divendres, 20 de maig del 2011

Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en la qual vivim avui

Tinc personalment un deure amb tots aquells que van deixar-se la vida per aconseguir que en aquest país tinguerem un sistema democràtic. Molta sang s'ha vessat, moltes llàgrimes s'han plorat, molt de dolor s'ha patit en aquesta terra nostra per a que banalitzem o no valorem adequadament el que és una convocatòria electoral.

I en les eleccions qui ha de parlar és el ciutadà, són els ciutadans.

Els ciutadans tenim molts drets, pel simple fet de ser-ho. Però també tenim deures. I un dels més importants, un que no hauríem de negligir, un que no hauria d'admetre dubtes, és el de participar en la tria dels qui han de governar el nostre poble i el nostre País.

És de veres que, com el moviment del 15M ens demostra, en aquests moments les places i els carrers estan presos per joves i no tan joves irritats i decebuts per la baixa qualitat de la nostra democràcia. Especialment, els joves han pujat a l'escenari i han dit prou. Veurem fins on arriba la seua força. Molts farem el possible per ajudar-los, per col.laborar-hi, però han de ser conscients (i nosaltres, els qui ja no som joves, també), que ara és el seu torn. Han de fer la seua, han d'imaginar, han d'exigir, han d'agafar, inclús sense permís, moltes coses. Moltes. Tenen molts drets esencials insatisfets. El més important: tenen dret a una vida digna, i no estan tenint-la. Que lluiten de valent per la seua dignitat!


Ara bé, el món no va començar el 15M. Convindria no caure en el parany de creure que la pel.lícula ha començat quan nosaltres hem entrat al cinema. Des d'aquesta posició que possibilita el tindre una certa edat i, per això, una certa experiència social i política, voldria apuntar dues idees.

La primera és que no tot són drets; els ciutadans també en tenim deures. La segona és que tot allò que paga la pena en la vida ho aconseguim després d'esforçar-nos molt per assolir-ho; que ningú no va a regalar-nos res.

Ara que molts hem llegit i parlat sobre un dels llibres de l'historiador anglés Toni Judt, respectuosament crec que convindria transmetre als joves del 15M algunes idees que considere importants. La primera és que, tal i com es pot llegir a la primera frase del llibre, "Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en la qual vivim avui". N'estic convençut que Judt té més raó que un sant.

Però eixa forma errònia de viure no la tenen sols els banquers o els polítics [alguns, molts si voleu, però no tots; que no tots són iguals], que la tenen. També nosaltres hem comés molts errors. Citaré tres, per no fer la llista massa extensa: 1) Hem oblidat que també tenim deures, i ens mirem massa el nostre melic sense preocupar-nos de forma efectiva pel melic dels altres; 2) Hem abandonat la cultura de l'esforç individual, de l'autodisciplina, del sacrifici, i ens hem cregut les mentides dels que volien vendre'ns el paradís a crèdit; 3) No n'hi ha millor forma d'organitzar la convivència social que allò que en diguem sistema democràtic.

El sistema democràtic, la democràcia, és susceptible de tindre més o menys qualitat. Elevem la qualitat de la nostra, però no tirem al xiquet amb l'aigua bruta de la banyera.

Votar és, a la meua opinió, -i amb el major respecte per a tots-, elevar la qualitat de la democràcia.

dissabte, 14 de maig del 2011

Rectificant a Bill Clinton: [No] és [sols] l'economia, estúpid! (2)

L'economia va mal, molt mal. Qualsevol conversa formal o informal, passa aquests dies per l'economia, per l'atur, per les empreses que tanquen, per l'angoixa de tantes families, per la reaparició del verb emigrar, pels joves sense faena, pel dolor de tanta gent, per la por a no veure llum en la foscor del túnel. Però, cal alçar una mica els ulls de terra, cal mirar cap al darrere per veure tantes i tantes coses com hem fet malament; i cal mirar al davant per entreveure què podem fer per pal.liar, per contindre, per revertir aquesta situació que està angoixant a tants i tants. A tots, tret d'aquells que trafiquen i s'enriqueixen amb el dolor de la majoria.

