La imatge és de Massa Crítica Safor.
En el debat polític actual, la dreta i l’extrema dreta han convertit la rebaixa d’impostos en una mena de dogma indiscutible, una exigència que es repeteix de forma gairebé monotemàtica en mítings, tertúlies i tanques publicitàries. A casa nostra, sota un discurs aparentment seductor que promet deixar més diners a la butxaca dels contribuents, la realitat de les polítiques fiscals del govern de la Generalitat Valenciana revela, entre altres, una intencionalitat molt més clara: afavorir de manera aclaparadora les rendes més altes, la seua pròpia «parròquia» electoral.
Les xifres publicades per mitjans com Levante-EMV no deixen espai per al dubte ni per a la interpretació ingènua. L’any 2023, sota la gestió del Govern del Botànic (PSPV i Compromís), més de 27.000 persones contribuïen a les arques públiques mitjançant l’impost sobre el patrimoni. L’arribada del Partit Popular al Consell, amb Carlos Mazón, elevant el mínim exempt de tributació de mig milió a un milió d’euros, ja va excloure d’aquesta obligació fiscal més de 13.000 ciutadans. Més recentment, amb Pérez Llorca, l’escalada continuada en el marc de l’acord de govern i la dinàmica parlamentària amb VOX ha elevat l’exempció fins als dos milions d’euros de patrimoni.
El resultat d’aquesta reforma és devastador per a la capacitat redistributiva de la hisenda pública valenciana: d’aquells 27.000 declarants hem passat a poc més de 4.000. És a dir, el 85% de les grans fortunes valencianes —que acumulen un patrimoni conjunt de més de 24.500 milions d’euros— han deixat de pagar aquest impost. Ningú pot dir que no n’estava advertit: ho van prometre en campanya i ho han executat amb rigor mil·limètric.
Cal preguntar-se, doncs, a qui beneficia realment aquesta política fiscal . Aquest col·lectiu privilegiat no té necessitat de la xarxa de protecció social de l’Estat. No depèn de la sanitat pública ni pateix les llistes d’espera; no porta els seus fills a l’escola pública ni requereix les ajudes a la dependència o la renda valenciana d’inclusió. Poden permetre’s privatitzar la seua salut, la seua educació i el seu benestar.
En canvi, per a la immensa majoria de la ciutadania, el debilitament dels ingressos públics té conseqüències directes i immediates. Una democràcia avançada assoleix la seua millor qualitat per la seua capacitat de redistribuir la riquesa que, de manera natural, tendeix a concentrar-se en poques mans. Sense una fiscalitat progressiva, l’Estat perd la capacitat de mantenir una educació de qualitat, un sistema sanitari eficaç, un servei d’atenció a l’exclusió social solidari o un sistema de pensions digne.
Però el paper de la fiscalitat no s’acaba en la despesa social. La inversió pública és el motor que arrossega la inversió privada i garanteix la competitivitat d’un territori. Mantenir i millorar carreteres, ports, aeroports, xarxes ferroviàries i sostenir un cos d’empleats públics (professors, sanitaris, bombers, jutges, policies, militars per a la defensa, etc., etc.) qualificats, suficients i correctament remunerats és una condició imprescindible per al funcionament de qualsevol societat complexa. No sols és necessari mantindre eixos ítems de despesa que tothom pot considerar fonamentals. Cal destinar recursos a la investigació a les universitats, a la transferència envers la societat i el teixit productiu; cal atendre a la generació i la difusió de cultura, cal atendre la informació dels mitjans de titularitat pública per a que informen amb veracitat i credibilitat, etc., etc., etc.
Es senzillament evident que quan s’aplica la recepta neoliberal de reduir l’Estat a la seua mínima expressió, la infraestructura col·lectiva es degrada i l’estructura de l’Estat, també.
Aquestes polítiques d’aprimament de l’estat del benestar no són noves. Els qui coneguen, per exemple, la història recent d’Amèrica Llatina des de l’anomenada «Dècada Perduda», la dels anys vuitanta del segle passat, saben perfectament cap a on condueix la fe cega en el déu Mercat: desregulació, pèrdua de serveis essencials, augment desorbitat de la desigualtat i desmantellament de la protecció social. Encara més, hem de parar compte en l’altra cara de la baixada dels impostos: la desregulació i la privatització.
Això és el que arreu el planeta persegueixen els més radicals des de les dretes polítiques i partidàries: convertir en negoci pràcticament tota activitat humana susceptible de generar taxes de beneficis elevades, des de l’especulació i abandonant qualsevol interés per l’eficàcia social dels diners públics. I això fins a arribar a les anomenades societats duals, aquelles en les que dins d’una mateixa frontera i identificades per una mateixa bandera conviuen el primer i el tercer món, i es troben a una distància que pot cobrir-se fins i tot caminant.
Més enllà dels efectes econòmics directes, la retallada de la pressió fiscal als més rics té un impacte social i cultural profundament nociu. Sota el lema de la llibertat individual es fomenta la insolidaritat d’una societat on cadascú ha de resoldre la seua vida pel seu compte. Aquesta dinàmica trenca la cohesió social i crea fractures perilloses.
Un exemple d’aquesta fractura social és l’assumpció de conceptes com la «Prioritat Nacional», també en l’àmbit pressupostari com han fet Pérez Llorca i els seus amics de VOX. Encara que moltes d’aquestes mesures tinguen un abast jurídic limitat o siguen directament inconstitucionals i inaplicables, el seu impacte ideològic i cultural és enorme: s’estableix una distinció entre qui té dret a rebre l’atenció de l’Estat i qui en queda exclòs, assenyalant directament els col·lectius més vulnerables com els ciutadans de rendes més baixes o les persones immigrants. Es destrueix així la idea d’allò públic com un espai compartit de dignitat i ciutadania universal.
Davant d’aquest escenari, resulta fonamental l’articulació de la societat civil. Associacions cíviques i plataformes ciutadanes com ara Massa Crítica i d’altres entitats compromeses amb el benestar comú haurien de considerar, a parer meu, explicar a la ciutadania que darrere del parany d’un titular que promet «baixar impostos» no hi ha un regal, sinó un peatge caríssim que pagarem no sols en forma de pitjors metges, pitjors escoles o pitjors pensions, sinó que avançarem cap a una societat més desigual, més insolidària i greument fracturada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada