París, escenari de terror en l'Europa deprimida.

A París un comando de fanàtics islàmics ha assassinat a pacífics ciutadans com ho fan diàriament a l'Iraq, Tunísia, Síria o Afganistan. Sopant en la terrassa d'un restaurant o en un concert en la zona de la Plaça de la República, la nit amable d'un divendres de novembre es va convertir de sobte en un infern. La premsa diu que estem davant la crònica d'un atemptat anunciat perquè França és el país europeu més amenaçat pel yihadisme, fins al punt que una alta autoritat judicial havia parlat de la possibilitat real d'un 11-S francés. 

Entre anestesiats i adormits, el futur europeu se'ns està escorrent entre els dits, i sembla que no volem adonar-nos. Vivim en la petita part del planeta que, al costat de Canadà i Austràlia, resulta la més habitable; aquella en la qual, malgrat tot, la despesa social per capita és la més alta del globus. Però no sabem valorar-ho ni valorar-nos, i semblem disposats a deixar morir la bella idea d'una Europa pròspera, lliure i solidària.

Vivim abstrets, tancats en les nostres xicotetes o grans bombolles, segons el plànol de la realitat en el que ens situem.

No són pocs els que ens observen des de més enllà de les nostres fronteres i no entenen què passa a Europa. Uns, els més pobres, els desesperats que fugen de l'horror de la fam i de la guerra, no entenen com no som sensibles al seu dolor, i els repel·lim de qualsevol forma i sense excusa. Uns altres, des d'altres latituds, se sorprenen davant aquest peterpanisme egoista que ens embarga; davant aquells particularismes nacionalistes de guarda-roba vuitcentista que ens impedeixen enfrontar conjuntament els problemes reals que ens dessagnen. Aquells reptes davant els quals la institucionalitat europea es mostra maldestra, lenta i fràgil en la seua insuficiència, embolicada, això sí, amb vestidures de mil colors.

Paral·lelament, la Unió Europea és, cada vegada més, una entitat política deprimida. Els qui vivim dins, ens debatem entre la impotència i la incredulitat, quan no directament ens refugiem en el no saber, en l'ignorar què hi ha més enllà dels nostres murs, al mateix temps que acceptem la incapacitat per a gestionar els problemes apressants que tenim dins d'ells. No obstant això, milions dels que ens miren des de fora decideixen intentar travessar el purgatori per tal d'entrar en ella.

Les dades objectives són tossudes, però fem com que no les veiem. En el millor dels casos, ens lamentem per no poder fer res per millorar-les. Europa, nostra cada vegada més feble Unió, ―en mans dels mercaders sense escrúpols i sense cervell―, s'està llatinoamercanitzant a marxes forçades. Fa ja més de tres dècades que Ulrich Beck va posar de manifest que les fronteres de desigualtat i d'inseguretat estaven en un procés accelerat de modificació, i que la individualització i les fractures socials i fins i tot familiars eren les primeres resultants de la globalització i de la revolució tecnològica. Va encunyar, a més, el concepte de brasilenyització, amb el qual assenyalava els riscos de profunda escissió interna d'una societat. Luis de Sebastián va parlar, en una línia semblant, de les societats duals llatinoamericanes, al·ludint a aquelles en les quals el primer i el tercer món conviuen ―a una distància que es pot fer caminant― dins d'una mateixa frontera i sota una mateixa bandera, i Waldo Ansaldi va introduir el concepte d'apartheid social, per a emfatitzar la creixent exclusió resultant d’aquelles doctrines de la revolució conservadora de Reagan i Thatcher, del Consens de Washington, del fanatisme del Fons Monetari Internacional o, més recentment, de les receptes de l’austericidi imposat a sang i llàgrimes en els països de l'Europa del sud.

Aquesta és la llatinoamericanització que afecta a Europa, la que es materialitza amb la tossuderia de les dades de la immoral desigualtat de la que parla amb xifres incontestables Thomas Piketty.

Europa ja pateix la realitat de barris marginals i marginats; les seues favelas, les seues villa misèria, els seus ranchitos, que no són com els de Sao Paulo, Buenos Aires o Caracas, però serveixen per al mateix. Perquè en ells malvisquen els més pobres, que amb freqüència són immigrants magrebins, subsaharians i gents de l'orient pròxim i, sovint, musulmans. En ells troba un excel·lent brou de cultiu el yihadisme que està captivant a joves que, encara que d'origen extern, hagueren de considerar-se i comportar-se com a europeus convencionals atés que ací van nàixer i van créixer.

La notícia dels atacs de París, ―una matança en tota regla―, ens ha colpejat en plena boca. No ha sigut una massacre a Kabul, a Bagdad, a Damasc o a Beirut, a les quals ens hem acostumat; ha sigut en la capital sentimental d'Europa ―["capital del desenfrenament i del vici i portadora de la bandera de la creu”, segons el comunicat del grup terrorista Estat Islàmic, EI]― en la nit suau d'un divendres de tardor que tenia a milers de parisencs i de forasters gaudint d'ella. Uns guerrers d'Al·là intoxicats d'odi als croats, que així anomenen als europeus, ―com si estiguérem encara en el segle XIII―, es van immolar matant en nom del seu déu. Moltes de les víctimes, les de la Sala Bataclan ho van ser, senzillament, ―segons el comunicat de EI― perquè allí s'havien concentrat “centenars de apòstates en un concert amoral i de desenfrenament".

Els promotors de l'assassinat en massa han afirmat que "Va tremolar París (...) es van estrènyer els seus carrers i el saldo de víctimes dels atacs va ser d'almenys 200 croats morts i més ferits, gràcies a Déu".