Mirant al darrere veurem ingenuitat, comoditat, torpesa, irresponsabilitat. No vull culpar els polítics, no a tots. Alguns van ser oportunistes, altres van ser innocents, també ni ha que van ser impotents. Aquests mereixen la crítica i, de vegades, el rebuig més ferm a les seues males pràctiques.

Altres, molts entre aquells que tenien i tenen les més altes responsabilitats, han fugit cap al davant creguent-se les seues pròpies mentides. Alguns han robat, han malversat, han enganyat, s'han enriquit i, sobre tot, han traït els principis més elementals de l'ètica de la cosa pública. Uns hauran de ser desqualificats per a dirigir les nostres institucions polítiques, i alguns hauran d'anar a parar a la presó.

I és que el problema no ha estat sols l'economia. És l'abandó o, en segons casos, el desconeixement dels més elementals valors que han de defensar aquells que arriben a assolir responsabilitats de gestió política a les nostres institucions. Primar allò públic, allò col.lectiu, sobre allò privat, sobre allò individual; posar-se sempre del costat dels dèbils i no dels poderosos; apostar per la llibertat individual inalienable dels ciutadans; primar la solidaritat per sobre l'egoisme; potenciar la participació de quants més millor en la gestió d'allò que a tots ens afecta; procurar l'educació i la salut públiques com a bens bàsics, vitals, de l'individu; fer aplicar la llei amb duresa als qui la vulneren; defensar l'esforç, el compromís i la responsabilitat com a valors inequívocs del ser humà, posant negre sobre blanc que la vida és complicada, que ens exigeix treballar de valent per a aconseguir viure-la plenament; deixar els legítims interessos partidaris, sempre parcials, per darrere dels interessos generals de la població; no deslegitimar els qui no pensen com nosaltres, no desqualificar-los per norma; entendre que la discrepància i la contradicció formen part ineludible de la vida en societat, i que ha d'enriquir-nos en compte de perjudicar-nos; respectar els altres sense intentar imposar-los les nostres creences més íntimes...

Cal entendre que la democràcia amb alta participació és imprescindible per a que aquesta forma d'organitzar la convivència en societat no siga sols un conjunt de formalitats, importantísimes però insuficients. Cal que la democràcia tinga qualitat, la més alta qualitat que pogam assolir entre tots.

Hem de resistir en aquesta època terrible. Però, hem de resistir avançant. Creant societat civil, enfortint les associacions cíviques, potenciant les agrupacions polítiques, sindicals, ciutadanes. Participant activament, aportant allò que pogam aportar. Cal recuperar els valors que en altres èpoques ningú no discutia. No n'hi ha millor forma d'organitzar la convivència social que aplicant les pautes de la democràcia que coneguem. Les coses estan molt malament. No n'hi ha massa motius per a il.lusions fonamentades, però hem d'aplicar allò de l'optimisme de la voluntat contra el pesimisme de la raó. El professor Judt va escriure, amb encert, que una cosa és tèmer que un bon sistema no puga mantindre's i una altra molt distinta perdre la fe en el sistema.

Doncs això. Mantinga'm la fe en el sistema. Recuperem valors. Recuperem ciutadania. Recuperem espais per a la lliure participació en la gestió de la cosa pública. Votem, votem, votem, com l'inici d'una nova època en la que sabem que tot i ser importantísim, votar no és suficient. Ens ho hem de creure d'una vegada per totes: En som molts més dels que ells volen i diuen.

diumenge, 8 de maig del 2011

Rectificant a Bill Clinton: "[No] és [sols] l'economia, estúpid" (1)



Poc abans de les eleccions de 1992, George Bush (pare) era considerat imbatible per la majoria dels analistes polítics, fonamentalment a causa de els seus èxits en política exterior, com la fi de la Guerra Freda i la Guerra del Golf Pèrsic; la seua popularitat llavors havia arribat al 90% d'acceptació, un record històric. Un dels assesors de campanya de Bill clinton, James Carville, va proposar que aquesta havia d'enfocar-se sobre qüestions més relacionades amb la vida quotidiana dels ciutadans i les seues necessitats més immediates.

