratlles.

Si aquesta és la cara explícita del delicte, la més fosca i punible, n’hi ha una altra no tan explícita que emergeix a les pantalles. Només cal llegir els comentaris a les notícies en xarxes com ara, per exemple, la d’À Punt TV. Al costat de la repulsa majoritària, apareixen missatges de comprensió o acceptació cap als victimaris basats en dues idees recurrents: que les víctimes tenien un comportament incívic i pertorbador; i que l’apallisament va ser la conseqüència lògica d’eixa conducta.

Aquest és, en darrera instància i al meu parer, el vertader rovell de l’ou i el perill real que amenaça la pau social a la nostra terra. De la comprensió cap als agressors es pot passar sense solució de continuïtat a l’explicació i acceptació del seu comportament i, d’aquest, a la justificació directa de l’acció delictiva. Alguns pretenen convèncer a la ciutadania que la culpa de l’agressió racista i xenòfoba la tenen les víctimes per haver provocat la reacció dels violents. L’etapa següent d’eixa lògica perversa seria l’acció preventiva: si determinats individus —marcats per l’origen o el color de la pell— són considerats perillosos per a nosaltres els autòctons, es legitima l’ús de la violència preventiva contra ells. Abans fins i tot que facen res que poguem considerar denunciable.

Són conscients, els qui escriuen eixos comentaris exculpatoris de la deriva tan perillosa que estan alimentant? En un Estat de dret, davant qualsevol conducta censurable o il·legal, l’únic camí legitimat és la denúncia davant la Policia, la Guàrdia Civil o la Justícia. Qualsevol altra opció és la llei de la selva. Mostrar empatia o complicitat amb qui apallissa en grup no és una simple opinió respectable: és començar a caminar per una senda d’odi i barbàrie que ja sabem perfectament on condueix.

La senyora Maricarmen Abascal i el drama dels desnonaments

El problema de l'habitatge i els desnonaments ha tornat a instal·lar-se a les portades dels diaris i a obrir els noticiaris de ràdio i televisió. Sabem des de fa temps que és la gran assignatura pendent de la societat espanyola, una ferida oberta que s'agreuja mentre uns no saben o no poden i altres, senzillament, no volen posar-lo en vies de solució.

Les dretes hispàniques, agafades de bracet de la sacrosanta propietat privada, els empresaris i la dictadura dels mercats, es neguen rotundament a intervenir en el sector. Per la seua banda, les seues antagonistes, les esquerres de diversa classe i condició, es debaten impotents entre què fer i com fer-ho, incapaces de confluir en accions unitàries concretes.

La matèria legislativa és un trencaclosques gairebé impossible: per a canviar les coordenades de la crisi habitacional caldria l'efecte miracle que forces tan dispars com el PNB i Junts, d'una banda, i Sumar i Podem, de l'altra, votaren juntes una alternativa legal equilibrada, una nova legislació que no siga ni dura ni tova, sinó tot al contrari.

Mentrestant, l'habitatge continua sent un drama transversal que colpeja sense contemplacions totes les generacions. Els joves veuen la impossibilitat de qualsevol projecte de vida independent, mentre que moltes persones majors no poden ni tan sols dormir tranquiles davant l'amenaça constant d'un desnonament. D’això parla hui Alfons Cervera en la seua columna de Levante-EMV.

Entenc que, tot plegat, s’ha anat acumulant una immensa borsa de gas emocional, alimentada per la desesperació d'uns preus de compra inassolibles, uns lloguers abusius i la necessitat de moltes famílies de recórrer al relloguer, una estampa fosca que ens remunta directament a l'Espanya dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Una estampa, la de les famílies rellogades, que molts obliden ara que intenten convèncer els més incauts de l'alegria de viure a l'Espanya de Franco.

La borsa de gas ha acabat per explotar aquesta setmana. L'espurna la va encendre, molt al seu pesar, una anciana madrilenya de 87 anys i amb mobilitat reduïda: Maricarmen Abascal. Queda per vore si aquesta explosió és només un esclat fugaç de ràbia o l'inici d'una dinàmica de rebel·lia i pressió sostinguda per a revertir un sistema carregat d'injustícia. De moment, la Puerta del Sol torna a acollir una acampada que evoca de manera inevitable l'esperit del 15M.

