Europa davant la desconcertant interdependència de la nostra època. A propòsit del 7G parisenc.

La immensa majoria dels qui han escrit alguna cosa sobre els atemptats de París ho ha fet per a condemnar-los sense pal·liatius. Una minoria no menyspreable, no obstant això, ha abominat d’aquell acte violent, però no s'ha abstingut de postil·lar que, bé, al cap i a la fi han sigut unes poques víctimes però que: a) aquesta gent de Charlie Hebdo són uns provocadors que treuen benefici amb la seua suposada rebel·lia petitburgesa; b) que no eren/són sinó uns euro cèntrics de mentalitat colonialista, incommovibles davant els gravíssims crims de l'imperialisme genocida comesos des de Gaza a Agfanistan passant per l'Iraq; c) que ells s’ho han buscat per la seua inexcusable falta de respecte als musulmans de tot el món, insultats i provocats per les seues grotesques vinyetes.

Carlos Malamud escrivia sobre les reaccions que l'acte terrorista havia suscitat a Amèrica Llatina, i citava –entre uns altres- a l'argentina Hebé de Bonafini, qui després del 11S novaiorqués va afirmar: “Em vaig posar contenta que, alguna vegada, la barrera del món, aqueixa barrera immunda, plena de menjar, aquella barrera d'or, de riqueses, els caiguera damunt”. Ara, després de l'ocorregut a París, la senyora ha declarat que “la França colonialista que va deixar a milers de petits països en la ruïna no té autoritat moral per a parlar de terrorisme criminal”. A Europa s'han alçat veus de tenor similar, que d'una o una altra forma han culpabilitzat a les víctimes. A Espanya trobem, per citar algun, dos exemples procedents dels extrems de l'arc sociopolític. Des de la dreta de la dreta, el columnista Juan Manuel de Prada escrivia: “Hem de condemnar aquest vil assassinat; hem de resar per la salvació de l'ànima d'aquests periodistes que en vida van contribuir a envilir l'ànima dels seus compatriotes; hem d'exigir que les feristeles que els van assassinar siguen castigades com mereixen; hem d'exigir que la patologia religiosa que inspira a aqueixes feristeles siga eradicada d'Europa. Però, alhora, hem de recordar que les religions funden les civilitzacions, que al seu torn moren quan apostaten de la religió que les va fundar; i també que el laïcisme és un deliri de la raó que només aconseguirà que l'islamisme erigisca el seu culte impiu sobre els enderrocs de la civilització cristiana”. L'actor espanyol Willy Toledo, molt celebrat en territoris situats a l'esquerra de l'esquerra, després d'afirmar “Menyspree allò ocorregut avui, sense reserves”, ha minimitzat els crims de París acusant a Occident d’"assassinar a milions cada dia".

En aquesta línia argumental, més o menys coincident, es poden advertir dues coincidències sorprenents. La primera és la falta d'empatia, de solidaritat o, segons alguns casos, de caritat cristiana amb les víctimes o amb els seus familiars i amics; i la segona és l'extraordinària facilitat amb la qual les persones, els individus, desapareixen en aquests judicis mentre que prevalen els estats, els continents o les confessions religioses com si foren subjectes [o objectes] històrics autònoms.

Quant a la impermeabilitat davant el dolor alié, sembla que hi ha gent per la qual el temps no passa, i es troben tan còmodes amb els seus clixés i amb les seues veritats de sempre. Els tres mil morts i els sis mil ferits del World Trade Center en 2001 eren culpables de ser nord-americans, o simplement d'estar a Nova York; com els dos-cents morts i els dos mil ferits de l’11M ho eren de ser ciutadans o veïns de Madrid. De la mateixa manera que la dotzena de morts i la desena de ferits de París eren culpables de ser o viure en la França colonialista i, a més, de ser [una part d'ells almenys] uns provocadors impius. Els extremistes islàmics no haurien fet una altra distinció entre les seues víctimes.