En aquest context va nèixer la frase "és l'economia, estúpid", una espècie de slogan no oficial de la campanya de Clinton, que va resultar decisiu per a modificar la relació de forces i derrotar a Bush. La frase es va instal·lar, des d'aleshores, en la cultura política nord-americana i també internacionalment.

Avui, el diari Las Provincias edita una enquesta. En ella, sintetitzant-la al màxim, podem veure que:

- Valoració de la Gestió del Govern de Camps: Negativa, 42%; Positiva 28%
- Valoració de Camps: Negativa, 49%; Positiva, 26%

Davant eixa valoració tan negativa, tant del President com del seu Govern, sorprén molt la previsió de suport electoral:

- PP, 52%
- PSPV, 30%
- EU, 6%
- Compromís, 3%

Com és possible? Òbviament, els qui tenen una opinió negativa de Camps i del seu Govern són els que voten opcions distintes del PP o són els qui no voten. ¿Si els contraris a un govern del PP guanyen als partidaris per 42-28 i per 49-26, com és que perden les eleccions per un 52-39?

Dues explicacions: per la dispersió del vot en tres candidatures i per la deserció electoral d'una part significativa dels contraris al PP. Conclusió: El PP guanya per golejada beneficiant-se de l'abstenció. 

L'escenari de campanya és molt distint del de Clinton contra Bush en 1992. Ni Camps ni el seu Govern tenen bones quotes de popularitat, però mantenen el suport electoral dels seus. Què es pot fer, doncs?

Una idea sobre la que podríem reflexionar: la de girar-li la mà a James Carville, i refer el seu famòs slogan, tot sentenciant: "No és sols l'economia, estúpid".

L'economia va fatal de la mort, que diria el clàssic, tant a Espanya com al País Valencià. Aquesta realitat és transcendental, però...  n'hi ha més coses que l'economia.

(Continuarà).

dilluns, 2 de maig del 2011

Mourinho és del PP?

Als que ens apasiona el futbol estem seguint amb extrema tensió l'eliminatòria de Champions entre el Real Madrid i el FC Barcelona. Primer va ser la Lliga espanyola, pre-resolta amb el 5-0 dels catalans, i ara quasi liquidada en favor dels xicots de Guardiola. Després, la Copa del Rei a Mestalla, on van imposar-se els homes de Mourinho, amb la tolerància de l'arbitre, en un partit de múscul i males formes, les mateixes que fa servir l'entrenador portugués cada dia. Després, vingué una nova victòria barcelonista a Madrid, tot superant la gespa alta i seca i la conducta violenta d'alguns jugadors del Real Madrid, entre els quals destaca aquell que respon per Pepe, un alter ego del tal Mou, al qual representa dins el terreny de joc. I en acabar el partit, ai mare!, vingué la roda de premsa de l'entrenador portugués.

Vaig veure l'eliminatòria per Canal Sur i, francament, la cosa no va tindre desperdici. Narrador i comentaristes eren madridistes els homes, i tot i amb això no van poder amagar ni el seu disgust pel plantejament de Mourinho, ni per les males formes de molts dels seus jugadors. Tot amb tot, la retransmisió va incloure, íntegra, la roda de premsa del portugués (de la de Guardiola un poquet només, perquè, segons van dir, teníen que emetre un programa sobre una escola de toreros (sic)).

En veure i escoltar l'entrenador del Real Madrid no vaig poder evitar connectar les seues paraules, els seus arguments (?), el seu llenguatge no verbal inclús, a les formes i maneres a les que ens ha acostumat el Partit Popular durant els darrers anys. Qui és més desagradable, antipàtic, patibulari, ofensiu, agre i maleducat que José Mourinho? Sols tinc un nom: José María Aznar.