El panorama polític ha entrat en combustió. Al Govern central li han entrat els nervis, conscient que si la seua continuïtat ja era complicada, pagar la factura de l'habitatge pot fer-la impossible. A la falca d'esquerres de la coalició el nerviosisme és similar i molts es pregunten si és l'hora de marcar distàncies amb Pedro Sánchez i el PSOE. Mentrestant, al PP i a VOX se'ls ha accelerat el pols: immersos i envalentonats en la seua comoditat amb el debat sobre Ceuta i veient-se ja als despatxos del poder, una explosió d'indignació popular pot capgirar-ho tot.

Caldrà comprovar quina canalització política tindrà el cas Abascal: si es traduirà en canvis legislatius reals o si quedarà diluït en el pròxim cicle electoral. Però la qüestió fons és una altra: el comú de la ciutadania hem de decidir si acceptem la crueltat del mercat immobiliari, la dels fons voltor, la dels responsables polítics, la de la policia i la de les lleis i els qui l’apliquen. Una crueltat compartida per tots els qui van ser capaços de desnonar en llitera una senyora de 87 anys per a dipositar-la en un hospital amb l'únic horitzó d'una residència —un purgatori d'ancians— a la qual esperar la mort amb santa paciència. Si davant d'aquesta inhumanitat no es produeix una reacció potent i definitiva, haurem d'assumir que la manca d'humanitat s'ha fet pandèmica i que tots nosaltres n'estem irremeiablement infectats.

Resistir i combatre en un món potes per amunt.

El món sembla haver perdut definitivament el nord, girant sense fre cap a una deriva d’absurditat i crueltat institucionalitzada. Quan un egòlatra carregat de patologies com Donald Trump es planta davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per a insultar, amenaçar i menysprear persones, països e institucions davant la mirada impassible de més d’un centenar líders mundials, el silenci de l’auditori resulta tan eixordador com perillós. Té raó un bon amic quan diu que qui té la vara mana, i ningú s’atreveix a alçar la veu per a dir-li un parell de coses ben clares a qui actua sense la més mínima decència democràtica.

Aquesta mateixa violència, de formes diferents però de matriu idèntica, es reprodueix a escala quotidiana. Hui ens alcem amb la notícia del desnonament a Madrid d’una dona de 87 anys de la vivenda on ha residit des de 1957 [La foto correspon a l'acció judicial]. Tot és impecablement legal, ens diuen. Tanmateix, ¿quines lleis són eixes que emparen l’especulació selvàtica dels fons voltors per damunt del dret fonamental a un sostre i a la dignitat humana? És el triomf del mercat desfermat sobre l'Estat social, una dinàmica on l'ésser humà queda reduït a una xifra en un balanç de beneficis.

I per si no hi hagués prou, la batalla cultural i ideològica mostra la seua cara més ridícula i fosca a Portugal, on es pretén prohibir les obres de José Saramago a l’ensenyament secundari argumentant que l'escriptor no representa la cultura portuguesa. Pretendre esborrar l'únic Premi Nobel de Literatura en llengua portuguesa sota l’excusa del seu compromís polític comunista és un exercici d’estupidesa i censura que retrata perfectament qui el promou.

Com bé assenyala Alfons Cervera a la seua columna d'InfoLibre, ens trobem davant d'un panorama desolador. Però allò que resulta realment aterridor no són només els personatges grotescs com Trump, la voracitat dels mercats o els censors de torn. Allò que més espanta és l’avanç implacable del que Zygmunt Bauman va definir com a retrotopia, és a dir la tendència a buscar refugi en un nacionalisme excloent, de fronteres dures i identitats tancades, per part de col·lectius incapaços d’imaginar un horitzó de futur compartit i atrapats en una malenconia per un passat tan mitificat com absurd.

Aquest retrocés alimenta el posfeixisme sobre el qual ens adverteix l'historiador Enzo Traverso, una amenaça real que busca desmantellar les conquistes socials i democràtiques des de les mateixes institucions. Davant d’aquesta onada de reaccionarisme, insolidaritat i autoritarisme, la resignació no és una opció.

Molts més dels que ells volen i diuen, entenem que cal resistir i combatre els abusos de qui ostenta el poder, els dimonis de l'especulació financera i aquells que volen prohibir la cultura i el pensament crític. Com deien els clàssics de la revolta: per dura que estiga la situació, siguem realistes i demanem l'impossible. Prohibit prohibir.

