Quan allò que importa és tirar-se un pet.

La vida passa i passa, sovint de manera atrafegada, tensa i estressant. Coses aparentment grans, greus, importants o, senzillament, urgents ens impedeixen –a mi, si més no− veure amb nitidesa els arbres, estacat al bell mig del bosc. Tot sembla funcionar raonablement bé, i les exigències d’altres, els terminis, les obligacions et fan veure –a mi, de nou, si més no em fan veure− que les coses són com són i no poden ser d’una altra forma. Córrer sense parar o, fins i tot, atenent amb dedicació a coses i circumstàncies que, si les analitzes amb una mica de calma, són absolutament, completa i absolutament secundàries.

He tingut l’oportunitat de pegar-li un parell de voltes a aquesta idea, i la sorpresa ha estat reveladora. Una qüestió de salut que semblava quasi banal es va convertir de cop i volta en una urgència quirúrgica, de forma que en poques hores vaig passar d’estar preocupat per un rosari de temes i qüestions personals i professionals que catalogava com a rellevants a preocupar-me de forma absolutament polaritzada, única, per poder tirar-me un pet.

El pet, un dels motius centrals de l’humor valencià, va ser durant unes poques hores la meua més important preocupació vital. La meua i la dels qui m’estimen. Eixe pet, amb els que van vindre al darrere, van ser celebrats pels que formen al meu cercle més íntim com una victòria indiscutible del meu organisme. Palmes i rialles van sorgir espontànies entre els presents i, poc després, entre els que van ser sabedors de tan important èxit del meu aparell digestiu. Aquells pets van ser, traca valenciana al remat, l’anunci de la festa de la meua primavera intestinal. Alegria i color.

El cos em va respondre bé. Molt bé, inclús. Clar que han estat imprescindibles les atencions sanitàries i els reforços dels que m’estimen. Quant als segons he de dir que sóc persona afortunada i no n’afegiré res més. Pel que fa als primers, he de dedicar-los unes ratlles.

He gaudit d’un grup de professionals que m’han fet sentir-me orgullós de ser un afiliat a la sanitat pública. Des que vaig entrar per la porta d’urgències fins que he eixit aquest matí, no he trobat més que professionals competents i compromesos amb la seua missió. Des de l’equip quirúrgic als diversos equips d’infermeria, així com els grups auxiliars de l’Hospital Universitari La Fe, m’han fet sentir orgull de mantindrem a la sanitat pública. Després de dècades com a funcionari de l’Estat mai he volgut saber res de les companyies privades, sempre m’he mantingut en el Servei Valencià de Salut, convençut que no n’hi ha millors professionals i millors mitjans que en ell. I això és el que compta en els moments difícils, quan la carretera s’empina i es torna complicat avançar.

Amb tant de bandoler amb corbata i comptes a Panamà, servidor s’honora de fer la declaració de la renda i de pagar religiosament per a mantindré eixe servei de salut que he necessitat durant els darrers dies. Els hi done a aquells professionals sanitaris el meu més sincer i afectuós agraïment per haver-me permés comprovar, de forma explícita, que estan on toca i que saben allò que han de fer per atendre als qui –ignorants o ingenus− oblidem que n’hi ha moments en els que allò que realment importa és que algú t’ajude a tirar-te un bon pet.

És gràcies a d’ells que estic per ací de nou, amics i amigues.  

Castigar-los amb l'abstenció?

La irritació dels votants  progressistes amb els líders i els partits polítics als que van donar el seu suport  al desembre passat és monumental. No els falta raó a tantíssims que van confiar en les propostes programàtiques que insistien, de manera inequívoca, en la necessitat de netejar i ventilar el pati polític peninsular. A això semblava sumar-se el partit del ciutadà Albert Rivera, qui prometia que el seu objectiu era regenerar, reconstruir, rehabilitar tot el que el Partit Popular havia corromput, destruït i deteriorat després de quatre anys amputant sense descans el nostre encara tendre i fràgil Estat del Benestar.

No és que els electors progressistes [els situats des del PSOE cap a l'esquerra, tant l’estatal com la regional] confiaren massa en Rivera i els seus, perquè el cavaller ja havia donat mostres de la seua enorme capacitat per a fer amb una mà el que nega amb l'altra. Però, passats quatre mesos, és clar que el dirigent català ha confirmat dues coses: que és un bon comercial que ha maniobrat amb molta habilitat empantanant l'esquerra [amb la col·laboració de la dirigència més jacobina  del PSOE] i que aspira a  ser a mitjà termini el nou líder de la dreta espanyola.

Són el PSOE i Podem els que més han irritat als seus electors [descomptem als hooligans d'ambdues formacions]. Quant a les diverses opcions restants de la sinistra peninsular, les d'implantació regional, les valoracions divergeixen quant a la bondat del paper jugat, però ningú pot responsabilitzar-los que estiguem al maig, amb la primavera avançada, i continuem per quart mes amb un govern en funcions dirigit per un bípede mandrós.

La temptació de molts votants progressistes, segons s'escolta ací i allà aquests dies, és castigar-los amb l'abstenció. Sembla que és una molt mala opció que els qui els van votar al desembre haurien de revisar. Podrien canviar el seu vot, per a fer explícit el seu empipament; probablement seria més adequat i efectiu com a penitència.

És veritat que és creixent el nombre d'aquells que avui en dia manifesten amb la veu crispada que als responsables del destarifo de que el PP es mantinga al govern, als que no han sabut gestionar el mandat de les urnes, als que han avantposat els seus interessos partidaris als generals, els va a votar la mare que els va parir.

Seria absurd negar la força de la pulsió, encara que també s’escolten les veus dels qui es resisteixen a deixar-se arrossegar per la ràbia. Fins i tot ha sorgit una campanya en Change.org que demana unes eleccions sense campanya electoral: “Posen les urnes i votem”.

Em sembla més assenyada i, alhora, provocadora aquesta campanya que la renúncia a l'exercici del vot. No solament perquè el votant conservador no va a deixar d'acudir a les urnes a recolzar als seus; no solament per això. Com el tema dóna per a molt exposaré avui únicament dues raons que crec haurien de sospesar aquells que s'inclinen per mostrar el seu disgust refugiant-se en l'abstenció. Temps hi haurà de tornar sobre el tema.

La primera és una raó de memòria històrica: ha costat molt d’esforç, molt de dolor, molta llàgrima i molts de morts que en aquest país siguem convocats regularment a votar per l'opció i el programa polític que millor ens acomoda. No hauríem d'escopir sobre el nostre passat, ni oblidar a aquells que van lluitar durant la dictadura per la llibertat i per la democràcia. Tenim eixe deute amb ells. La segona és perquè els ciutadans del carrer, els simples votants, tenim una bona dosi de responsabilitat a propòsit de la mediocritat dominant entre els representants i els dirigents partidaris en la mesura que no hem sigut capaces d'apartar-los i substituir-los per uns altres més resolts i talentosos.

A més, ¿quin càstig seria eixe que podria regalar-li a les dretes el govern perquè continuaren aplicant les polítiques antisocials dels últims quatre anys i, per si no fos poc, validaren amb la seua victòria electoral la infàmia de la corrupció que hauria d’avergonyir-los?

El terrible efecte de defraudar les expectatives.

Quatre mesos després de les eleccions, en l'escenari polític s'estan jugant allò que en termes futbolístics es coneix com els minuts de la brossa. És a dir, els minuts finals d'un partit en el qual el marcador està decidit. Què pot passar a partir d’ara?

Resulta difícil acceptar el comportament dels partits polítics majoritaris. Després dels resultats de les eleccions del desembre passat [desembre sí, que es diu fàcil!], cobra força la tesi que les quatre formacions més importants de les Corts van definir clarament i amb rapidesa la seua estratègia. Tot allò que hem vist, llavors, durant aquestes llargues setmanes no hauria sigut més que pur teatre; actuacions que s'haurien produït seguint un guió detalladament escrit abans dels nadals.

Cada partit hauria executat el seu. El PP va decidir que amb les cartes que tenia no podia aspirar a una altra cosa que a un nou repartiment, i es va encomanar a la demostrada capacitat del seu dirigent màxim de no moure un múscul i d'aconseguir que els seus adversaris es desgastaren davant les seues respectives parròquies. En el PSOE, després dels pitjors resultats de la seua història i corcat per les lluites internes, el sector de Pedro Sánchez va apostar per l'única cosa que la facció conservadora del tàndem Felipe González / Susana Díaz li va permetre: un pacte amb la dreta, model gran coalició, però intentant en paral·lel trencar la unitat precària de la molt heterogènia força electoral de Podem. Aquests, els comandats per Pablo Iglesias, van decidir què ser tercera força, per darrere del PSOE, era incompatible amb l'assalt als cels anunciat i es van afanyar en el desgast dels socialistes per a substituir-los com a segona força parlamentària després d'unes noves eleccions. Ciutadans, fidel als seus objectius fundacionals, va apostar al tot o res per forçar als socialistes a una coalició nacionalista i conservadora, molt del gust del duo Felipe i Susana.