Així doncs, podríem concloure que al Xoc de Civilitzacions del que parlara Samuel Huntington li han eixit uns companys de viatge ben heterogenis. Com sabem, en els primers anys noranta, el politòleg nord-americà va reprendre el concepte d'Arnold Toynbee com a resposta a la suposada Fi de la Història decretada per Francis Fukuyama. Afirmava Huntington que els actors polítics principals del segle XXI serien les civilitzacions i que els principals conflictes es produirien entre elles i no entre les ideologies o entre els Estats, com havia ocorregut durant el segle XX. Els Estats-nació seguirien sent, augurava, els actors més poderosos del panorama internacional, però els principals conflictes de la política global es donarien entre nacions i grups de nacions pertanyents a civilitzacions diferents, i les línies de fractura entre les diferents civilitzacions serien pràcticament totes elles religioses. 

Després del 11S de Nova York, l'intel·lectual i professor palestí Edward Said va encunyar la tesi del Xoc d'Ignoràncies. En la seua opinió, que compartim, no és possible parlar de la dicotomia Occident-Islam sinó des de la ignorància. La discrepància amb Huntington era profunda. L’acusava de convertir les civilitzacions i les identitats en una cosa que no són: entitats tancades i aïllades de les quals s'han eliminat les milers de corrents i contracorrents que fan que la història parle no solament de guerres de religió i de conquestes, sinó també d'intercanvis, de fecundació mútua, d'aspectes comuns, fins i tot de fraternitats.

No obstant això, en aquesta època de sotsobres i incerteses resulta irresistible per a molts la temptació de trobar refugi en les simplificacions tranquil.litzadores: la croada, el bé contra el mal, la llibertat contra la por, etc.  La significativa presència de musulmans en tota Europa i també als Estats Units significa que l'Islam ja no està en la perifèria dels països occidentals, sinó que està absolutament dins d'ells, la qual cosa per a molts constitueix una amenaça explícita. Des d'aquesta concepció, la tesi del Xoc de Civilitzacions seria una resposta fàcil a la sensació d'amenaça abans que, en paraules de Said, “una interpretació crítica de la desconcertant interdependència de la nostra època”.

És aquest desconcert el que sura en el dens ambient en aquests dies. Europa és mestissa, plural i complexa, i els vells i els nous europeus ho acusen. No obstant això, allò que més hauria de preocupar-nos ara és que està creixent de forma alarmant la desigualtat interna entre els europeus. Potents poders estan intentant demolir els assoliments de benestar aconseguits, les societats s'empobreixen i la voluntat redistributiva dels estats ha minvat notablement. A més, Europa no sap, o no vol, ocupar l'espai que hauria d’ocupar en l'escenari internacional en el qual es dirimeixen conflictes molt seriosos, i aqueixa abstenció té repercussions importants en l'escenari intern, tant i més en aquells sectors dels nous europeus més sensibles al que està ocorrent, per exemple, a l’Orient Mitjà.

Europa és molt complexa d'administrar avui dia. Diu el president Obama, potser veient la palla en l'ull de l’altre, que la UE no està sabent gestionar la presència de l'Islam al seu si. Per descomptat, una mica de raó porta el cavaller. No és fàcil la convivència de persones que sostenen principis tan contradictoris a propòsit de, per exemple, el paper que la religió ha de tenir en l'organització de la vida en societat. I ho és encara menys en aquest escenari de desigualtat creixent. L'exemple del que està ocorrent en ciutats com Marsella i unes altres és massa evident i hauria d'encendre totes les alarmes.

Pel que fa a l'economia, és necessari abandonar els principis rectors que han sigut imposats com a suposada única possible resposta a la crisi econòmica. Després d'això, i pel que fa a la convivència, com sempre, l'eixida no estarà en la negociació sobre els principis de cada grup sinó en com han de ser compaginats aquests principis. En temps de tan desconcertant interdependència, Europa no pot abandonar-se a una dinàmica de polarització entre un nosaltres i un ells, i menys en un enfrontament binari del nosaltres contra ells. José Manuel Rambla escrivia molt recentment, a propòsit dels crims de París, “allò que està damunt de la taula no és un problema de llibertat d'expressió, o almenys no ho és en la seua vessant més important [sinó que és] per sobre de tot un problema polític”. I afegia que “l'humorista, l'artista o l'intel·lectual, amb més o menys fortuna i amb més o menys bon gust, assenyala els problemes i contradiccions de la societat. Però no els resol. Aquesta és una labor que hauran d'afrontar els governs, els polítics i la mobilització de la societat en el seu conjunt”.

Crec que l'argument central de Rambla és cert. No obstant això, ni a Nova York, ni a Madrid va haver-hi res que poguera considerar-se provocació, com suposadament ha ocorregut a París. I aquesta diferència ens porta directament al problema de la llibertat d'expressió que, en paraules d'Ana Valero, és la “pedra angular del lliure pensament, que aconsegueix la seua màxima esplendor en la seua manifestació satírica, mentre que arma idònia per a fer crítica social des de la intel·ligència humana”.

No obstant això, aprofundint en la idea que estem davant un problema que va més enllà de la llibertat d'expressió amenaçada, que també, el més amenaçador fantasma que recorre Europa és el de la desigualtat, que fragmenta la nostra societat i segrega de forma humiliant als més febles, als més fràgils. En aquest grup social que formen els pobres i els empobrits, els nous europeus de religió musulmana estan sobre-representats. És en aquest brou de cultiu que els fanàtics religiosos de la Yihad troben carn de canó i aspirants a màrtir en la seua guerra santa.

Per a impedir que s'estenga una societat binària fragmentada, per a trobar-nos en aquest espai de ciutadania amb drets i deures que ha de ser l'Europa mestissa, els europeus, vells i nous, amb o sense creences religioses, necessitem urgentment assumir la nostra desconcertant interdependència. És imprescindible revertir la deriva de desigualtat que asfixia, particularment, als més febles. A més, tots haurem de reconsiderar com podem mantindre els nostres principis [també els religiosos, els qui els tinguen] sense violentar, sense entrar en col.lisió amb els de els altres.

En la mesura que Europa és majoritàriament aconfessional i laica, i que la secularització és una realitat des del segle XVIII, un punt que tots haguérem d'assumir en relació a la llibertat d'expressió, de la qual tant es parla en aquests dies, podria ser el que proposava Ana Valero: aquesta solament podrà ser reprimida “quan pretenga ser emprada per a apel.lar directament a l'odi cap a un determinat grup o comunitat de persones en virtut d'un determinat tret identitari, com pot ser el religiós”. 

Podemos, escac al sistema polític espanyol.

El dia 26 de desembre es va celebrar l'últim Consell de Ministres de l'any 2014. Mariano Rajoy va comparèixer davant els mitjans de comunicació després de la seua finalització. El seu discurs va ser l'esperat: un optimisme impermeable a la realitat del carrer, un abús de l'estadística cuinada en matèria econòmica i les evasives habituals davant les preguntes més compromeses dels periodistes. Unes hores abans, el 24 a la nit, el rei Felipe VI havia aparegut en la televisió pública per a dirigir-se als espanyols, com és tradicional en la nit de Nadal. Tres eixos va tindre la seua intervenció: la crisi, la corrupció i la situació catalana. Com se sap, el rei parla amb el vistiplau de l'Executiu, ja que regna però no governa. Per tant, el seu discurs va ser semblant al posterior de Rajoy, potser amb una mica més d'afecte; un sentiment que el president és incapaç de transmetre.

Després de l'aparició de Rajoy en la roda de premsa, el mateix dia 26, Pedro Sánchez, secretari general del Partit Socialista, va comparèixer igualment: va tocar els mateixos tres blocs que el Rei i el President, va retraure amb energia l'infundat optimisme d'aquest, li va exigir que no parlara de la recuperació econòmica debades i va assegurar que, en cap cas, hi haurà a Espanya un govern de coalició PP-PSOE després de les pròximes eleccions. Una idea recurrent en el món polític durant els últims mesos que, per la seua banda, Rajoy havia tornat a deixar caure en la seua intervenció davant la premsa. Per a Catalunya va proposar una reforma constitucional en clau federalista.

El dia 27, en la pàgina oficial en Facebook del novíssim partit polític Podemos es podia llegir el següent: “El bipartidisme s'enfonsa i cap pacte entre els partits de la casta podrà traure-ho a flotació de nou. Inestabilitat és aplicar polítiques d'austeritat que empobreixen a la majoria de la població, mentre que una minoria s'enriqueix a costa de tots. Les velles receptes polítiques ja no funcionen, per primera vegada en dècades s'obri l'oportunitat de recuperar el país per i per a la gent”.

Contràriament al que succeeix amb el que s'havia dit per Rajoy o per Sánchez, que exposen arguments dels quals és fàcil desconfiar, l'escrit en el mur de Podemos ho podrien signar milions d'espanyols. Resulta que en aquest moment polític el problema dels dos grans partits [la Casta] és la credibilitat. Solament els militants partidaris fortament adscrits per interessos diversos i els votants que tenen una fe ideològica a prova de bomba són capaços de concedir-los la confiança que han perdut a dolls, a dojo, especialment des que van començar a sentir-se els primers efectes de la crisi, fa ja set anys. El PSOE primer la va negar, després la va acceptar a contracor i finalment va pactar amb el PP la reforma constitucional exprés i les primeres mesures dures que li van exigir des de Berlín i Brussel·les. No sabem si la història absoldrà a Rodríguez Zapatero, però és improbable. 

Ara com ara, el record de l'ocorregut al maig de 2010 és inesborrable. Es tracta d'una data fatídica per al socialisme espanyol. L'Executiu de Zapatero va anunciar retallades per a funcionaris, pensionistes i molts altres més. El polític socialista va oblidar el seu programa i va trencar el seu compromís amb els ciutadans, tanmateix no es va plantejar dimitir. Potser si ho haguera fet les coses hagueren sigut molt diferents, però no ho va fer. Va seguir ballant al són que li marcaven des de la Troica [Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional], aparentment insensible davant els estralls de les mesures d'ajust. La reforma exprés de la Constitució [de l'article 135, sobre estabilitat pressupostària], sacrosant document convertit en alguna cosa així com les Taules de Moisés per a tots dos partits [almenys llavors, que el PSOE d'avui està en una altra lògica], el que la seua modificació es pactara per telèfon en conversa entre Zapatero i Rajoy, va ser el tir de gràcia al bipartidisme a Espanya.

Actualment, la corrupció s'ha fet insuportable per a una ciutadania colpejada per la crisi, amb les fortíssimes retallades en la despesa pública i amb la desocupació en xifres impossibles d'acceptar, amb milers joves ben formats fugint cap a l'emigració a qualsevol lloc del món en el qual troben treball. Aquesta corrupció cal posar-la en contacte amb la duresa de la crisi, la que Rajoy diu que ja ha passat. Contràriament al que va afirmar en la roda de premsa, ha augmentat la pobresa, han baixat els ingressos familiars, hi ha menys població activa i menys població ocupada, l'ocupació que es crea és precària i malament pagada i, a més, la taxa de protecció social ha baixat.

Podria dir-se que l'escenari espanyol està més que madur per a l'aparició d'una proposta política típicament neopopulista, entesa aquesta com una resposta a la crisi que deixa per cobrir importants demandes socials. La política tradicional i la institucionalitat realment existent es mostren incapaces de resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans, i el terreny de joc polític perd qualitat democràtica i guanya informalitat cada vegada més. Es tracta d'un escenari que podria afavorir, també, opcions de la ultradreta xenòfoba, com ha ocorregut en diversos països europeus.