En aquest escenari global, davant aquest acte bàrbar al que Europa ha de donar una resposta no conjuntural i intel·ligent, les nostres contingències polítiques domèstiques perden pes i volum. Tots sabem que Europa no pot confiar en la policia i l'exèrcit per a mantenir el necessari equilibri de llibertat i seguretat; tots sabem que fa falta una política econòmica que cohesione la nostra societat reduint les desigualtats que ara són creixents; una política social que no desempare als febles i els abandone a la seua sort; i una política educativa efectiva en defensa dels valors republicans, que assegure la vigència dels drets humans des dels principis de llibertat, igualtat i solidaritat.

Parlaran els nostres candidats de tot això en la pròxima campanya electoral?

Ciudadanos, eixe partit híbrid.

Contràriament al que a molts pensen, el partit que lidera amb mà ferma Albert Rivera no és un nouvingut a la política espanyola, a la forma del Podemos que pilota Pablo Iglesias. Va nàixer fa quasi una dècada a Catalunya i prompte va desbordar, encara que amb molta timidesa i sense èxit, les fronteres del Principat. Ha estat en aquests últims mesos, això sí, des de les eleccions europees de 2014, i malgrat que els seus resultats van ser modests [la vuitena llista més votada i solament dos eurodiputats], quan Ciudadanos ha anat escalant en les enquestes; pujant i pujant fins a convertir-se en una seriosa preocupació per als dos grans partits sistèmics espanyols, el Partit Popular i el Partit Socialista. Encara sense descartar que Podemos puga obtenir en les pròximes eleccions major suport del que ara li auguren les prediccions, tot sembla indicar que Ciudadanos va a ser la força política a la qual els partits majoritaris festejaran per a formar un govern o, si més no, una majoria parlamentària que permeta constituir-lo.

És veritat que Ciudadanos s’ha enlairat amb tanta força perquè el PP dóna símptomes inequívocs de caducitat de projecte, d'incapacitat de la seua dirigència i d'asfíxia de bona part de la seua àmplia base electoral. La corrupció en fase de metàstasi, la política austericida exempta de la mínima sensibilitat social, les tensions polítiques amb Catalunya, el rodillo de supèrbia emparat en la seua majoria parlamentària i la pèrdua de contacte amb la realitat han obert una enorme extensió de terreny electoral que el PP havia cobert durant dècades, i que ara està sent ocupat en una operació llampec per les forces del jove i dinàmic Albert Rivera.

S'ha expandit per l'Espanya urbana i ara pugna per disputar també el vot de l'Espanya interior, en particular de les zones menys poblades però sobre representades en el Parlament. Com que sap que ací té el seu taló d'Aquil·les, intenta esmenar-ho.

A tot arreu es presenta com un partit proper als problemes concrets de la gent, sense escarafalls ideològics. Diu ser un partit constitucionalista, post nacionalista i progressista que ha superat la dicotomia esquerra/dreta i s'ha instal·lat en el binomi llibertat/autoritarisme, identificant-se, clar, amb la primera. El seu missatge implícit, encara que a voltes no tant, rememora allò que deia el gran eslògan de la UCD de Suárez en les eleccions de 1977: “lo bueno de la izquierda y lo bueno de la derecha”. Fins i tot el recurs al record del líder avilés està perfectament integrat en el cànon doctrinal del partit.

Els analistes estan dividits. Uns expliquen que és un partit de centre dreta, mentre que uns altres ho situen en el centre esquerra. Ells mateixos es presenten com afermats en el centre-centre en el qual el ciutadà comú situa  la virtut. L'objectiu és atrapar vots tant de la dreta com de l'esquerra, del Partit Popular i del Socialista i, si és possible, d'alguns despistats més a l'esquerra d'aquest seduïts pel dinamisme de Rivera, així com per la seua moderació carregada de pragmatisme.

No obstant això, si aprofundim una mica més en el corpus doctrinal de Ciudadanos, percebrem alguns dèficits significatius.

Una cosa és aquesta combinació entre liberalisme econòmic i defensa de la més castissa unitat d'Espanya ―que atrau a empresaris i gent d'ordre identificada amb el nacionalisme espanyol, el banal i el canònic― i unes formes republicanes en les quals cap, per exemple, un discurs progressista de defensa de l'avortament o els matrimonis del mateix sexe. Però una altra molt diferent és la seua acció política en el dia a dia. La major part dels dirigents de Ciudadanos no tenen la prestància i el saber estar de Rivera, i alguns són francament impresentables, com per exemple la dirigent valenciana Carolina Punset, una xica de bona casa nascuda a Washington, a la qual quasi tot l'autòcton en el territori que li han encomanat li resulta vilatà. La senyora ha arribat fins i tot a negar-li el reconeixement al cantautor Raimon en la seua Xàtiva natal, amb el caspós argument que els seus mèrits els va realitzar en un altre lloc [Catalunya] i no en terra valenciana. Aquests tics, o la defensa de les festes taurines, negant el maltractament animal, són algunes de les que enlletgeixen un partit que es diu modern i modernitzador. Ciudadanos és doncs, ―resulta evident―, un partit híbrid.

Més greu, no obstant això, molt més greu és la política que ha establert el líder suprem, Albert Rivera, sobre la Llei de la Memòria Històrica. Segons la seua molt particular visió, el pacte de la Transició va establir que a Espanya ja no hi ha vencedors ni vençuts. Per tant, més enllà de les paraules, per la via dels fets, tot fa pensar que els familiars dels més de cent deu mil desapareguts que jauen encara en les cunetes a l'espera de ser enterrats dignament han de renunciar a això i, a més, han d'oblidar que durant dècades van ser tractats i humiliats com vençuts o fills de vençuts. Fins i tot ara, quan Rivera diu que la medalla d'or de Calatayud no se li ha de retirar a Franco està negant, de forma explícita i vergonyosa, aquella visió edulcorada de la Transició que tan bons resultats li va donar a la dreta espanyola i a una part de l'esquerra. Es tracta d'aquella esquerra amnèsica que encara avui prefereix mirar cap a un altre costat quan es parla de dignificar la memòria dels qui van lluitar per la llibertat contra el feixisme, tant en la guerra com en la immensa, terrible i negra postguerra que es va allargar fins a la meitat de la dècada dels anys setanta.

Caldrà veure que es fa de les propostes de regeneració i de modernització que promet desenvolupar Ciudadanos, com sens dubte ho és la de la desaparició del Senat que acaben d'anunciar, una càmera tan inútil com desacreditada i onerosa per a l'erari públic. Caldrà confirmar que aquesta alternativa política i electoral trenque l'hegemonia del neo franquista Partit Popular. Tot amb tot, convindria no enganyar-nos: Ciudadanos és un partit híbrid que està situat en l’escenari partidari espanyol en un territori que no està, precisament, en la marge esquerra. 

La irreversibilitat d’Espanya i la fugida catalana en vespres electorals.

Rajoy no podia somniar que els sobiranistes li feren tan gran regal quan estava agonitzant. A menys de dos mesos de les eleccions al Parlament de Madrid, amb un Partit Popular enfangat en la corrupció sistèmica que l’aproxima molt a una organització delictiva, i amb una realitat econòmica que la ciutadania no pot conciliar amb els discurs triomfalista dels popularistes, el president del govern espanyol ha rebut un passe de gol o, si ho preferiu, un bocatto di cardinale, des de Catalunya. Les dues metàfores són d’Enric Juliana, i funcionen perfectament per a descriure allò que ha ocorregut al Parlament català. Amb les alegries de la senyora Forcadell i la declaració recolzada per Junts pel Sí i la Candidatura d’Unitat Popular el programa electoral del PP ja ha quedat tancat i arrodonit, i pot resumir-se així: "Por la Unidad de España, de los mucho españoles unidos, muy españoles".

La unitat d’Espanya, ―que n’hi ha dies que arranca d’Isabel i Fernando, i d’altres de Viriato o d’Atapuerca―, és i serà eterna, diuen molts des de tot arreu, Catalunya inclosa. Afirmacions d’aquest tipus ens recorden, per exemple, que el règim castrista va afegir en 2002 una disposició especial a la Constitució cubana de 1976, segons la qual el socialisme va ser declarat irrevocable. No sols Francis Fukuyama ha volgut acabar amb la història, també d’altres han intentat, intenten i intentaran fer valdre la seua idea de que n’hi ha coses ―un Estat en el cas del que parlem― que són i seran pels segles dels segles. Una concepció així té poc a veure amb la democràcia. El president de la República Bolivariana de Veneçuela, Nicolás Maduro, ―per posar un altre exemple―, ha declarat davant les properes eleccions al seu país que si l’oposició obté la victòria, ell no cedirà el poder i governarà “amb el poble, sempre amb el poble i en unió cívica militar”. Un altre que també vol decretar que s’ha arribat a la fi de la història, i si el decret no funciona, els militars s’encarregaran de fer-lo funcionar.

Evidentment no es tracta de comparar el règim polític espanyol, una democràcia occidental homologada [d’una qualitat molt millorable, això sí, a hores d’ara] amb una dictadura com la cubana o un règim populista autoritari com el veneçolà, però sí els podem fer servir per a entendre que les estructures polítiques són com són mentre els ciutadans, ―els qui tenen realment la sobirania―, no decidisquen una altra cosa. I això s’ha d’aplicar a Cuba, a Veneçuela i, també, a Espanya.

Actualment, el creixent distanciament entre Catalunya i Espanya s’assembla cada vegada més a un abisme davant el qual molts han començat a patir un atac de vertigen. No serà perquè els sobiranistes no vingueren anunciant les seues intencions. Des de La Moncloa, tanmateix, Rajoy va ser fidel als seus principis i va continuar amb la lletania del compliment de la llei i del no n’hi ha res a debatre sobre la irreversibilitat espanyola. El problema no ha fet sinó complicar-se cada dia més, i ell ara confia en que tot abanderant la unitat d’Espanya, apareguent com el cap de quadrilla dels que fan front als separatistes, l’electorat oblidarà contingències menors com ara l’atur, la corrupció, la crisi o l’empobriment creixent, i el recolzarà per a mantindre’s a La Moncloa quatre anys més. Ja ho ha dit ell, amb eixa manera irritant de maltractar la llengua castellana: "Estar seguros. Esto va acabar bien. Lo malo es que ha comenzado mal".

Rajoy s’ha reunit amb els dirigents del Partit Socialista, de Ciudadanos i de Podemos, tot tractant de constituir un front anti-sobiranista. Els dos primers són sensibles o directament partidaris de fer-ho. Seria un error més en la llarguíssima sèrie d’errors que s’han comés des de fa anys, particular i especialment el Partit Popular. Qualsevol cosa que polaritze la situació, que confirme l’existència de dos blocs que no poden ni tan sols parlar-se, serà no ja contraproduent, sinó que significarà la victòria d’aquells que des de les dues posicions enfrontades són aferrissats partidaris de la coneguda consigna del “quant que pitjor, millor”. Per a ells, és clar; millor, sols per a ells.

També a Catalunya n’hi ha de partidaris d’aquesta tesi. La radicalització és creixent com més va més. Persones que semblaven assenyades equiparen la situació catalana amb les lluites d’alliberament nacional dels anys cinquanta i seixanta del segle passat, com si Catalunya tinguera res a veure amb Algèria, el Congo o Vietnam. Altres, inclús, han emparentat l’actual situació al Principat a la lluita pels drets civils dels afroamericans als Estats Units. I no són declaracions aïllades i sense recorregut, no; que hi ha qui s’ho pren seriosament. Ho demostra que fins i tot el Secretari General de l’ONU, Ban Ki-Moon, ha declarat de forma explícita que Catalunya no està entre els territoris amb dret a l’autodeterminació.

És que ens estem tornant tots bojos? Alguna cosa així va dir algun conseller a la reunió de govern presidida per Artur Mas fa uns dies, segons ha contat La Vanguardia. Com no podia ser menys han començat a aparèixer dissensions dins el govern català, i al si de la pròpia Convergència. Més enllà de la credibilitat que puga merèixer-nos un pacte estable entre JxS i la CUP, antitètiques en tantes coses, sorprèn i molt la urgència amb la que l’actual majoria parlamentària vol actuar. No volen esperar ni a tindre govern, ni tan sols candidat a presidir-lo. Han decidit allò que en diuen la desconnexió, però ―si arribara el cas― marxar d’Espanya no hauria de ser fugir d’Espanya; desconnectar no hauria de ser arrancar els cables i els endolls. Tot fa creure que tenen por de perdre impuls i necessiten una reacció airada, inclús autoritària per part del govern de Madrid.

És difícil no caure en la sospita de que estan fent tant de soroll i tant d’aldarull amb tanta urgència perquè volen que el PP continue manant a Madrid. Aznar, FAES, Rajoy i el PP són els qui han eixamplat i enfortit l’independentisme a Catalunya, com va reconèixer un home que parla clar com és Joan Tardà. ¿Serà que des del pont de comandament del procés n’hi ha por que canvie el color i el tarannà del govern espanyol després del 20N? Tot fa pensar que sí. Per què sinó el passe de gol a Rajoy?

Hauria de quedar clar que una cosa és el dret legítim dels ciutadans de Catalunya de redefinir el seu futur, incloent-hi el tipus de relació que volen tindre amb Espanya, i una altra el com està gestionat l’actual majoria parlamentaria eixe dret. On creuen que poden arribar així? Corren el risc de perdre el suport dels qui des de fora de Catalunya ―pocs o molts― recolzen el seu dret a decidir. Sembla que no els importa, tanmateix.

En qualsevol cas, seria convenient que reflexionaren una mica. Mai, ―és una regla d’or en qualsevol confrontació política de negociació, i la situació actual exigirà tard o d’hora negociar―, pot deixar-se a l’altre sense cap eixida, ni mai se li pot demanar una cosa que no pot concedir-te. Deixant de costat la utilització bastarda que Rajoy i el PP estan fent i faran de la situació, el govern espanyol mai podrà prémer ―amb el marc legal actual― la tecla del Sí a tot el que es demana ara per ara des del Parlament de Catalunya. No queda, per tant, altra eixida que negociar, raonar, pactar. És una evidència que hauria d’estar clara per a tots.

Seria convenient tornar a allò del dret a decidir. Tornar a exigir la convocatòria d’un plebiscit que siga legal per arribar a saber que en pensa realment la gent catalana davant una pregunta simple: vol o no vol vostè continuar dins de l’Estat espanyol? Cal ser conscients, tanmateix, que el referèndum no seria una mena d’abracadabra que desfaria el nuc actual. No és suficient, però si necessari per a que uns puguen conèixer en profunditat els pro i els contra de la separació d’Espanya i altres l’escenari sobre el que han d’actuar. És a dir, que convindria abandonar el frontisme,  la híper polarització, la confrontació del tot o el no res, i començar a fer política d’alta qualitat democràtica i sense urgències. Una situació com l’actual no es pot resoldre ni en dies ni en mesos. Caldrà mantenir la calma i ser pacients. Per començar, uns haurien d’acceptar que res tret de la mort és irreversible, i d’altres que marxar, si arribara el cas, no pot ser de cap manera fugir.

El dilema de Compromís.

Baixen més que turbulentes les aigües a la Coalició Compromís. Els votants, els simples votants ―que no militants― que viuen de forma relativament distanciada els problemes interns de l’aliança no guanyen per a espants. Les notícies són cada cop més alarmants. De la fase de reticències entre els socis va passar-se a la de distanciament, i ara hem arribat a la de les amenaces. Realment pot trencar-se Compromís? Tot i estar al govern del País per primera vegada en la història, tot i ser una proposta en ascens, tot i haver-se convertit en la gran esperança política valencianista d’esquerres, tot amb tot, ¿tan poca capacitat política van a tindre els seus dirigents? ¿No serà possible abandonar prejudicis i personalismes en benefici d’un projecte amb molt de futur si s’actua amb intel·ligència?

El Bloc Nacionalista Valencià, com a partit sobirà dins la coalició, es nega [ma non troppo] a que l’aliança pacte amb Podem/Podemos. No són difícils d’entendre les raons. Pablo Iglesias i la seua organització passen per un moment a la baixa que no se sap si serà transitori. Després del fracàs a Catalunya, Albert Rivera va apallissar el jove professor al programa de Jordi Évole, a La Sexta. El cavaller té un punt de supèrbia que resulta insofrible, i a més el seu espanyolisme amb tanta pàtria amunt i avall és clarament incompatible amb un valencianisme solvent. Convindria, no obstant, que els qui no se l’empassen saberen distingir entre el líder suprem de Podemos i els seus correligionaris valencians. Antonio Montiel, Àngela Ballester i Fabiola Meco, per citar els noms més significats, han estat lleials als acords signats i les seues formes ―sense alardons ni estridències― haurien de merèixer un respecte i, millor encara, una confiança en que és possible treballar amb ells.

