Saltar-se els procediments d'anticorrupció, segons qui és i com li diuen?

N'hi ha dies que Cervera va en obert al Levante-EMV, i dies en els que no. Ignore la raó i, la veritat, em desperta la curiositat. En les edicions digitals de mitjans que treballen des d'eixa doble possibilitat, els col·laboradors de més prestigi sempre van en tancat per a suscriptors. En eixe cas ho entendria, Alfons té molta audiència. No pense mal, però. Quan Cervera toca la realitat concreta, sovint la contingència política o partidària, és contundent sempre amb el Poder, així amb majúscula. En moltes ocasions la peça està en obert. 

És a dir, que no veig cap mà negra, ni blau fosca darrere del fet, però tinc curiositat. Veges tu, en quines coses m'encante. 

L'article de hui va sobre el cas de Josep María Àngel, i no ho fa des de l'amistat que els uneix, sinó sobre un assmpte -a parer d'Alfons i també d'un servidor- de gran transcendència que, malgrat això, a penes ha estat ressenyat pels mitjans periodístics, excepció feta d'eldiario.es

La bona qüestió és que els organismes que començaren a actuar després, diuen, de rebre una denúncia anònima sobre l'expedient com a funcionari del senyor Àngel Batalla, l'oficina o servei Antifrau i la pròpia Diputació de València, sí la del senyor Vicent Mompó, el de la Dana, s'han passat per on millor han considerat els drets de la persona investigada.

Més enllà de tantes coses que sobten en el cas (qui, per exemple, clavat a falsificador, posa en circulació un bitllet de 70 euros?), moltes, resulta que no és sols que treballen amb una celeritat abans no coneguda, que contrasta amb altres casos que fa dos anys que dormen en algun calaix d'Antifrau. A més, tanta rapidesa, per a després demorar quasi dos mesos en fer esclatar la bomba i, curiós sí que és, difondre la notícia a bombo i plateret el 29 de juliol, tot coincidint amb el nové més després de la Dana. 

Però, el més greu, no sé si delictiu, com diu Cervera. El més greu, i el que fa feredat de pensar-ho, és que la investigació arriba als mitjans, a la ciutadania, sense haver informat, sense haver advertit, sense haver-li donat audiència a la persona acusada. 

Em direu tiquis-miquis? Potser sí, algú ho pensarà; però en un país en el que passa el que a diari trobem que n'hi ha "quien puede hacer y hace", servidor ja no sap fins a què podem arribar a viure i a veure.

 

¿Com és això que s'investiga un suposat delicte (una falsificació de document públic, poca broma), i l'investigat s'entera per la premsa i sense instància de defensa o rectificació?

Més enllà de la pressumpció d'inocència i de la pena del telediari, n'hi ha procediments que cap entitat democràtica pot saltar-se a la torera. O sí, segons qui és i com li diuen?

El que és i significa Trump

Una columna d'opinió al New York Times sobre el que és i significa Trump en la política del seu país i en el món. Com diu l'autor de la peça, Trump encarna una cultura en la què els diners ennobleixen, els éssers humans són marques i la capacitat d'avergonyir-se és una debilitat.

Sembla un mono taronja, encantat d'haver-se conegut, patològicament vanitós, no sols incapaç de mostrar empatia per res ni ningú, sinó arrogant, cruel i despietat amb els qui considera dèbils o inferiors. Mentrimentres, com acaba de demostrar a Alaska, és incompetent i banal, mentider compulsiu i un estafador de pel·lícula de serie B.

Però, com s'afirma a la columna, en la veu d'una congressista demòcrata, "Veiem tota la destrucció, però el que no veiem és que per al votant de Trump es tracta d'una estratègia de recuperació de la grandiositat".

Eixe és el corolari del drama. Per a molts és un mono taronja al que li han donat l'ametralladora, però per a d'altres, molts d'ells persones normals i corrents, Trump és el profeta que reviscolarà Amèrica, com ells diuen, i la farà great again.

En el pecat duran la penitència. I nosaltres, els europeus, si no reaccionem, patirem de valent.

Copie alguns fragments rellevants de l'article del NYT.

"Durante la década en que ha dominado nuestra política, [Trump] ha sido causa y síntoma del desmoronamiento de nuestra sociedad [la de Estats Units]. Su ascenso dependió del matrimonio entre el capitalismo desenfrenado y la tecnología no regulada, que permitió que las redes sociales demolieran sistemáticamente nuestra capacidad de concentración y nuestra experiencia de la realidad compartida. Y encarnó una cultura en la que el dinero ennoblece, los seres humanos son marcas y la capacidad de avergonzarse es una debilidad.