¿A qui ens recorda eixa pauta de comportament que consisteix en acusar sense proves, en fer judicis de valor basats en el no res, en desqualificar a l'altre, en deslegitimar-lo, en negar-li fins i tot la menor virtut i, quasi, el dret a existir? Doncs a María Dolores de Cospedal, a Federico Trillo, a Jaime Mayor Oreja, a Soraya Sáez de Santamaría, a Esteban González Pons, a Rafael Blasco i, molt especialment, a dos personatges de nota com són Francisco Camps i Mariano Rajoy.

Qui va inventar allò del "Contubernio judeo-masónico-marxista" en la seua versió actual? ¿Qui clama contra la confabulació del Govern de Zapatero, la policia, la Guàrdia Civil, els jutges que no els donen la raó, la SER, El País, i tutti quanti que els critica, els acusa o, senzillament, els demana explicacions? Qui veu "la paja en el ojo ajeno", i no veu "la viga en el propio"? No ho fa el PP tots els dies?

Qui clama contra la UEFA, la FIFA, els àrbitres espanyols i estrangers, el Villarato, els mitjans de comunicació tret del MARCA, l'Sporting de Gijón, la província de Màlaga, Josep Guardiola, UNICEF i no-se-quantes persones, organismes i institucions més, que han fet un contuberni per a evitar que el Real Madrid obtinga tots els títols i copes de la Via Làctea? No ho fa José Mourinho tots els dies?

Pregunta: és Mourinho militant del PP, o sols actua com si ho fòra?

diumenge, 24 d’abril del 2011

Una economia en caiguda lliure. I els responsables?


Més enllà de "los cuatro trajes de Camps", més enllà de Gürtel, el problema que no arreglaran els tribunals de justícia és que la nostra economia està en caiguda lliure. Tornarà el Partit Popular a revalidar la majoria absoluta?

Segons explicava el diari Expansión el passat dia 18, l'endeutament assumit per l'administració autonòmica valenciana es manté com el més elevat d'Espanya en termes de ràtio sobre PIB, i al tancament del passat any ha vist com aquest ràtio s'ha incrementat novament.

Segons les dades publicades fa uns dies pel banc d'Espanya, el deute de la Generalitat va acabar 2010 en 17.600 milions d'euros, que és el nivell més alt històricament. Aquesta dada suposa que en el conjunt de l'exercici l'endeutament va registrar un increment de 3.255 milions d'euros, és a dir, un 22,7 per cent. Amb aquest increment, el deute suposa ja el 17,2 per cent del PIB de la Comunitat Valenciana, amb un augment de 3,1 punts percentuals al llarg de l'any.

La situación és més que greu, atés què a més de l'increment de l'endeutament, l'administració valenciana dirigida per Francisco Camps ha vist incrementat el cost del recurs a les emissions de deute, davant la complicada situació en la qual es troben els mercats. Les successives rebaixes de rating de la regió no ajuden a millorar aquests costos. L'última va tenir lloc el passat 12 de març, quan l'agència Moody’s va reduir la qualificació a causa del dèficit arribat l'any passat i als dubtes sobre que puga complir l'objectiu marcat per a aquest exercici.

No ha de ser una sorpresa que, en aquest escenari, el Consell de la Generalitat, les diverses conselleries, no poden pagar els proveïdors, ni fer front a la despesa corrent. Com és possible?