Tuéjar, rebel·lia i resistència

Hi ha llocs que només existeixen com a notícia d’apertura dels mitjans de comunicació des del drama. Per exemple quan es cremen o quan s'inunden, arrabassats pel torrent irresistible d’un barranc. Tuéjar, a la comarca de la Serrania, i tants altres pobles menuts que es van quedant sense habitants, sense serveis i sense l'atenció mínima de les administracions, semblen condemnats a una invisibilitat crònica que només es trenca per la tragèdia. La catàstrofe —el foc al bosc, la riuada que ho desfà tot— és pràcticament l'únic ganxo que fa que aquells qui vivim a les ciutats, sense lligams directes amb aquestes terres, recordem fugaçment que allà hi ha vida. Una vida que es va ensorrant poc a poc enmig del desinterès institucional i de la indiferència de la ciutadania aliena. 

Però, a aquests indrets hi ha gent rebel. Gent que es nega a acceptar el destí de la desaparició; autèntics resistents i lluitadors contra l'oblit. Si algú és un referent indiscutible d'aquesta batalla, un comandant d'aquesta resistència a la Serrania, eixe és Alfons Cervera. Amb la seua veu persistent, Cervera ens torna a recordar, hui des de la seua columna dominical a Levante-EMV, la realitat de Tuéjar, allà a la seua terra de naixença. 

Aquests dies, al poble, l'incendi encara és viu; està controlat, però no apagat. Un foc al terme que ha portat l'alcalde als micròfons de la ràdio i a les pàgines de la premsa. Un home assenyat, així m’ha semblat, que ha clamat per una necessitat tan bàsica com ineludible: la d'atendre i cuidar els boscos que envolten aquests pobles abandonats a la seua sort, les mal nomenades «terres buidades» o, pitjor encara, «terres buides». 

Aquesta realitat ens hauria de preocupar a la gent normal i corrent, la immensa majoria. Una majoria de la qual cal excloure, per descomptat, els negacionistes de qualsevol adscripció i aquelles persones incapacitades per a sentir la més mínima empatia pel patiment humà, siga quin siga l'origen del seu dolor. Per a tots els altres, recordar Tuéjar i la seua gent no hauria de ser una mostra de caritat passatgera, sinó un imperatiu ètic i ineludible de solidaritat. 

És una qüestió de pura justícia. Els habitants de les zones amb baixa densitat demogràfica no tenen el pes electoral suficient perquè els partits polítics es preocupen seriosament per les seues necessitats o els proveïsquen dels serveis bàsics que a la ciutat donem per descomptats. Precisament per això, la resta de la societat tenim un deute moral amb ells: el de no oblidar Tuéjar ni tots els altres pobles similars que tenim tan relativament a prop. 

Del que podem estar completament segurs és que Alfons Cervera i la seua quadrilla de resistents no deixaran de recordar-nos-ho. Lluiten per preservar els seus pobles i poblets, per rescatar-los del silenci i de la desaparició. El que potser no saben és que la seua lluita no sols és per a ells: és un favor inestimable que ens fan als qui, des de qualsevol altre lloc, ens mantenim en la rebel·lia i la resistència, per modesta que siga, contra tantes coses terribles i indignes que són moneda corrent en aquests temps ominosos que ens ha tocat viure.

Somiar en un món al revés, a propòsit de Mompó i altres.

Per aclaparadora majoria, els meus són somnis domèstics, convencionals, pràcticament sempre relacionats amb la meua vida diària. De vegades hi ha angoixa, en comptadíssimes ocasions hi ha gaudi, i la majoria de les vegades rememore escenes de la vida quotidiana però, de tant en tant, deformades per l'absurd. 

Fa poc, per posar un exemple que em va destorbar prou, vaig somiar que jo havia inundat els despatxos del meu departament de la Facultat amb el brou de la paella —just en el moment previ a tirar l'arròs—, deixant gairebé un pam de caldo cobrint el terra. Allí anava jo, buscant no sé què exactament, caminant amb el brou oliós pels turmells. Mil litres, com a poc, havia jo abocat al Departament. Si algú ho vol interpretar, endavant. Més enllà de les possibles aproximacions, que poden ser diverses i variades, el que dic a tomb de l'anècdota és que alguna nit m'agradaria poder somiar a la carta i triar el tema dels meues somnis. 