Després de la inanitat de Zapatero en el seu segon govern, incapaç de fer front a la crisi i als seus paorosos efectes socials, va arribar Rajoy al capdavant del PP. Prometia tot el que s'havia de prometre a un electorat molt castigat: creació d'ocupació, manteniment de la política social i credibilitat internacional. Va mentir; van mentir descaradament i van aplicar una draconiana política d'ajustos de la despesa pública que va generar uns perversos efectes que es van fer patents en un increment extraordinari de la desigualtat social.  

La nul·la resposta socialista va obrir un espai polític que primer va prendre forma en els carrers i les places i després, canalitzant la ràbia i vertebrant la protesta contra els dos partits sistèmics, va cristal·litzar en un nou partit que va irrompre en les eleccions europees aconseguint un milió i mig de vots que es van convertir en cinc milions en les legislatives de desembre passat, després d'haver entrat amb força en ajuntaments i governs regionals en les anteriors eleccions locals i autonòmiques del mes de maig anterior.

En paral·lel, la dreta també va optar per afegir una opció més al tauler. Disfressat de renovador, regenerador, modern i dinàmic, el nou partit espanyolista havia de ser l'opció de l'electorat de centre dreta espantat per l'aparició de Podem i fastiguejat per la septicèmia de corrupció que afligeix al PP.

Han passat quatre mesos i l'escenari està enfangat fins a provocar nàusees a bona part de la ciutadania. A més de desconcert i frustració. Se suposava que el país necessitava reactivar-se amb urgència, que calia netejar-lo de corrupció i que es devia obrir una senda virtuosa en defensa de l'interès general, en direcció oposada a la seguida pels de Rajoy, paladins dels interessos particulars dels seus quadres dirigents i dels seus amics polítics, particularment els corruptes i els corruptors del món financer i empresarial.

Se suposava. Tot això se suposava. No obstant, allò que els partits majoritaris estan fent en la pràctica és culpabilitzar i castigar l'electorat per no haver votat bé, per no haver sabut votar.  Ells no han sigut capaços de gestionar les seues diferències, fins i tot els seues antagonismes en benefici d'un govern d'ampli suport per a afrontar les urgències que patim; les internes i les externes, que convé no oblidar l'endimoniat escenari en el que s'ha convertit la Unió Europea, víctima de la seua insolvència i de la seua mesquinesa, tant com assetjada per fanatismes propis i aliens.

Si no es produeix una sorpresa majúscula que només pot ser el resultat d'un atac de sensatesa en l'Estat Major socialista o en el de Podem, o en tots dos alhora, serem convocats de nou a les urnes.

L'electorat conservador argumenta sempre que tots els polítics són iguals [corruptes i ineficaços, encara que un mal necessari], així que vota pels seus sense massa miraments.

L'electorat al que, per a simplificar, anomenarem progressista és aquell que necessita votar amb, si més no, uns grams d'il·lusió; aquell que és capaç de creure que la política no és una cosa infecta. Defraudar, una vegada més, aquestes expectatives i que en eixa decepció col·laboren fins i tot els que havien injectat més il·lusió i confiança en què tot podia ser diferent, només pot tenir efectes perniciosos per a tots. Potser el més greu siga que l'aliança parlamentària que podria conformar el PP amb Ciutadans torne a gaudir de majoria absoluta per a seguir amb la demolició de tot el que és sector públic i del que són els interessos col·lectius.

Necrològica.

Ahir, 16 d’abril, la premsa local va publicar una esquela convencional. En ella es donava compte de la mort, als 89 anys, de Mari Garrido. La informació del diari, clar, era molt insuficient. Mari Garrido estava a punt de completar la nonagèsima volta al sol, i confessava haver sigut feliç en la vida. La desaparició d’aquesta dona hauria d’haver estat notícia als mitjans només per eixa raó. 