El fracàs a Catalunya va ser el resultat d’errors importants i d’una realitat política molt diferenciada de la valenciana. Al Principat n’hi ha ERC per un costat i les CUP per un altre; totes dues són propostes polítiques i electorals que ―agrade més o menys―  són atractives per al tipus d’elector que a altres regions peninsulars poden fàcilment votar una candidatura de Podemos, ja siga en solitari o en companyia. Al País Valencià no n’hi ha eixa oferta, així que l’electorat de Compromís i Podem [i també el d’Esquerra Unida] comparteix moltes preocupacions i moltes il·lusions. Les més importants estan clares: confinar el PP en la perifèria més allunyada de la galàxia política i valencianitzar aquesta al màxim, però en paral·lel amb una política de neteja institucional i de fort component social que signifique un canvi de rumb de les polítiques antisocials i antivalencianes que el territori ha patit des dels anys d’Eduardo Zaplana.

De vegades sembla que a Compromís, particularment al Bloc, n’hi ha qui creu que els espectaculars resultats de les darreres eleccions locals i autonòmica van ser la confirmació tant anys somniada d’un èxit inequívoc del nacionalisme valencià. Convindria revisar aquesta valoració, perquè no és totalment correcta. Compromís no és una coalició nacionalista en el sentit convencional. És valencianista, però no és nacionalista, tal i com ho han declarat reiteradament una part si més no dels seus dirigents més reconeguts, entre els quals cal destacar Mònica Oltra i Joan Ribó. El nacionalisme clàssic, el valencianisme polític partidari tradicional té les dimensions electorals que té, i no és més d'allò que és. N’hi ha, tanmateix, un valencianisme no assimilable a alguns nacionalismes pròxims, que és el que es troba a gust en un perfil que fa ja molts anys va ser definit com radical autonomista d’esquerres. Malauradament, fa el mateix nombre d’anys que les formes de confluència electoral entre el nacionalisme autòcton i l’esquerra valenciana clàssica han fracassat una vegada darrere de l’altra. Alguna cosa semblant està passant a hores d’ara amb la Coalició Compromís.

La cosa no té cap altra solució que convertir la coalició [estricta fórmula conjuntural] en partit [una realitat estructural]. Al principi serien visibles les procedències de cadascú, les costures de la nova formació, però en uns anys eixes fronteres desapareixerien, es desfarien. Joves dirigents procedents del camp nacionalista ja han proposat, encara que amb no massa èxit, convertir l’aliança en partit. És imprescindible. Les parts que formen Compromís no aniran massa lluny en solitari, i si s’enfronten entre elles els beneficiaris seran el PSPV i, pitjor encara, el Partit Popular.

A més del que pot passar a curt termini, el que ja està passant és que l’electorat natural, el que va confiar en Compromís encara no fa sis mesos, està veient com el mal rotllo intern, els desplantes i les amenaces són freqüents dia rere dia en el pont de comandament i, també, entre les bases de la Coalició. Convindria acabar amb eixe mal ambient urgentment. És absolutament desmobilitzador.

Els de Podem han acceptat totes les demandes de Compromís. Montiel i companyia no cometran els errors que han detectat a la seua candidatura a Catalunya. Des de l’aliança valencianista farien bé en aprofitar la conjuntura. Estem davant unes eleccions que funcionen amb una lògica específica. Les marques electorals estatals tenen un plus d’acceptació pels electors, i es tractaria de construir una proposta electoral win-win, ―tots guanyen―, en la mesura que tots s’aprofiten de les sinèrgies que generen amb els altres. Convindria, a més a més, si fora possible, sumar l’Esquerra Unida d’Ignacio Blanco, que ha deixat un forat que es nota a les Corts Valencianes. És difícil aconseguir un acord tan ample, però no n’hi ha una altra eixida que intentar-ho amb generositat. Qualsevol altra possibilitat serà un naufragi de tots els implicats i, una vegada més, un fracàs del projecte que hauria de posar els valencians en el lloc que cal al Parlament de Madrid.

Anem a pams però. Caldrà ara, doncs, salvar la situació actual d’aparent match ball al si de Compromís i conformar una potent alternativa electoral que assegure un grup parlamentari valencià a la Carrera de San Jerónimo de la Villa y Corte.

En tornar dels nadals, acte seguit, convindria posar en marxa un congrés constituent de Compromís com a partit polític. Un partit com el descrit recentment a la premsa per Vicent Marzà i Fran Ferri: “una resposta d’esquerra transformadora davant les noves desigualtats; una resposta ecologista davant la crisi climàtica global; i una resposta en clau de regeneració per a les demandes d’una democràcia real”.

Les propostes polítiques del passat, els projectes que en altres temps van il·lusionar a tants, han de ser posats al dia. Ara és possible construir un partit valencià i valencianista com, possiblement, en cap altre moment històric anterior. Convindria no malbaratar eixa possibilitat real per prejudicis o per desconfiances que sols s’expliquen des del passat. Per al futur del País Valencià és molt i molt important el que està jugant-se en eixe debat intern, en eixe dilema de la Coalició Compromís. 

Rajoy enfonsa el que toca: també a la dreta espanyola.

Impressiona comprovar com és de tossuda la realitat polític-ideològica espanyola atenent, per exemple, als baròmetres que publica regularment el Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. Més enllà de la informació a propòsit de la intenció de vot, que presenta la seua pròpia dinàmica i que els experts connecten a la pura conjuntura de si l'enquesta s'ha fet en tal o qual moment, abans o després d'algun esdeveniment polític d'impacte, vull fixar-me en una variable que no ho és tant. Em referisc a les respostes dels enquestats a quan se'ls demana que es definisquen ideològicament. 