[...]

Como era de esperarse, el segundo gobierno de Trump se ha atiborrado de “victorias” a corto plazo a expensas del futuro. Ha creado billones de dólares en deuda prospectiva, ha intimidado a todos los países de la Tierra, ha desregulado la expansión de la inteligencia artificial (IA) y ha negado la realidad científica del calentamiento global. Ha ignorado las cuentas que no cuadran, las guerras que no terminan en los plazos de Trump, a los directores ejecutivos que pronostican lo que podría ser una enorme pérdida de puestos de trabajo si la IA transforma nuestra economía y las inundaciones catastróficas, heraldos de un clima cambiante. Trump declara la victoria. La cámara se centra en el siguiente objeto brillante. Las consecuencias negativas pueden ocultarse hoy y atribuirse a otros mañana.

[...]

El segundo gobierno de Trump ha normalizado por completo el ethos del cortoplacismo. Trump tiene una promesa general sobre el futuro. Pero se basa en lo que está destruyendo, no en lo que está construyendo. Al desmantelar el Estado administrativo, privar al gobierno de fondos, desregular la economía, desmoronar el orden internacional, castigar a los países con aranceles arbitrarios y blanquear la nación mediante deportaciones masivas, dará marcha atrás a la globalización que ha dado forma a nuestras vidas y al gobierno que se construyó durante la Guerra Fría. Ha dicho que, al otro lado de esta destrucción, nos espera una nueva “edad de oro”.

A Ro Khanna, congresista demócrata de Silicon Valley, le preocupa que los demócratas no comprendan la resonancia de esta visión. “Vemos toda la destrucción”, me dijo, “pero lo que no vemos es que, para el votante de Trump, se trata de una estrategia de recuperación de la grandiosidad”.

Precisamente porque esto es correcto como diagnóstico político, los demócratas deben transmitir cómo el planteamiento de Trump es más una estafa piramidal que un plan. Los recortes a la investigación matarán de hambre la innovación. Es probable que los aranceles impulsen el comercio hacia China. Casi con toda seguridad, los recortes fiscales aumentarán la desigualdad. Las deportaciones masivas dividirán previsiblemente a las comunidades y reducirán la productividad. La ausencia de orden internacional conlleva el riesgo de más guerras. La desregulación elimina nuestra capacidad para abordar el cambio climático y la IA. Trump está intentando por última vez sacarle algo de jugo a un imperio en declive mientras traslada los costos a las generaciones futuras. Más allá de los atropellos cotidianos, esa es la realidad con la que deben lidiar los demócratas".

La noble passió per la igualtat, distintiu històric de les esquerres de tot temps

 

No van ser poques les reaccions al text que vaig publicar ahir a diverses xarxes sobre l'anomentat wokisme, com un virus nociu per a les esquerres polítiques i sociològiques.

El primer que he de dir és que estic segur que n’hi ha un problema generacional quant a la polèmica oberta. Jo, i molts dels qui hem coincidit ahir i hui en valorar l’article d’El Punt, passem o frissem els 70 anys. És a dir, que som gent que vam viure els nostres primers vint anys sota una dictadura que hui en dia és difícil d’imaginar, tan bèstia de com era. Ara, a més, ens preguntem si caurem en una altra, sota altre disfressa, sense corratges ni baços a la romana, el que ens reste de vida.

Connecteu això a l’obsessió que tenim envers l’actuació política dels partits, les organitzacions i les entitats de tarannà progressista. Hem estat derrotats massa vegades en la vida per a no ser sensibles a l’eventualitat de que tornen les dretes, en versió extrema, trumpista, i ens amarguen el que ens reste de vida.

Fa ja massa temps que allò que genèricament, molt genèricament podem denominar “les esquerres” no ne donen ni una; no encerten ni per casualitat. No cal que demostre aquesta afirmació, crec. Derrota rere derrota en el món, en Europa, en Espanya i en el nostre País també. [Nota: no cal que m’allargue en com anem des de 2018 en política parlamentaria espanyola: precària, inestable i esquifida. I encara com! Tot amb tot, que dure! Em terroritza pensar que la pandèmia de 2020 l’haguera gestionat el PP, i què pot passar en endavant amb el tàndem PP-VOX a Moncloa].