La vida en la València de la guerra civil i en la postguerra va ser una experiència amarga, però la recordava posant l’accent sobre les alegries de les petites coses quotidianes en compte de fer-ho sobre el drama insuportable. Mari Garrido sempre va buscar la part positiva de la vida. Era una feminista convençuda des d’abans que ningú parlara a casa nostra de feminisme, com era una dona progressista conseqüent sense fer cap alardó d’això. A més a més, era una seguidora del Crist dels evangelis, que entenia millor la solidaritat que la caritat. 

Mari Garrido va conèixer l’home de la seua vida al Teatre Rialto: li va caure un guant i el cavaller li l’arreplegà educada i amablement. Potser això va passar el dia de la foto que acompanya aquestes ratlles. Amb ell va tindre dos fills, i tots quatre van ser feliços durant molts anys, tot i que la vida va fer-los pujar costeres aspres i esgotadores. Juan va morir en 1998, també en abril, i els seus encara el recorden cada dia i el tenen com a exemple del que ha de ser un pare i del que ha de ser un home. 

Mari dialogava amb ell a diari, amb una foto seua com a intermediària. Li explicava i li contava el que li venia de gust, tal i com feia també quan acaronava les fulles de la planta sota la qual van ser depositades les seues cendres, sobre la platja de l’Almardà de Sagunt. Darrerament, des de fa uns mesos, Mari li pregava al seu home que vinguera a per ella. Tenia por de perdre completament la vista i de que els dolors de l’artrosi generalitzada es feren insuportables. Volia morir amb dignitat, amb la mateixa que va viure les seues nou dècades. I ho va aconseguir. Juanin, com ella li deia sols en la intimitat, sembla que va vindre a endur-se-la. I ho va fer, precisament, un 14 d’abril, una data emblemàtica per a la família. 

Mari Garrido ha marxat a algun lloc que ella no sabia ni situar ni descriure, però del que estava convençuda que existeix. Per a la seua família ha deixat un forat negre que no sabrem omplir; un buit fred i dolorós del que sols ens alleujarà el seu record. Gràcies, mamà, per la teua estima i pel teu exemple.

Espanya no és Dinamarca, ni li sembla, i avancem cap a la Gran Paradoxa.

Resulta evident −malgrat que alguns s’estimarien poder creure el contrari− que l'Espanya política i partidària no s'assembla pràcticament en res a la Dinamarca que la sèrie televisiva Borgen ha mostrat al món. Aquell país nòrdic no ha comptat amb un govern de majoria absoluta des de 1909, així que els pactes i les coalicions de govern són el natural. A Espanya, en les antípodes parlamentàries, les converses per a la constitució de govern han encallat, potser definitivament. Ho dic, és clar, amb reserves perquè llegia un breu de Jordi Palafox al qual recordava Romanones quan aquest afirmava que per als polítics espanyols mai de la vida vol dir no de moment. 

És fàcil, no obstant això, acceptar el símil del joc d’escacs que fa Enric Juliana: estem en la situació anomenada de rei ofegat. Això és, la peça no està en escac, però qualsevol posició a la qual pot desplaçar-se ho posaria en eixa situació. Íñigo Errejón, per la seua banda, ha abundat en aquesta idea quan ha reconegut que vivim un empat catastròfic: ni els restauracionistes restauren, ni les forces del canvi aconsegueixen canviar res; això ha dit el jove dirigent.

En aquest moment de la partida, en aquest escenari, a tenor de les enquestes [i sabem que les càrrega el dimoni, però és poc intel·ligent no atendre-les] sembla que l'electorat de la dreta és molt més, infinitament més pacient amb els seus polítics que el de l'esquerra. Aquests votants no és que siguen impacients, és que són castigadors amb els seus quan es consideren enganyats o desatesos.

Des del 20D de 2015 cada organització partidària ha fet el seu joc. El PP no ha fet res, aquest ha sigut el seu. Ciutadans s'ha mogut més i millor que ningú: ha bloquejat al PSOE, ha tirat al blanc contra Podem i ha mantingut viu al PP apel·lant diàriament a la seua necessària contribució a la causa de govern. El PSOE ha jugat a auto lesionar-se, convertint-se en víctima de si mateix i apareixent fracturat i amb un líder amb respiració assistida [del comitè federal]. Podem es cou en la seua pròpia salsa, sense saber gestionar els cinc milions de vots que va collir i que són molts més i més plurals que els militants o adherits al partit.