No són poques les veus que acusen a Podemos de ser, precisament, una proposta populista. Els vincles polítics i professionals que alguns dels seus líders han mantingut des de fa anys amb la Veneçuela d'Hugo Chávez i el seu explícit reconeixement a la labor política d'aquest, abonen aquesta tesi. No obstant això, el nou partit té sol mesos de vida i no se li pot jutjar adequadament encara. Des de l'anàlisi acadèmica el que sabem de l'organització que lidera Pablo Iglesias encaixa bastant bé amb els perfils reconeixibles del que es coneix com una organització populista: un lideratge carismàtic clar, una formació policlassista i heterogènia, un confessat interès per la mobilització en els carrers, una ideologia eclèctica, que exalta als sectors mitjans i baixos [generalment els de Podemos no parlen del Poble, sinó de la Gent, antítesi de la Casta] i que és explícitament antielitista i/o antiestablishment, i, finalment, un projecte econòmic redistributiu en benefici dels sectors més desfavorits [que se substancia en la proposta d'una Renda Bàsica].

Es pot discutir si Podemos és o no és així. Però la veritat és que això, aquest debat, a la immensa majoria dels ciutadans, en aquesta fase en la qual vivim els importa entre zero i res. Si els seus líders són més o menys amics del bolivarianisme o si van rebre en el seu moment diners d'Hugo Chávez a canvi d'assessoria política, no li importa a [quasi] ningú. És més: com més els ataquen per eixe costat els que tenen poca o nul·la credibilitat [els polítics de la Casta i els mitjans afins], com més els denigren i els acusen de ser açò i allò, més puja Podemos en les enquestes .

El que bona part dels ciutadans perceben és que estem en un escenari de final de cicle. A més, aquesta mateixa ciutadania observa amb claredat una altra cosa que a molts els joiosa, estimulant i molt d'agrair als xicots de Podemos: han sembrat el pànic entre els partits i els polítics tradicionals i la incertesa entre els grans empresaris i els banquers. Aquell que era el plàcid estany polític espanyol, tranquil com un cementeri, registra en aquests moments ones de més de vint metres i el vent bufa huracanat.

Els partits minoritaris de l'esquerra, estatals o regionals i, particularment, els independentistes bascos i catalans, per la seua banda, es porten les mans al cap. Al País Basc, per exemple, l’Euskobarómetre acaba de situar a Podemos com la segona força, a escassa distància del tradicional Partit Nacionalista i per davant dels independentistes de Bildu. I això amb el PSE-PSOE enfonsat i amb el PP encara més. A Catalunya, després del desembarcament recent de Pablo Iglesias, les enquestes situen a Podem [la filial autòctona] amb una expectativa de vot que li disputa la primacia a la mateixa Convergència i Unió [els nacionalistes tradicionalment moderats, avui passats a l'independentisme], per davant d'Esquerra Republicana de Catalunya, els sobiranistes tradicionals que senzillament no saben què està passant. Els socialistes catalans i el PP regional apareixen igualment enfonsats. La paraula terratrèmol es queda curta per a descriure el que aquests resultats podrien significar en cas de materialitzar-se.

Si els partits bascos, especialment els abertzales, s'han apressat a negar la validesa d'aquest Euskobarómetre [compte amb el singular], els catalanistes sobiranistes han titllat a Pablo Iglesias de Cavall de Troia de l'Estat i de  lerrouxista. Un insult polític contundent, en al.lusió a un polític republicà [Alejandro Lerroux] del primer terç del segle passat, que combinava radicalisme verbal, bona oratòria, demagògia a dolls, corrupció i espanyolisme inequívoc.

Què està passant doncs, després de l'aparició de Podemos? Apuntarem dues hipòtesis que volen ser explicatives i que caldrà validar més endavant, fonamentalment quan el discurs de Podemos  haja de plasmar-se en programes electorals [les eleccions municipals i autonòmiques seran al maig de 2015], quan caldrà posar nom i cara als candidats, i quan els ciutadans hauran de decidir quina papereta fiquen finalment en l'urna.