Pel que fa al ventall ideològic, la realitat és sòlida i contundent. Parlem amb xifres arrodonides. Quasi un terç d'enquestats [entorn del 28 per cent] se situa en el que podem anomenar la dreta [en ella situem als que es defineixen com a conservadors, demòcrata-cristians i liberals]; ve després un grup que no arriba a una cinquena part [quasi el 18 per cent] als quals podem considerar centre-esquerra [una etiqueta laxa en la qual situem als que es defineixen com a progressistes i als que es diuen socialdemòcrates]; en el que coneixem com a esquerra trobem amb prou faenes un 17 per cent [reunint en ell els que es defineixen com a socialistes i els que es qualifiquen de comunistes]. Poc menys d'un quatre per cent es diuen nacionalistes [entenga's nacionalistes sense estat, perifèrics; els nacionalistes espanyols estan en tots els altres partits estatals] i uns pocs menys que es diuen ecologistes. Finalment, prop d'un 8 per cent es declara apolític, i més d'un 18 per cent ns/nc.

Haurem d'acceptar, doncs, que si d'ideologia política parlem, la dreta és molta i abundant. Podem sumar-li al 28 per cent dels que hem definit com a dretans els que es denominen apolítics? Certament, sembla lògic que ho fem: tindríem així un 36 per cent. Ens oblidem ―a efectes analítics― d'aquell 18 per cent que ni sap ni contesta? Bé, i llavors, què ens queda? Doncs ens queda un grup heterogeni al que podríem posar-li l'etiqueta de no-dretans o esquerrans-variats, que sumaria el 35 per cent [els de centre-esquerra i els de esquerra de tipus més clàssica], més o menys. Si aquestes agregacions són correctes, comptant-ne un 8 per cent entre nacionalistes i ecologistes, tindríem un mapa bastant ajustat de la realitat ideològica espanyola: tres terços, amb un de dreta i centre dreta, un altre d'esquerra i centre esquerra i, finalment, un altre terç d'abstencionistes. Segurament per açò és pel que els analistes diuen que les eleccions es guanyen en el centre.

Les últimes xifres conegudes d'intenció directa de vot [El País, 21.09.2015] diuen que la dreta [PP + C’s] suma un 27 per cent, els esquerrans variats [PSOE + Podemos + IU] aconsegueixen el 33 per cent, mentre que els altres partits [els nacionalistes perifèrics i uns altres partits menors, més els votants en blanc] sumen quasi un 10 per cent. Els que declaren que s'abstindran són el 31 per cent. Tenim, doncs, la confirmació d'una imperfecta realitat de tres terços: un de conservador [amb la pluralitat que ha afegit Ciudadanos], un altre progressista [tan plural o més que el bloc anterior], i un tercer de ciutadans que es autoexclouen del procés electoral.

Segons aquesta comparació entre tots dos conjunts de dades, podríem concloure que [sempre segons la intenció de vot confessada] la dreta vota i vota dreta, clar. Però en aquesta ocasió aquest vot ja no va a parar de forma automàtica a les candidatures del PP, sinó que es reparteix amb Ciudadanos. El vot per a allò que hem anomenat esquerra diversa està lleugerament per sota del previsible segons el quadre de auto-ubicació ideològica, d'on es desprèn que, d'una banda aquí cal comptabilitzar vots que van a opcions progressistes de partits d'àmbit regional i que, a més, també en aquest territori troba vots Ciudadanos.

La conclusió és que malgrat que el mapa ideològic es manté, la nova materialització d'aquests posicionaments ideològics és un fet. D'aquí es deriven algunes conclusions provisionals. Comentem un parell d'elles. La primera és que, atés el dèficit de proporcionalitat del sistema electoral que atorga una sobre representació a les zones menys poblades, la conversió de vots en escons pot oferir sorpreses grans.  La segona és que aquest terç que manifesta decantar-se per l'abstenció pot fer variar i en molt el quadre electoral final en la mesura que una part d'ells es decidisca a participar. Ja va ocórrer al març de 2004, quan un contingent de previsibles abstencionistes va reaccionar davant la gestió que el PP va fer de la massacre d'Atocha.

Dit l'anterior, la conclusió fonamental d'aquestes línies és que la dreta, com una ideologia que compta amb electors que sustenten els seus postulats més característics, no solament existeix, sinó que gaudeix de molt bona salut i els seus efectius podem xifrar-los en una tercera part dels censats. Tanmateix, a diferència de l'ocorregut pràcticament des que l'Alianza Popular de Manuel Fraga es va convertir en l'actual PP, ―després de l'enfonsament de la Unión de Centro Democrático d'Adolfo Suárez, quan arreplegaven els vots dels electors situats en un espai que va des de l'extrema dreta feixistoide al centre dreta―, aquest vot ha de repartir-se ara entre dues opcions: el propi PP i l'emergent Ciudadanos. Un partit amb formes i maneres més en sintonia amb l'actual realitat europea que aquell partit autoritari, fortament jeràrquic, de retirada netament franquista i corromput fins a les seues arrels. L'esquerra diversa [des del centre esquerra a l'esquerra més clàssica, espanyola o nacionalista perifèrica] i aquells ciutadans que, amb els matisos que corresponguen,  se situen en ella, poden beneficiar-se, doncs, de l'aparició i el desenvolupament d'aquesta opció política que és Ciudadanos.

Fa l’efecte que Mariano Rajoy va a enfonsar en tan sols quatre anys tot el que està sota la seua jurisdicció. Tant al seu partit com a Espanya. Pel que al país respecta, com més prompte siga desallotjat del poder, millor. Els costos de la seua gestió són incalculables, i va a ser una tasca titànica reparar tot el que ha trencat i esmenar tot el mal que ha fet. De les pròximes eleccions eixirà una nova majoria parlamentària que, responent a aquesta societat de tres terços, serà més plural i, per definició, més democràtica. En un parell de mesos coneixerem els resultats.

76 anys després, el PP incompleix la 5ª Obra de Misericòrdia.