Com és possible que no n’hi ha diners per a col.legis -http://www.diarioinformacion.com/alicante/2009/12/29/ciegsa-arrastra-deudas-1731-millones-nbspy-recurre-prestamos-pagar-2033/965164.html
-http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Educacion/privatizara/gestion/colegios/nueva/construccion/elpepuespval/20101019elpval_3/Tes
-http://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/03/18/educacion-asfixia-centros-provincia-pagar-enero/990270.htmlhttp://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/01/21/educacion-debe-15-millones-colegios-pagar-comedor/971640.html

Ni per a universitats -http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/universidades/piden/dinero/bancos/pagar/gastos/elpepiespval/20100810elpval_2/Tes
-http://www.lasprovincias.es/alicante/20091117/valenciana/universidades-aseguran-estar-limite-20091117.html

Ni per a beques
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/09/01/educacion-convoca-becas-universitarias-pagara-dispone-presupuesto-suficiente/735340.html

Ni per a l’aplicació de la Llei de Dependència
-http://www.servimedia.es/Noticias/DetalleNoticia.aspx?seccion=21&id=102537 -http://www.cadenaser.com/sociedad/articulo/familia-lleva-anos-medio-esperando-ayuda-dependencia/csrcsrpor/20101025csrcsrsoc_5/Tes
-http://www.levante-emv.com/comarcas/2010/07/12/mitad-dependientes-interior-cobrado/722127.html -http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2009/10/27/cuatro-anos-cobrar-ayudas-ley-dependencia/645545.html

Ni per a nòmines de professorat
-http://www.diarioinformacion.com/alicante/2010/10/02/educacion-deja-cobrar-5000-profesores/1050022.html

Ni per als bombers
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/07/27/comunitat-valenciana-bomberos-protestan-falta-pago-generalitat/726219.html

Ni per als advocats d’ofici
-http://www.adn.es/local/valencia/20101128/NWS-0380-Generalitat-abogados-oficio-turno-ruina.html

Ni per a pagar les factures de la llum
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2009/12/19/iberdrola-envia-tecnicos-cortar--luz-impago-estaciones-metro/662300.html
-http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Iberdrola/corta/luz/FGV/estaciones/Benidorm/elpepiespval/20100712elpval_7/Tes


Ni per a pagar les del telèfon
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/08/05/telefonica-apremia-canal-9-conselleries-pagar-facturas-pendientes-o-cortara-linea/728556.html

Ni per a pagar medicaments
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/11/24/generalitat-podra-pagar-enero-factura-farmacia-octubre/759820.html
-http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2009/10/29/comunitat-valenciana-sentencias-obligan-conselleria-pagar-millones-facturas-pendientes-intereses/646250.html

Els mitjans de comunicación, experts, analistes i opinadors de diversa procedència fa temps que venen reiterant-lo: en la pràctica es pot dir que hem fet fallida econòmica http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Sindicatura/Comptes/destapa/deuda/desbocada/Consell/elpepuespval/20101224elpval_4/Tes

Què passarà el dia 22 de maig? Tots els indicadors fan veure que és important votar per a impedir que el Partit Popular revalide la majoria absoluta.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Quan Lluís Llach va cantar dalt d'un camió

Ahir -convocats per Acció Cultural del País Valencià- milers de persones vam eixir als carrerers del Cap i Casal a cridar contra el silenci. Contra el silenci que provoca un govern indigne, un govern que guanya en vots perquè encara són molts als qui enganya, i perquè els qui li plantem cara, els qui ens neguem a recolzar-los en la seua delirant paranoia, en la seua enveja malaltisa, en la seua incapacitat, en el seu patetisme que fa riure a tots els qui no els pateixen directament, som incapaços de posar en marxa una alternativa política que els expulse al no res exterior a porgar els seus pecats inconfesables. Lluís Llach, tot fent servir un històric himne contra la intolerància, va cloure l'acte cívic fent-nos cantar els assistents allò de "sou vosaltres qui heu fet del silencia paraules".