Darrerament, en aquesta època fosca, tensa i amenaçadora que vivim, ves per on, m'agradaria tindre somnis de poeta, inspirat per Goytisolo, i somiar amb un món al revés. Tantes són, ai, les coses que no m'agraden o, fins i tot, em repugnen del món que estem vivint actualment. 

Aquesta pensada m'ha vingut al cap després de llegir la columna dominical del meu amic Alfons Cervera al diari Levante-EMV. Cervera hi parla d'un d'aquells personatges —en el sentit d'ésser que pren part en l'acció d'una obra teatral o literària— que poblen l’escenari de la política valenciana. Em referixc a Vicente Mompó, actual president de la Diputació de València, alcalde de Gavarda i aspirant a tombar l'actual president de la Generalitat, Pérez Llorca, per a situar-se ell al capdavant del Partit Popular.  

Servidor, com crec que la immensa majoria de la ciutadania valenciana, no sabia de l'existència del tal Mompó fins que el vam veure entrevistat per Jordi Évole, després de la dramàtica DANA del 2024. Recorde perfectament aquell moment i la impressió que em va deixar: aquest home, que construeix un personatge de xicot de poble, un rústic simpaticot, no m'agrada un pèl. Vaig trobar que la seua figura resultava massa tèrbola per als meus paràmetres d'ètica política elemental. En aquella aparició va dir coses de les quals posteriorment s'ha penedit o ha après a negar, però sempre embolicant la troca, salvant-se a ell mateix i presentant-se com un simple figurant dels que assistien a la reunió del CECOPI aquella vesprada tràgica. Ell passava per allí. Només això. 

Des d'aleshores li hi he parat més atenció, especialment arran de la seua absurda tesi segons la qual hem de fer servir el valencià "de poble". De quin poble?, li han preguntat sovint. El de Gavarda, el de Benassal, el d'Alcoi o el de Benicarló? Si aplicàrem el mateix criteri al castellà, quin hauríem d'ensenyar o parlar: el de Bogotà, el de Màlaga, el de Montevideo o el de Saragossa? Amb una formació com a graduat en Ciència de l'Activitat Física i de l'Esport, no sembla que la competència filològica de Mompó aconselle parar-li massa atenció per a dictaminar com ha de ser l'estàndard del valencià, ni oral ni escrit. 

Més recentment, el personatge ha tornat a guanyar protagonisme per la seua lluita pel lideratge del PP valencià. De Zaplana i Camps o Mazón vam passar a Pérez Llorca, i ara es postula Mompó. Quina mena de perfils, de personatges, genera la dreta valenciana! Per si no n'hi haguera prou, aquests darrers dies ha obtingut titulars en proferir una sèrie de grolleries masclistes i de pèssima educació adreçades contra la ministra i dirigent del PSPV, Diana Morant. Hui ho ha explicat i replicat amb encert Cervera, que també és de poble, però d’una altra pasta. 

Per tot això torne al principi. Voldria poder somiar, almenys de tant en tant, amb un món al revés on els Mompó no tingueren lloc, i encara menys com a dirigents polítics. A la manera de Goytisolo —que els déus em perdonen la gosadia—, al meu somni hi hauria un príncep dolent, una bruixa bella, un pirata honrat... i no hi hauria espai per a personatges així.

Els àngels del mal: La vigilància feixista i l'amenaça als drets democràtics

A la seua columna dominical del diari Levante-EMV, titulada «Los ángeles del mal», Alfons Cervera posa el focus sobre un fenomen profundament inquietant: la creació a València de patrulles ciutadanes d'extrema dreta, organitzades i comandades per un conegut empresari de filiació obertament feixista i amb forts vincles amb els negocis de la seguretat privada i dels clubs d'alterne. Aquests escamots es presenten com a ciutadans modèlics que, teòricament, «no fan res dolent», sinó que simplement ajuden les forces de seguretat de l'Estat informant-les de situacions que consideren indesitjables o incíviques provocades per immigrants. Dit així, tot i que l’objecte de la seua atenció és clarament racista i xenòfoba, el discurs ens és presentat amb una innocència quasi infantil, com una mena de col·laboració ciutadana desinteressada pel bé públic. Tanmateix, tal com denuncia Cervera i com sabem perfectament moltes persones que vivim a València, la realitat d'aquestes iniciatives és molt diferent, extremadament perillosa i hauria de generar una profunda preocupació a qualsevol persona que milite en la democràcia.