Han passat tres quarts de segle des que va finalitzar la guerra d'Espanya, la que l'Església Catòlica va beneir, va recolzar i va batejar com a Croada; un dels majors drames humanitaris del segle XX europeu, una contesa que no desmereix el qualificatiu d'holocaust, com la va definir l'historiador britànic Paul Preston. 

Milers de morts, desapareguts, empresonats, torturats, exiliats i una repressió que es va mantenir durant dècades pels vencedors de la contesa, i el PP és encara avui incapaç de sentir compassió per les víctimes d'aquella guerra i posterior dictadura. No és que ni tan sols alberguen un bri de pietat pels vençuts, sinó que se segueixen burlant-se del dolor de les víctimes i de les seues famílies. Com a hereus directes d'aquells que van omplir Espanya de sang, dolor i llàgrimes, molts d'ells se senten encara vencedors i renyeixen als vençuts i als seus familiars per obstinar-se [sic] a mirar cap al passat; persisteixen en la humiliació de les víctimes i no es contenen ni tan sols en seu parlamentària cada vegada que l'ocasió els ho demana.

L'últim a sumar-se a l'escarni ha sigut José Joaquín Peñarrubia, senador per Múrcia, qui, en un debat recent en la Comissió de Pressupostos de la Cambra Alta, ha rebutjat dotar de finançament a les exhumacions de les restes mortals de republicans soterrats en fosses repartides per tot el territori espanyol. Els arguments de Peñarrubia van ser tan falsos com a ofensius. Va afirmar que no hi ha demanda real de ningú que desitge buscar als seus, que el debat ja és "pesat" i que "no hi ha més fosses" que trobar i obrir. El senador del PP va demanar a els qui se li oposaven, literalment, que "no donen la llauna" amb aquest assumpte.

No és nova la posició dels dirigents del Partit Popular. En el debat sobre la Llei de la Memòria Històrica [2007], Jaime Major Orella, va defensar l’"extraordinària placidesa" del franquisme, al mateix temps que es preguntava en veu alta: “Per què vaig a haver de condemnar jo el franquisme si va haver-hi moltes famílies que ho van viure amb naturalitat i normalitat?". Més recentment, el portaveu en el Congrés Rafael Hernando va afirmar en un debat televisiu que "alguns s'han recordat del seu pare quan hi havia subvencions per a trobar-ho", en referència a les fosses del franquisme. El jove Pablo Casado, que ha sigut recentment ascendit en la jerarquia del partit com a prometedor dirigent, va adquirir popularitat entre els seus temps arrere, quan en un míting del PP va dir que les gents d'esquerra “estan tot el dia amb la guerra de l'avi, amb les fosses de no sé qui, amb la memòria històrica".

El negacionisme feridor del PP entra en contradicció no solament amb la posició documentada que sustenta l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), que parla de més de cent catorze mil víctimes de la repressió franquista encara avui desaparegudes. El Partit Popular fa cas omís, igualment, dels informes d'Amnistia Internacional (AI), com el titulat "El temps passa, la impunitat roman", publicat en 2013. En la seua presentació,  el director d'AI Espanya, Esteban Beltrán, va assegurar que "a Espanya està garantida la impunitat" dels crims del franquisme.

El PP fa oïdes sordes a la mateixa Organització de Nacions Unides (ONU). En un informe fet públic a mitjan 2014, Pablo de Greiff, relator especial de l'organisme, va resumir les mesures adoptades pel Govern espanyol enfront de les greus violacions als drets humans comeses durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. La seua conclusió principal va ser que el govern de Mariano Rajoy fa poc i malament per la recerca de la veritat i la justícia sobre aquests fets, i per la reparació a les víctimes. Per al relator de l'ONU: "Resulta especialment sorprenent observar que no s'haja fet més en favor dels drets de tantes víctimes”.

És més que probable que Pablo de Greiff haja llegit l'obra L'holocaust espanyol, de Paul Preston, subtitulada Odi i extermini en la Guerra Civil i després. Allí haurà pogut conèixer les directrius dels aixecats quant a les característiques de la repressió que havien de desenvolupar, entre les quals destaca el que Josep Fontana va qualificar com assassinats preventius, o una “àmplia neteja d'indesitjables”, en paraules d'un comandament de la Guàrdia Civil en 1936. El general Mola, cervell de l'aixecament militar, va expressar amb claredat les intencions dels insurgents: “Parlamentar? Mai! Aquesta guerra ha d'acabar amb l'extermini dels enemics d'Espanya”.

Què ocorre en el Partit Popular que tres quarts de segle després ni tan sols són capaços de sentir pietat per nonagenaris que no voldrien morir sense rescatar les restes dels seus pares, mares o germans que jauen en una cuneta des de fa tantes dècades? I si no senten pietat ni troben motiu per a practicar la 5ª Obra de Misericòrdia, ―la de consolar al trist, tal com mana l'Església a la qual tan ferventment s'adscriuen en la seua immensa majoria, ["Joiosos els que ploren perquè seran consolats"]―, podrien, almenys, mostrar respecte.

Un respecte que hauríem de ser capaços d'imposar al Partit Popular [amb les urnes] perquè els Mayor Oreja, els Hernando, els Casado, els Peñarrubia, i tants altres, no insultaren la memòria dels vençuts humiliant, setanta-sis anys després, als cada vegada més escassos supervivents, als seus fills i als seus néts.

El drama social i sanitari de la mort digna en el context electoral.

Hem sabut aquests dies del calvari de la xiqueta gallega anomenada Andrea, i hem vist i escoltat als seus pares demanar que la deixen morir en pau. Davant la veritat incontestable que no hi ha res més antinatural i insuportable que veure morir a un fill, no es troben paraules per a descriure l'infern d'haver de lluitar perquè des del Poder [mèdic, jurídic, religiós,…] permeten morir al teu fill; perquè no l’obliguen a malviure, a seguir patint un sofriment continuat que no li condueix més que al sofriment mateix i, finalment, a la mort segura.