El diari barceloní La Vanguardia diu avui: "El colectivo Acció Cultural del País Valencià, ACPV, ha logrado hoy congregar a decenas de miles de personas -80.000 según los organizadores- que se han manifestado, bajo la pancarta Sí a TV3 por el centro de Valencia para exigir que se pueda ver la televisión catalana en la Comunidad Valenciana y a favor de la libertad de expresión (...) En el acto han participado destacados líderes políticos de CIU, ERC, PSOE, Compromís, entre otros, y dirigentes de sindicatos como CC.OO y UGT. La marcha ha sido aprovechada por muchos de los asistentes para lanzar gritos contra la corrupción que salpica a destacados cargos del PP valenciano (...) El cantautor Lluís Llach, que desde hace tiempo está retirado, ha sido el encargado de ofrecer un breve concierto en la clausura del acto. La última canción del cantautor ha sido Silenci".

El diari El País, en la seua edició valenciana diu sobre la marxa cívica i, en concret sobre l'actuació de Lluís Llach: "Tú me dirás si son instituciones democráticas", se cuestionó ayer Eliseu Climent, presidente de Acció Cultural del País Valencià (ACPV), en referencia a las corporaciones que dirigen Alfonso Rus y Rita Barberá. "La Diputación de Valencia nos ha negado por escrito la plaza de toros y el Ayuntamiento de Valencia nos ha negado poner un piano para Lluís Llach". Y es que desde que el pasado 15 de marzo ACPV anunció que organizaría los actos del 25 d'Abril con el objetivo de reclamar la señal de TV3 y que el cantautor Lluís Llach, uno de los más recocidos en lengua catalana, volvería a cantar tras permanecer cuatro años retirado, en apoyo a la protesta, todo han sido pegas (...) Finalmente, cerca de las 20.00, ante unos 10.000 espectadores y pese a la oposición del PP, Lluís Llach pudo cantar en Valencia. Se arrancó con Abril 74 . Después entonó los acordes de No abarateixis els somnis . Y terminó su breve reaparición con Silenci . Tres canciones para defender la libertad, y especialmente la de expresión.

El valencià Levante-EMV, per la seua part, escriu sota el titular "Marea humana en defensa de TV3":
"La marcha transcurrió desde las Torres de Quart hasta las de Serranos, pasando por Guillem de Castro. Fue lenta debido a la gran cantidad de gente y a que en la comitiva marchaba un camión que portaba el escenario en el que posteriormente se leyó el manifiesto y actuaron Feliu Ventura y Lluís Llach. Cuando la cabecera pasaba frente al IVAM la cola todavía esperaba a moverse en la calle Quart. En esta marcha participaron en torno a unas 10.000 personas, si bien los organizadores hablaron de 80.000 y las fuerzas de seguridad no facilitaron cifras. Respecto a la presencia del camión que animó la jornada con música , el presidente de ACPV, Eliseu Climent explicó que se debió a que el Ayuntamiento de Valencia no contestó a la solicitud para colocar un escenario y la Diputación de Valencia denegó la cesión de la Plaza de Toros "porque tienen obras". "Unas instituciones que ni dejan una plaza ni poner un piano... el nivel de la democracia en Valencia debe ser el más indigno de toda Europa. Se acerca a Hosni Mubarak".

Finalment, parem compte en el diari Las Provincias, un mitjà de [des]informació, de propaganda popularista, que manipula, tergiversa, ridiculitza, insulta i minimitza, no sols els convocants, sinó també els assistents a la manifestació organitzada per Acció Cultural del País Valencià. Amb el format d'una notícia més del dia, el diari barreja informació i opinió, quasi editorialitza, sota el següent titular: "Carod Rovira lidera la manifestación a favor de TV3" (sic). En la notícia/editorial podem llegir (la transcripció és completa, però la negreta és meua) :