Parlem de derrotes. Es pateix una derrota quan es fa front a una força superior, i se sucumbeix davant d'ella per pura lògica de combat. No obstant això, es fracassa quan no se sap plantejar aquest combat, quan s'usen mètodes i formes que corresponen a combats d'un altre temps o d'un altre tipus; es fracassa quan es prescindeix de l'anàlisi complexa i s'abandona el principi de realitat. Es fracassa quan s'atomitzen les campanyes reivindicatives des de les esquerres, quan s'abandonen banderes majoritàries en benefici de particularismes, potser molt legítims, però absolutament minoritaris i desconeguts o incomprensibles per a bona part de la ciutadania que ha de ratificar les propostes partidàries a les urnes. L’atomització que ha generat el wokisme i l’anti-wokisme és l’exemple paradigmàtic de l’atomització de la que parle. Per això allò de que el wokisme dinamita l’esquerra des de dins.

Una pregunta em resulta obsessiva: podem caure una altra vegada en el parany de 1936? És a dir: guanyar la guerra o fer la revolució com a opcions irreconciliables? El resultat ens va llastar durant 40 anys.

Es fracassa quan les esquerres no saben seqüenciar els programes mínims i els màxims; es fracassa quan s'anteposen els interessos partidaris als dels electors a qui es deu representar, i se'ls defrauda una vegada i una altra; es fracassa quan és difícil distingir l'aplicació vergonyant de les polítiques que la dreta implementa sense complexos o quan se cedeix temorosos als xantatges; es fracassa quan els líders semblen abandonar-se a la pulsió de voler entrar a la història, oblidant que les veritables transformacions socials exigeixen consensos amplis i, per tant, temps i persuasió. Alerta amb això dels consensos amplis, que Enrico Berlinguer i el PCI ja ens ho van explicar des de 1974, arran el colp de Pinochet a Xile. Eixa lliçó sembla no recordar-la ningú. Jo en classe la matxaque curs rere curs.

Es fracassa sense pal·liatius quan es devaluen les institucions, es mina la confiança entre representants i representats i quan no és capaç d'explicar que només l'Estat és capaç de llimar les grans desigualtats del sistema mitjançant la seua capacitat redistributiva, cosa que convé a tots els que no vulguen viure en una selva, ara en el seu format digital. Finalment, es fracassa quan es vol respondre des d'anacròniques trinxeres nacionals a problemes planetaris, atacs cibernètics, intromissions algorísmiques o decisions d'àmbit global preses en instàncies que ningú no coneix, ni tria, ni controla. ¿Què fer davant les amenaçes globals, o sobre els genocidis, o sobre les agressions bèl·liques al marge de qualsevol legislació internacional?

Es fracassa, en suma, quan les esquerres no són capaces d'oferir propostes tangibles i creïbles que combinen de manera raonable igualtat, llibertat i solidaritat.

La noble passió per la igualtat, distintiu històric de les esquerres de tot temps, no pot acceptar l'existència de societats duals en què conviuen dins d'una mateixa frontera nacional el primer i el tercer món; però tampoc no pot acceptar un planeta d'inclosos protegits per fossats i murs electrificats, en què s'ature a qualsevol preu els exògens exclosos que pretenguen entrar a la fortalesa. La magnitud de les grans injustícies i els grans desafiaments que enfronta la nostra societat exigeixen, per pura supervivència, aixecar els ulls cap a la ratlla de l'horitzó, oblidant els melics i les pors de cadascú. Un impuls ètic potent és necessari, però no només; també el realisme més cru podria actuar com a propulsor.

Al final, moltes dècades després segueix vigent la gran consigna de la França revolucionària de finals del segle XVIII, ara amb caràcter planetari. S'ha avançat molt políticament i socialment des d'aleshores, i gairebé tot és degut als que no es van conformar, als que es van rebel·lar davant les injustícies. Però la vida segueix i cal continuar lluitant.

A l'últim temps curt vivim una època de derrotes continuades, de decepcions i de desconfiances, de fracassos fins i tot; així que sembla necessari fer balanç del que s'ha fet durant moltes, moltes dècades i tornar a aixecar amb orgull la bandera de la llibertat, la igualtat i la solidaritat universal. En el ben entès, això sí, que no n'hi haurà prou amb enarborar bells estendards, sinó que serà imprescindible no confondre el voluntarisme militant amb la veritable i necessària transformació social.

Connecteu aquesta darrera idea amb una cita del meu venerat [historiador] Eric Hobsbawm, que fa més de tres dècades va escriure una sentència que jo explique any rere any a les meues classes: "A aquells que consideren que no només és més senzill sinó també millor mantindre ondeant la bandera vermella, mentre els covards retrocedeixen i els traïdors adopten una actitud despectiva, els aguaita el greu risc de confondre la convicció amb la prossecució d'un projecte polític". Servidor associa, associe, no identifique, el anomentat wokisme a aquesta mena de posicionament des de una part de les esquerres.