Una xiqueta de dotze anys, que porta tota la seua vida faixant-se contra una malaltia degenerativa irreversible, està sent mantinguda amb vida per la tossuderia i el dogmatisme d'uns metges, -pediatres per a major vergonya-, que imposen les seues creences supersticioses a Andrea i a la seua família. Que enorme superba la d'aquells que resisteixen no solament els precs angoixats dels pares, sinó el dictamen de la Comissió de Bioètica de Galícia, la Llei de Drets i Garanties dels Malalts Terminals gallega [per què no es compleix?], la Llei d'Autonomia del Pacient i, a més, justifiquen la seua obstinació des d'una deontologia més pròpia d'un camp d'extermini que d'un hospital públic d'un país desenvolupat: "la pacient no té dolor ni sofriment desmesurat", afirmen.

No pateix desmesuradament? Quin serà el mesurador del dolor que utilitza el Cap de Pediatria de l'Hospital Clínic de Santiago de Compostel·la? De quin dolor parla? La situació clínica d'Andrea és irreversible, però com no pateix un dolor insuportable –afirma-, deduïm de les seues paraules, que aguante. “Més va patir Crist en la creu”, pensarà, potser. Quin és el final, doncs? Actuarà el Cap de Pediatria quan considere que el sofriment és desmesurat? Què farà llavors? Potser és d'aquells que pensa i defensa que Déu dóna la vida i Déu la lleva, i que en aquesta vall de llàgrimes no hi ha més que aguantar. Mantindria aquests principis si Andrea fóra la seua filla?

Mentrestant, els pares de la xiqueta s'han vist obligats a demanar ajuda a la justícia, i han reclamat judicialment que se li retire el suport vital que l'alimenta. A la faena s'ha posat la lenta i garantista maquinària judicial, per a la qual els dies i les hores semblen tindre un valor diferent que per a la resta dels mortals.

En una entrevista recent, deia Luis Montes, president de l'Associació Federal Dret a Morir Dignament [DMD], que a Espanya es mor molt malament i afegia una idea terriblement important: “es mor depenent de la sensibilitat del metge que et toque”. El doctor Montes sap del que parla: el Partit Popular es va fer ressò d'una denúncia anònima i, per boca del seu conseller de sanitat de Madrid, va acusar-lo en 2005 de practicar sedacions tipificades com a homicidi a centenars de pacients de l'Hospital Severo Ochoa, de Leganés, en el qual Montes era el coordinador del Servei d'Urgències.

No és possible acceptar que siga la fortuna la que determine que un pacient terminal puga morir amb dignitat o, en cas contrari, que ho faça després de perdre-la completament per una dolenta i inhumana praxi professional. Una societat avançada no pot acceptar que ben entrat el segle XXI continuem patint aquest drama social i sanitari. El debat sobre la mort digna en primera instància, i sobre la despenalització del suïcidi assistit i de l'eutanàsia constitueixen un horitzó cap al qual la nostra societat ha d'avançar amb pas ferm. Jaume Pedrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, apuntava recentment dues idees que convindria no oblidar. Una: que els avanços biomèdics han fet realitat situacions de supervivència inviables a mitjà termini que eren inimaginables fa un parell de dècades [el cas de la xiqueta Andrea és un exemple inequívoc]; dos: si no s'aborda de manera efectiva el problema de l'eutanàsia, es produirà una criminalització o el pas a la clandestinitat de determinat tipus de malalts.

Ara que els partits polítics van a competir pel vot dels ciutadans és un moment idoni per a plantejar-los el debat, i per a exigir-los que ens expliquen què diu el seu programa sobre el particular. Es tracta, simplement, de saber com van a gestionar cadascun d'aquests partits un estat d'opinió que entre la ciutadania està molt més avançat que entre les direccions partidàries.

Deia Luis Montes en l'entrevista citada que en aquest terreny els ciutadans van molt per davant dels polítics professionals. Així ho acredita el Centre d'Investigacions Sociològiques [CIS]. En l'enquesta més recent sobre el tema, la de 2009, “més del 70 per cent dels ciutadans estàvem d'acord a canviar l'ordenament jurídic perquè hi haguera un protocol de mort a demanda, és a dir, una eutanàsia activa”. Aquest posicionament de l'opinió pública no feia sinó reiterar allò recollit pel CIS en 2003. En aquests últims sis anys, afirma el president de DMD, “la situació ha anat a més. Avancem cap a una societat més laica, més de determinació personal. A mi em sembla que estem madurs”.

Caldrà parar esment al que diuen aquests partits polítics i els seus dirigents en les seues propostes electorals. Estem davant un debat obert que, connectat al drama d'Andrea, la xiqueta gallega, està sent notícia d'obertura en els mitjans, motiu de tribunes d'opinió i causa de debat entre tertulians. Convocats a explicar la seua posició per DMD a Madrid, el Partit Popular, el Partit Nacionalista Basc i Convergència Democràtica de Catalunya no van acceptar participar en el debat. El Partit Socialista i Ciutadans, que sí ho van fer, van declarar no tenir una resposta definida sobre el tema. Esquerra Unida, Podemos i Equo-Compromís es van declarar partidaris de regular tant el suïcidi assistit com l'eutanàsia.

Urgeix arribar a una solució. Serà tard per a Andrea i per als seus pares, però molt probablement els alleujarà saber que han contribuït al fet que altres persones en situació terminal no hagen de lluitar contra aquells que amb tanta obstinació anteposen les seues creences a la llibertat i al sofriment dels altres.