Després de les fallides pseudo negociacions, la crisi del partit morat sembla profunda. A la porga de Sergio Pascual a mans de Pablo Iglesias, que recorda formes polítiques d'èpoques superades, el distanciament entre el suprem líder i Errejón no pot ocultar-se. És aquest últim, sempre lúcid, qui ha declarat que Podem ha de ser més amable i integrador portes endins i més seductor portes enfora. Al seu tomb, el jurista Jiménez Villarejo s'ha convertit en la veu de moltíssims votants de la formació quan ha declarat el que és un sentir molt estès: “Si Podem permet que continue governant el PP serà una equivocació històrica que li passarà factura”.

Sembla més que versemblant la predicció. Els sondejos parlen d'un PP que manté els seus suports, un PSOE lleugerament a la baixa, Ciutadans clarament a l'alça i convertit en tercera força i Podem perdent empenta a marxes forçades i baixant fins a ser el quart grup parlamentari. I aquest quadre es faria efectiu amb una rebaixa de la participació electoral que afavoriria a les formacions conservadores, que compten –sembla indiscutible− amb una parròquia més fidel i disciplinada.

Tants i tan urgents com eren els problemes socials, econòmics i territorials de l’època Rajoy; tan imprescindible com era desallotjar al PP, tan reaccionari i autoritari com corcat per la corrupció; i quatre mesos després no hi ha hagut forma d'oferir un govern alternatiu. Per descomptat raons per a la irritació superlativa no falten als votants d'esquerres, i no sorprendrà que molts d'ells −erròniament− opten per no votar en els pròxims comicis.

Dit això, unes noves eleccions podrien abocar a un resultat extremadament paradoxal: les dues formacions polítiques d'àmbit estatal situades en l'esquerra, barallant-se a mort entre elles, serien les comares d'un govern de dretes, en el qual el PP i Ciutadans es posarien d'acord en cosa d'hores.

Durant la Transició, Luis Pastor cantava una cançó en la qual una de les seues estrofes deia alguna cosa així com “vaja, que tindria gràcia / que per falta d'unitat / no arribara la democràcia”.  Doncs això, que quaranta anys després podria passar alguna cosa semblat. Tindria gràcia que el combat entre el PSOE del Nord i el PSOE del Sud contra el Podem Fonamentalista i el Podem Realista li donara el govern al tàndem PP-Ciutadans. O pitjor encara: que s'isqueren amb la seua les vaques sagrades del PSOE [de l'Espanya Autèntica, clar], la Gran Banca, els grans poders mediàtics, Merkel, etc., etc., i finalment s'arribara a aquella gran coalició conservadora que, entre altres coses, faria desaparèixer a curt termini el Partit de Pablo Iglesias Posse, més conegut com el Abuelo. Què faria llavors Pablo Iglesias Turrión (a) Coleta Morada?

Paràlisi, fastig i pestilència.

Més de cent dies després de les eleccions l'escenari polític sembla paralitzat. La ciutadania es debat entre el fastig, la irritació i la incredulitat per l'actitud dels diversos responsables polítics. L'ambient, a més, està impregnat per la pestilència creixent i cada vegada més insuportable de la corrupció que corroeix al Partit Popular.

La paràlisi, l'estancament polític, és el que percep la ciutadania, però aquest és −potser− més aparent que real, perquè els contactes i les negociacions entre les diverses formacions polítiques s'estan desenvolupant majoritàriament fora dels focus mediàtics. D'una banda la por a aguditzar els problemes interns [singularment en el PSOE i en Podem], i l'horror a defraudar a un electorat al que possiblement se li convocaria a noves eleccions, fa que tots caminen amb peus de plom a l'hora de moure peces en la interminable partida per a la constitució d'un nou govern. Circulen rumors i filtracions interessades a beneficiar a uns i denigrar als altres; tertulians i columnistes aporten anàlisis i valoracions amb més opinió que informació contrastada. Tot està redundant en que la ciutadania evidencie símptomes de fatiga política que eleva els índexs de cabreig envers els representants partidaris.

Aquests semblen ser inassequibles al desànim. Tots repeteixen diverses vegades al dia −en cada ocasió en la que els mitjans de comunicació els ho permeten− les mateixes idees del seu argumentari més simple i buit. El PSOE parla de liderar el canvi i d'exigir suports a dreta i esquerra, Podem insisteix que està disposat a cedir i a demanar als altres que cedisquen també, i Ciutadans diu que dolent seria haver de repetir eleccions, però pitjor triar un mal govern. Cansa i molt llegir la premsa o seguir els informatius de ràdio i televisió. Tot està dit. Els dirigents informen del que li van a dir als seus adversaris demà, la qual cosa fa que aquests adversaris els expliquen als mitjans el que respondran quan els diguen el que els han anunciat que els van a dir. És una mena de joc infantil en el qual sembla que el que primer que cedisca pagarà els costos d'haver-ho fet.