No ens trobem davant de veïns preocupats pel seu barri, sinó davant de grups integrats per individus amb un historial dilatat de violència física i verbal. Són els mateixos perfils que han participat activament en escratxes, assetjaments i agressions directes contra personalitats polítiques d'esquerra, així com contra ciutadans anònims als quals identifiquen o assenyalen com a enemics ideològics. L'estratègia d'aquests partidaris del feixisme segueix un patró ben conegut al llarg de la història: comencen assenyalant i perseguint el col·lectiu més vulnerable, en aquest cas els immigrants, per continuar posteriorment amb el col·lectiu LGTBI+, els sindicalistes, els representants polítics d'esquerres i els seus electors. En darrera instància, l'objectiu final d'aquestes organitzacions és eliminar, reprimir o silenciar qualsevol persona o col·lectiu que no sintonitze amb els seus postulats autoritaris ni amb les seues formes d'entendre la vida.

Un exemple recentíssim d'aquesta dinàmica d'assetjament i intolerància es va viure fa uns dies a Palència. El conegut grup musical gallec Tanxugueiras tenia programat un concert a la Plaza Mayor de la ciutat amb motiu de les festes patronals de San Antolín. Coincidint amb la finalització d’una concentració convocada en suport a Ceuta i en contra del govern central, un contingent de persones amb bona cosa de banderes d'Espanya, va intentar boicotejar i impedir l'actuació de les artistes.

Abans que començarà el concert, aquest grup va increpar directament l'agrupació musical proferint insults, crits i proclames clarament despectives, com ara «muerte a Galicia» o «muerte a las paletas», a més de cridar consignes polítiques contra el govern local i l'executiu central, tal com va recollir la premsa. Aquest incident és una evidència més de com el discurs de l'odi s'amplia ràpidament des de la xenofòbia inicial cap a qualsevol manifestació cultural o territorial que no encaixe en la seua visió centralista i uniforme.

En definitiva, allò que Cervera qualifica encertadament com «els àngels del mal» no és un fenomen aïllat ni inofensiu. La tolerància o la justificació d'aquestes patrulles de vigilància ideològica suposa una cessió inacceptable davant de grups que busquen imposar la por i substituir el paper legítim de les institucions per la coacció de carrer. Davant d'aquestes actituds que amenacen la convivència i les llibertats fonamentals, la resposta de la ciutadania democràtica i de les institucions ha de ser de denúncia constant i de fermesa absoluta.

Ara bé, ¿què passa amb la ciutadania, com respon davant d'aquests episodis de violència contra els/les diferents, segons els perceben els agressors? Doncs a Palència va haver una bona resposta i el concert va celebrar-se, i ha generat desqualificacions i fortes crítiques als agressors i de total suport a les víctimes de l'actuació d'aquells. A la Malva-rosa sembla, de moment si més no, la situació està controlada. Però convindria que la policia actuara de forma efectiva per a impedir aquesta amenaça que és ben explícita. No sols la policia, també des d'instàncies judicials seria desitjable una resposta adequada davant l'amenaça que representen.

Malauradament resulta massa freqüent que des d'instàncies policials i també judicials s'actue amb paràmetres distints amb les accions que provenen des de la dreta i l'extrema dreta, en comparació amb, fins i tot, quan provenen des d'instàncies de govern progressistes. La investigació d'una jutgesa de l'Audiència Nacional en connivència amb elements policials a propòsit de l'entrada massiva d'immigrants a Ceuta, a finals de juliol, n'és la penúltima prova de que alguna cosa ben fosca està passant en alguns indrets de la maquinària de l'Estat. Tot pressumptament, com se sol dir.

Reaccionarem els ciutadans i les ciutadanes demòcrates? Serem capaços d'avaluar la magnitud de l'amenaça que ens efecta? Denúncies com que la que Cervera fa hui a Levante-EMV són imprescindibles però no suficients. Hem de reaccionar com a persones demòcrates, però també ho han de fer des de la Delegació del Govern als comandaments policials, des de la Fiscalia a la resta de les institucions judicials. Parem atenció a com evoluciona la situació.