"Pasadas las seis de la tarde, apareció por Guillem de Castro el que fuera líder de Esquerra Republicana de Catalunya Josep Lluís Carod Rovira. De negro, al estilo Eugenio, a pesar de que el 'marujo' matutino se convirtió por la tarde en cierto bochorno caluroso. Bien protegido por sus escoltas buscó la cabecera de la manifestación entre foto y foto con sus fans a los que se les apareció su Mesías. Al final, encontró sitio en la tercera pancarta, la de Acció Cultural del País Valencià. Se notó desde el minuto uno que Carod-Rovira es pancartero profesional. La experiencia es un grado y fue el único que cruzó sus muñecas para descansar sus brazos en una manifestación que contó con gente, mucha gente. Para que no haya guerra de cifras se puede decir varios miles.
Eliseu Climent, que desde hace décadas vive a la sopa boba con el debate del catalanismo, inauguró la marcha con el símil de que allí se vivían las mismas sensaciones que en la plaza de la Libertad de El Cairo. En este caso, Camps ejerció de Mubarak. Cada uno vive su realidad.
En la segunda pancarta, bajo el lema «Llibertat d'expressió», se colgó una auténtica macedonia política. Las socialistas Carmen Ninet (responsable de la campaña del PSPV) e Isabel Escudero; la diputada de Compromís Mónica Oltra, y la coordinadora de EU, Marga Sanz. La fila la completaron Josep Guia del PSAN y Joan Ridao, de ERC, que pusieron de manifiesto que los de Esquerra eran mayoría.
Pero casi ninguna presencia eclipsó la noticia de la ausencia. Ni un sólo representante de peso del Bloc Nacionalista Valencià. Bajo la pancarta genérica de Compromís, en la que estaban Ribó, Mollà y Grezzi, se podía leer el logo obligado del Bloc. En la cola de la manifestación, se pudo ver con timidez alguna bandera del Bloc Jove. Nada más. Sin noticias de Morera o Pañella, más interesados en sus actos electorales que en dar soporte a un Eliseu Climent en el que parece que ya no creen. La Convergència i Unió de Mas, espejo para los nacionalistas del Bloc, busca nuevas vías de acuerdo con la Comunitat lejos de una debate de décadas que, entre otras cosas, ha servido para alimentar la cuenta corriente de Acció Cultural mediante millonarias subvenciones.
La manifestación terminó en las torres de Serranos, donde centenares de personas habían llegado mucho antes que la cabecera de la manifestación para coger buen sitio y escuchar las tres canciones que cantó Lluís Llach arriba de un camión típico de una manifestación del orgullo gay. Porque el cantautor, que se marchó escoltado, era el verdadero reclamo de la marcha. En las torres ondeó la Senyera con franja azul coronada con protección policial mientras el gentío reclamó que se viera TV3.

És això pluralitat informativa? Senyor, quina creu!!! Quin pecat ens ha condemnat a aquesta penitència?




dijous, 14 d’abril del 2011

Avui és 14 d'abril, Visca la República!!!



Què serà allò que la II República ens provoca a molts? És una mena de sentiment, una emoció, una identificació amb les intencions més que amb els resultats, un somni del passat i del futur, un desig, una nostàlgia, no sé..., no trobe senzill explicar-ho. Avui, però, com tots els 14 d'abril és un dia una miqueta especial. 

En aquesta Espanya de tanta història de dolor, de tanta llàgrima, on els capellans han fet sempre costat als rics i als poderosos, aquell 14 d'abril de fa vuitanta anys milions de ciutadans i ciutadanes van creure que començava una nova era. La bandera tricolor i l'Hime de Riego van fer-se amos dels carrers i les places. L'alegria, totes les cròniques hi coincideixen, vessava els pobles i ciutats.

Després passà el que passà, l'odi superlatiu de la guerra i l'horror sense límits de la dictadura, llarga, negra i cruel. Aquesta, però és una altra part de la Història. El que ara toca és conmemorar que avui fa vuitanta anys milions d'espanyols i espanyoles van creure's que podien ser feliços i viure dignament al seu país. Només que siga per eixe record... Visca la República!!!

L'agonia cubana

La il·lustració és la que acompanya la primera publicació d'aquest text, el passat 10 de juny de 2026, al bloc de Massa Crítica Associac...