Alguna cosa, no obstant això, com dèiem, pot estar movent-se en el triangle que formen el PSOE, Podem i Ciutadans. Cal continuar atents a les notícies, per pesades que resulten. A cap dels tres els interessa repetir els comicis. L'anunci de Pablo Iglesias de consultar a les seues bases un possible acord més allunyat del desitjable del seu programa de màxims pot ser un senyal: així se cercaria el vistiplau de la militància abans de signar alguna cosa no previst inicialment. També el PSOE diu ara que, si s'introdueixen modificacions de calat en el pacte amb Ciutadans, serien consultades les  bases del partit. Fins i tot els de Albert Rivera han matisat algunes de les seues negatives més intransigents a la col·laboració hipotètica amb els altres.

El Partit Popular, no obstant això, no juga a res. Res es mou al carrer madrileny de Gènova. És realment extraordinari que Mariano Rajoy continue −més de 100 dies després− sense parlar amb ningú, sense sumar ni un suport i sense deixar de repetir la lletania d'advocar per un pacte amb el PSOE que –açò diu Cospedal, la Secretària General, i sap que menteix− permetria formar govern en vint-i-quatre hores. Al PP si n’hi ha una paràlisi total i absoluta.

El que està fent Rajoy al capdavant del govern és ja més que preocupant. S'ha refugiat en la gestió ordinària [lògic per estar en funcions], però no ne fa res més, ni tan sols accepta donar explicacions d'aquesta gestió al Parlament des d'una interpretació pueril de la Constitució. És clar que per molt que Rajoy romanga immòbil i de perfil el món no es para.

Espanya ha incomplit el compromís de dèficit pactat amb la UE, i Brussel·les sembla disposada a exigir al pròxim govern més i més retallades en els comptes públics. El PP que va desacreditar al Comissari Europeu Moscovici quan va anunciar que les previsions de desfasament espanyoles eren errònies, ara diu que tot és culpa de les autonomies. En paral·lel, el Banc d'Espanya rebaixa les previsions de creixement, la qual cosa el Govern desmenteix amb poca convicció. A més, la falta de claredat política està perjudicant la inversió exterior i, paral·lelament està afectant a la presència del Regne d'Espanya en l'escenari internacional. Ni està ni se li espera en la Unió Europea que pateix el desafiament  secessionista britànic i l'amenaça diària del terrorisme islàmic, ni a Amèrica Llatina o en el Magrib escenaris polítics i econòmics calents en aquest temps. Rajoy projecta la seua incapacitat i el seu aïllament que resulta del seu desinterès per la política exterior. Les imatges de la seua assistència a les reunions internacionals són patètiques. Ni parla ni entén l'anglès, la qual cosa fa que no puga comunicar-se amb els seus col·legues sense intèrpret. En els plenaris no hi ha problema gràcies a la traducció simultània; però en les converses i les negociacions entre líders i en els recessos de les reunions, Rajoy està tan aïllat i solitari que fa vergonya aliena veure les imatges dels informatius. L'única cosa que li faltava era estar en funcions i, a ulls de qualsevol col·lega europeu, políticament mort.

Paral·lelament, la pestilència de la corrupció estructural que existeix en el PP és ja insuportable. Aquesta setmana dos empresaris assetjats per la Fiscalia han accedit a reconèixer els seus delictes, a canvi que se'ls aplique l'atenuant de “confessió tardana dels fets". S'ha reconegut per primera vegada el finançament irregular del Partit Popular. Finançament a canvi de concessions d'obres, amb mossegades, sobre-costos i falsejaments diversos. Tot fa olor de podrit en aquest partit. Absolutament tot. Les causes per corrupció l’han convertit en una organització criminal a la qual més prompte que tard retrà comptes davant la justícia.

La major part de la ciutadania, segons diuen les enquestes, no entén que els partits d'oposició no col·laboren amb més eficàcia per a jubilar a Rajoy i enviar al seu partit a l'ostracisme durant una bona temporada.

Obama en l’Havana. Estats Units, Cuba i els cubans.

Foto de Yamil Lage.