    

Alguns apunts sobre wokisme i anti-wokisme

Un article que serà polémic, segur, ha estat publicat a El Punt. Es tracta d'una peça signada per un historiador al que no conec, Xavier Díez, sota el títol El ‘wokisme’, o com destruir l’esquerra des de dins.

Crec que és un text valent i pot ser profitós en el debat sobre l'estratègia de les esquerres. Escric unes ratlles apresades perquè pense que el text pot ser provocatiu, però també de gran interés per a pegar-li un parell de voltes al que planteja.

Un amic a qui he enviat la peça em diu "Havia pensat que el wokisme era d'esquerres". Com molta gent, senzillament perquè Trump, Orban, Milei i tants altres caps de quadrilla de l'extrema dreta occidental són anti-woke militants. Si Trump vol acabar amb el pensament o la praxis política woke fer-nos partidaris d'ella és una resposta lògica.

Però, la cosa és més complicada, i d'ahi l'interés de l'article de Xavier Díez.

L'anti-wokisme és bandera de l'extrema dreta internacional, des de Washington a Sòfia, però això no significa necessàriament que allò que s'enten per wokisme siga una posició de progrés, que permeta o facilite els objectius estratègics de les esquerres polítiques, tan diverses elles, però històricament coincidents, amb les actualitzacions corresponents, en allò substancial.

En bona part del pensament o la praxis woke darrere de la defensa d'idees i de col·lectius minoritaris s'amaga una concepció reaccionària de la societat cap a la qual proposen avançar. Eixò em resulta evident en alguns dels postul·lats que ofereixen com el no va més del progressisme, la desqualificació del feminisme tal i com el coneixiem, el que ha vingut de la mà és la fractura del front que eixe moviment havia aconseguit organitzar com a la resposta més contundent en defensa de la igualtat de les dones.

A parer meu, l'extrema dreta trumpista ha instal·lat la idea que l'esquerra, en el seu conjunt, és woke. La qual cosa els ha proporcionat una legitimitat en part de l'esquerra sociològica que es posa les mans al cap perquè no entén que les grans batalles tradicionals hagen perdut terreny en benefici de conflictes que semblen parcials o reduccionistes.

En bona mesura, l'actual escenari en el que l'extrema dreta negacionista i reaccionària avança cada dia més, és un procés amb diverses variables. Una d'elles, una, és l'emergència d'una nova esquerra adanista que va renegar de forma completa i absoluta del balanç de les esquerres que l'havien precedit. No és que no tingueren moltes raons per al qüestionament, el problema va ser que van tirar el xiquet amb l'aigua bruta.

Mazón no pot empatar el partit que està jugant des del 29 d'octubre de 2024

 

Un conte de terror, sí. Diumenge passat, Alfons Cervera recordava a la seua columna de Levante-EMV una novel·la que va impactar-lo fa anys. Contes, novel·les, pel·lícules, històries que ens van terroritzar en el seu moment tots en tenim.

Com terrors nocturns de quan erem infants, o adults, ves a saber. Encara recorde moments d'angoixa en la meua habitació de xiquet, on les ombres o els sorolls m'espantaven; com mirava algunes nits sota del llit, no sé buscant exàctament què. Confirmant, crec, que no res em podia passar a casa, però les pors estaven i tantes dècades després les recorde vivament.

No és la primera vegada que em pregunte, com milers de persones, si Mazón pot dormir per les nits. Hui, tanmateix, és la primera vegada que allò que pense és que potser pateix terrors nocturns. Malsons, dels grossos.

Despertarà en la meitat de la nit amarat de suor, incorporant-se al llit com un resort, i amb el rostre espantat? Com hem vist sovint al cinema.

Nou mesos llargs després i l'home, com diu Cervera, s'ho ha de pensar dues voltes abans d'eixir al carrer. Però, i a casa seua, regna la pau, la calma i es troba a gust? O no, especialment quan el cansament el fa tancar els ulls al llit, vençut per la son?

O sentira la remor, el soroll creixent de les rates folles i agressives sota del terra, com li passava al mariner del conte que ens ha dut Cervera hui a la seua peça?

Em negue a creure que Mazón no és un ser humà, de baixa qualitat si voleu, però és un ser humà com un servidor. Com pot dormir algú amb 228 morts a les esquenes, per acció o per omissió? Només que siga perquè, diga el que diga en públic, ell no estava on tenia que haver estat. I era el capità del Titànic quan impactà contra l'iceberg.

