Vint anys han passat ja d’aquell horror. Dues dècades des d’aquell dilluns, 3 de juliol de 2006, quan el temps es va esquerdar per sempre al túnel de l’estació de Jesús. Costa de creure com el calendari avança, però el record de les 43 persones que van perdre la vida i dels 47 ferits es manté nítid i punxant. Encara més, per a les víctimes, per a les seues famílies i per a la societat valenciana, la tragèdia no va acabar sota terra; ben al contrari, allà va començar un calvari alimentat per la infàmia institucional.
Tots recordem on estàvem en el moment en què la notícia va colpejar les nostres vides. Són d'aquells instants que queden fixats en la memòria col·lectiva. Per la meua part, el record em transporta a Gandia, al Passeig cantó al carrer Rausell, quan algú ens va transmetre l’horror. Primer va ser l’estupor, de seguida la por. Les cridades des de la llunyania, la necessitat imperiosa de contactar amb els nostres. Ccalia rebre la confirmació de saber-los sans i estalvis.
Però, immediatament després del drama humà, va començar el desplegament de la vilesa política. El modus operandi del poder d’aleshores, encapçalat pel president Francisco Camps i el seu Consell del Partit Popular, va actuar amb una maquinària ferotge per amagar el drama, desitjós de rendibilitzar políticament la imminent visita del Papa Benet XVI. Quanta mentida, quanta falsedat i quina absoluta manca d’humanitat cap a unes famílies desfetes pel dolor. Camps mai no les va rebre. Es va intentar ignorar-les, desacreditar-les, dividir-les i, fins i tot, comprar-les. Una estratègia perversa recolzada per uns mitjans de comunicació públics, com Canal Nou, servils i anestesiats, i per una part d’una societat valenciana que va viure en una certa somnolència fins que, anys després, el programa de Jordi Évole va trencar el silenci de l'oblit.
Davant d’aquella impunitat va nàixer la resposta més digna: l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol (AVM3J). Aquelles concentracions de cada dia 3 a la Plaça de la Mare de Déu del Cap i Casal es van convertir en el símbol de resistència, veritat i justícia més potent i perllongat de la nostra història recent. Una lluita infatigable contra el silenci oficial.
Malauradament, el pas del temps ens ha demostrat que allò no va ser una excepció, sinó l'aplicació rigorosa d'un autèntic llibre d’estil del Partit Popular per a gestionar desastres traumàtics: negar la realitat, difamar els qui demanen explicacions, ocultar informació, emparar-se en l’omertà i protegir les sigles i els seus responsables per damunt de les vides humanes. Resulta estremidor unir la línia de punts que connecta la gestió d’aquell 3 de juliol de 2006 amb la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024. El patró de conducta es repeteix, calcant la mateixa insolvència moral i el mateix menyspreu per la veritat.
Hui, en complir-se vint anys, aquest text vol ser un modest memorial d’homenatge profund i respectuós a les víctimes i a les seues famílies, que ens van ensenyar el significat de la paraula dignitat. Perquè recordar és fer justícia, i perquè els perversos sàpiguen que el seu oblit programat mai no podrà véncer la veritat d’una ciutadania que no oblida.