Cuba forma part de l'imaginari de la justícia social des del triomf de la revolució en 1959, en plena Guerra Freda. Contra tot pronòstic, el país del Carib s'ha mantingut per a molts en eixe estadi més pròxim a la ficció que a la realitat per dues raons: la primera i potser la més important és que durant dècades els Estats Units d'Amèrica han sigut incapaces de resoldre un problema que, des de la caiguda de la URSS, era exclusivament d'ordre intern en la mesura que la política cap a Cuba influïa de forma determinant en l'estat de La Florida; la segona, també rellevant, és que el règim castrista, a més de ser menystingut  per Washington, ha sigut capaç de convèncer a molts que era el que diu ser i no el que realment és.

Els Estats Units subordinen la seua política exterior als seus estrictes interessos nacionals, com fan tots els països, però el seu proverbial pragmatisme unit a la seua no menys habitual arrogància fa que les contradiccions entre els principis teòrics i la realitat de la seua posada en pràctica resulten amb freqüència feridores per als altres països. En bona mesura, Washington sempre ha practicat aquella vella doctrina de  Franklin D. Roosevelt quan es referia a un gánster d'Estat  nicaragüenc dient "Tal vegada Somoza siga un fill de puta, però és el nostre fill de puta". Després van venir més: des de Franco, Salazar o els coronels grecs, a Pinochet, Videla, Stroessner i molts altres.

En la seua recent visita a Cuba, el president Obama ha sigut molt pragmàtic també. No va moure un múscul quan Raúl Castro va dir que en el seu país no hi ha presos polítics. Ni quan va sostenir que a tot el món es violen els drets humans. Obama va haver de pensar en les seues contradiccions: no ha pogut complir −i està finalitzant el seu mandat− la seua promesa de tancar la ignominiosa presó instal·lada a Guantánamo. A més, en la seua lluita contra el terrorisme yihadista, manté la condició d'aliat a un país com Aràbia Saudita, una teocràcia medieval que alimenta, literalment, el fanatisme integrista islàmic en el món. Parlar dels drets humans en aquest país amic dels EUA és simplement aberrant. Açò per no parlar de Xina, aquell immens país en el qual els DDHH es violen de forma massiva diàriament, però totes les democràcies occidentals fan com que no ho veuen.

A aquest tipus de contradiccions s'acullen aquells que consideren que la doctrina dels drets humans és poc més que un invent dels països centrals del capitalisme per a atacar i doblegar la suposadament inviolable sobirania dels altres estats. 

S'utilitzen, doncs, de manera interessada els incompliments, les contradiccions o les violacions que es poden cometre en les democràcies occidentals per a negar la validesa dels principis sancionats per les Nacions Unides en 1948. ¿Quina autoritat moral poden invocar els estats de la Unió Europea quant a la necessària preeminència dels drets humans a la vista del tancament de fronteres de la Unió als refugiats sirians, iraquians o afganesos que s'amunteguen en Lesbos, després de travessar l’Egeu des de Turquia?

                                                                                          

Hauríem de, no obstant això, separar-nos dels arbres per a poder veure el bosc. Aquestes argúcies, aquestes bastes tergiversacions són pròpies dels Estats, i no hauríem de ser acceptades pels ciutadans que defensen la llibertat, la igualtat i la solidaritat com a valors inviolables de qualsevol ésser humà.

És a dir, que als Estats Units d'Amèrica o en la Unió Europea es vulneren els drets humans bàsics no converteix en acceptable el que es fa a Aràbia Saudita, Corea del Nord, Xina, Israel, Iran o Cuba. Tota violació és denunciable i sancionable, independentment d'on es produïsca, així que no ha d'atendre's exclusivament a les possibles violacions, sinó també a l'existència o no de mecanismes efectius de denúncia i reparació d'aquestes.

Quan Raúl Castro respon a un periodista nord-americà que li done una llista de presos polítics per a alliberar-los immediatament està fent gala d'un nivell de cinisme al que només poden accedir els que porten dècades practicant-lo. Però és que, a més, el president cubà nega la categoria de pres polític a aquells que per a ell no són més que mercenaris al servei de l'imperialisme. És a dir, són l'enemic interior de la Revolució. I a eixe enemic interior no hi ha més que localitzar-ho i neutralitzar-ho.