- Ai si jo hagués estat al CECOPI des del matí, haurà de preguntar-se de manera obsessiva. - Ai si jo hagués estat, hauria ordrenat, hauria fet... - Ai si jo hagués fet el que calia, potser els morts no haurien estat 228.

228, 228, 228, 228...

No, 228 no és una xifra qualsevol. Con 7.291, tampoc. Són víctimes que en bona mesura, com expliquen els que en saben, haurien pogut ser moltes menys.

¿Voldrà, voldran, Mazón o Ayuso per exemple, conjurar els terrors nocturns que imagine amb alguna letania, amb algun encanteri de la mà dels argumentaris del PP?

Delictes són delíctes, però, alerta amb l'intent de colar Mazón com un pobre home víctima de la Llei de Linch a les xarxes o als carrers. No, no n'hi ha forma que Mazón, o Ayuso, empaten amb ningú que, pressumptament o no, haja pogut cometre un delicte sense cap víctima innocent.

No, Mazón no pot empatar el partit que està jugant des del 29 d'octubre de 2024.

Bergoglio ha posat l'Església Catòlica en el segle XXI? Ho dubte.

Ha mort el Papa Francisco, nascut Jorge Bergoglio, i premsa, ràdio i televisió estan saturant l'audiència amb el tema. Encara ens esperen dies de notícies, valoracions i balanços sobre Bergoglio, sobre el seu pontificat i sobre la seua successió.

Ara, tot són flors i violes per al que en diuen Sant Pare. En les files progressistes es canten les virtuds del Papa mort, i de forma tendencial s'amaguen les actituds i els posicionaments inassumibles des del centre-esquerra en avant. Les dretes obliden que van acusar Francisco de pèrfid comunista, però es freguen les mans tot esperant que els cardenals trien un nou Pontífex que s'ublique clarament amb les posicions més reaccionàries en matèria social i cultural, i que siga el més tradicional possible en les qüestions pastorals de l'Església.

En 2018, Bergoglio va viatjar a Xile. Amb eixe motiu vaig escriure una columna que ara recupere. El Papa de les dues cares, la vaig titular. Crec que el text ha envellit bastant bé, però al judici dels lectors ho deixe.

Un comentari he d'afegir. Diuen, i no són pocs, que Bergoglio ha posat l'Església Catòlica en el segle XXI. M'alegraria molt enganyar-me, però em tem que els canvis en la mastodòntica Institució no han estat profunds, sinó més aviat superficials.

Bergoglio ha dit molt, però ha fet molt però que molt menys. Algú ha dit que Francesco vivia entre llops, allà al Vaticà. Ho crec. Eixos llops, que no han estat ni domesticats ni neutralitzats, ara estan preparant la revenja.

Veurem qui és l'elegit quan la fumata blanca ixca del Conclave. Sospite que el nom del nou Papa deixarà clar que l'Església Catòlica és el que és, i que les reconegudes virtuds de Bergoglio desapareixeran com les llàgrimes sota la pluja.

Ho torne a dir: m'agradaria molt enganyar-me.

Pedro Sánchez ha de continuar com a president per a defensar el sistema democràtic

Comprenc perfectament les raons personals, però no tant les raons polítiques de la carta i l'avís del president Pedro Sánchez.

La vida política espanyola és tòxica amb nivells insuportables, però la renúncia de Sánchez no va a canviar ni un centímetre el comportament indigne i agressiu de les dretes polítiques i mediàtiques. No cal més que escoltar Feijóo, o llegir les portades de l'ABC o El Mundo. No parlem de la judicatura.

Som els demòcrates els que hem de reaccionar. Com? Amb el vot. És l'única forma de parar els peus a les dretes extremes espanyoles. Aviat a les eleccions catalanes i poc després en les europees.

Confie en que reaccionem i que l'alarma que Sánchez va engegar dijous ens desperte i ens empente a activar-nos per parar les dretes que sols saben insultar, deslegitimar i deshumanitzar els seus adversaris.

És per això que si tinguera l'oportunitat, li diria al president Sánchez: "l'entenc, però no pot plegar". No ara, si més no.

No poden tombar un govern legítim amb retalls de libelos periodístics, amb insults i amb amenaces insuportables a la seua família. Som conscients que volen obligar-nos a tots a viure en el fang i la merda, i no van a deixar d'intentar-ho.

La resposta personal, President és humana i comprensible. La resposta política, però, no pot ser altra que liderar els demòcrates i defensar el sistema democràtic que està sent atacat per polítics indignes, per periodistes mercenaris i per jutges que són més fidels a la seua ideologia que a l'ordenament jurídic.