En l'Espanya de Franco els opositors al règim no eren tals, eren agents al servei de Moscou. En les dictadures llatinoamericanes participants en l'Operatiu Còndor es va lliurar el que els militars van definir com a guerra bruta, ja que els enemics [interiors] eren agents al servei de la URSS o de Cuba. Eren combatents que no vestien uniforme, ni atacaven com s'ensenyava en les acadèmies militars. Estaven infiltrats en tots els plànols de la societat, i el seu objectiu no era sinó substituir la civilització cristiana i el lliure mercat per l'ateisme materialista i l'abolició de la propietat privada. Per això, com a enemics de la Pàtria havien de ser aniquilats, la qual cosa incloïa la persecució, detenció, tortura, mort i, si era el cas, desaparició.

És des d'una concepció semblant −heretada de la Guerra Freda i que la gerontocràcia cubana es nega a abandonar− des de la que Raúl Castro nega el que nega.

No obstant això, com ocorria en el passat i com ocorre en l'actualitat, les simples declaracions dels governants no canvien la realitat. Ni en els EUA, ni en la UE, ni a Cuba. Però −pel que sabem de la realitat interna de l’illa− el que actualment preocupa més als cubans no és la falta de llibertats d'associació, reunió i manifestació, ni la inexistència d'una informació veraç.

Els angoixa la vida quotidiana, la manca d'allò més bàsic. Alimentació, habitatge, salaris dignes, qualitat de vida.  Aquests són els objectius primordials d'una població que manca d'allò més elemental: des del menjar a la roba i el calçat.

El règim cubà va fracassar socialment fa més d'un quart de segle. Concretament des que va caure la URSS, el seu soci i amic generós. El socialisme cubà no proveeix a la majoria dels seus ciutadans ni tan sols de l'alimentació bàsica i necessària; els serveis educatius i sanitaris, que dècades arrere van donar merescuda fama al règim, pateixen les dràstiques retallades pressupostàries així com manques de tot tipus que s'arrosseguen des de finals dels anys vuitanta; a més, en el món interconnectat en el qual vivim, els cubans −particularment els professionals, els estudiants i la joventut en general− manquen no solament de les llibertats fonamentals, sinó també d'alguna cosa tan imprescindible en la nostra època com l'accés a Internet, limitació que els margina del món global i que llastra, també, la capacitat formativa en les seues escoles i les seues universitats.

La realitat és que, en matèria econòmica, Cuba és un altre planeta. És un país amb dues monedes: el pes cubà, amb el qual es paguen els salaris i es compra la cistella bàsica d'alimentació que subsidia l'Estat, i el CUC que és la segona moneda del país [que està equiparada al dòlar], la que s'utilitza per al mercat lliure, i que equival a 25 pesos.

El cost dels productes subsidiats que conformen la cistella bàsica s'expressa en pesos, i el valor total de la mateixa està entorn dels 50 pesos, però això no assegura una alimentació acceptable més enllà de deu o quinze dies del mes. La resta del necessari cal aconseguir-lo en el mercat lliure, i pagar-ho en CUC.  Com el salari mitjà és de 450 pesos [18 CUC, és a dir 18 dòlars, molt per sota dels 89 dòlars que és el salari mitjà d'Haití], un càlcul fiable indica que una família mitjana necessitaria entre 70 i 110 CUC, és a dir entre 1.750 i 2.750 pesos per a una alimentació i una higiene bàsica adequada.

L'anomenada generació dels néts de la revolució està fastiguejada i desesperada per la seua falta de futur, per això bona part dels que −per un o un altre motiu− aconsegueixen eixir del país fan l'impossible per no tornar.

Quan Obama diu a l'Havana que Cuba serà el que vulguen els cubans està demostrant el reconegut pragmatisme nord-americà i una bona dosi d'intel·ligència política. Sap quins són els més greus problemes dels cubans; sap que eixa generació dels néts de la Revolució pressionarà en favor dels canvis cada vegada amb més força; i sap que l'actual gerontocràcia difícilment podrà mantenir un castrisme sense els Castro. Cuba, ha dit Obama, no és enemic per als Estats Units d'Amèrica, i sembla interessat a demostrar-ho. Així doncs, aposta pels canvis econòmics que afavoriran a la major part de la població, convençut que d'ells se seguiran després els canvis polítics. Sembla que Washington tracta de deixar de preocupar-se per Cuba i de començar a preocupar-se de forma efectiva pels cubans. Tant de bo no siga un miratge.

Una prova inequívoca de bona voluntat política serà que el Poderós Veí del Nord, que diguera Martí, aixeque l'embargament que va imposar fa més de mig segle sobre la Perla de les Antilles.