Primera hipòtesi. És tal el repudi, el fastig i la ràbia acumulada contra els partits majoritaris [als quals des de Podemos despectiva i injustament, per la generalització, denominen la Casta], que són legió aquells que volen donar-li una bona punyada al sistema que representen, esclerotitzat, insensible i incapaç, a més de corrupte. La bondat cívica de Podemos, ara com ara, és que ha posat al sistema existent potes enlaire; li ha donat una puntada al tauler i res tornarà a ser com abans de la seua irrupció en l'escenari. Ara com ara, Podemos és moltes coses. Ens atreviríem a dir que és per a cada possible votant el que cadascun d'ells voldria que fóra. Se li pot veure com un partit regenerador, netejador, venjador justicier, renovador de l'elit política o agent d'un canvi en profunditat de les regles del joc, una espècie de comare d'una nova època. Podemos és per a molta gent la il.lusió política de que la realitat actual és reversible. Podemos ha fet creure a molts que és possible governar d'una altra forma, sense oblidar-se de la gent i comptant amb ella, sense menysprear-la, sentint el que aquesta gent sent i, especialment, allò què aquesta gent pateix. I que a més, aquesta nova forma de governar es pot fer sense robar, sense corrompre als representants polítics. En el futur aquesta hipòtesi es validarà o no, però aquells enquestats que aposten per Podemos semblen creure-ho.

Segona hipòtesi. Diguen el que diguen els nacionalistes perifèrics, i sense llevar-li ni un gram a la càrrega de nacionalisme banal [el quotidià, a la forma de Michel Billig] espanyolista que Podemos conté, potser no han entès que una part no menor dels seus actuals suports no ho són tant en el seu sentit estrictament independentista, sinó que són expressió del repudi a la nefasta política imposada des de Madrid. Podemos, per boca del seu líder, deia fa uns dies a Barcelona, en un míting en el qual hi havia tanta gent fóra com dins de la gran instal·lació que l’acollia, que ell no vol que Catalunya se’n vaja d'Espanya, que entén que Catalunya i els catalans han sigut ofesos i maltractats pels governs de la Casta, que el sistema del 78 [en al·lusió a la Constitució] està obsolet, i −a més, importantíssim− que sí, que la gent té dret a decidir si Catalunya ha de ser o no un Estat independent, però que també ha de decidir què tipus de política social exigeix, quin paper ha de jugar l'Estat en la seua vida. Creure que tot el suport a les impressionants mobilitzacions impulsades pels sobiranistes era independentisme net sembla haver sigut un important error de càlcul. Els partidaris d'un divorci –que seria molt traumàtic per a tots− pot ser que siguen bastants menys que els partidaris de compatibilitzar els drets i singularitats indiscutibles de la nació catalana dins d'un Estat plurinacional. Potser una reforma constitucional que establira un marc federal efectiu fóra l'alternativa que arribara a comptar amb més suports a Catalunya i, també, al País Basc.

El futur polític d'Espanya en general i el de la nova formació política en particular, clar, està per escriure. El que sí es pot afirmar és que els pròxims mesos van a ser intensos. Molt intensos. Una època ha finalitzat i una altra està iniciant la seua marxa.

2015, entre l'expectació i la il.lusió per la rebel.lia democràtica.

Comença el nou any i els republicans practicants no tenim reis mags als qui demanar-los que atenguen les nostres il·lusions. Però sí les tenim, quin dubte cap, per al cicle que acaba d’obrir-se. Aquests dies inicials són el temps propici per als balanços, per a reflexionar sobre el fet i el no fet durant l'any que ha acabat. I, clar, també, per a afrontar l'entrant amb la força que l'assumpte mereix.

2014 no ha sigut un any fàcil, dit siga des de la ciutadania a peu de carrer. La multicrisi que a tants està deixant en la cuneta no ha finalitzat, diga el que diga eixe ciutadà president [del govern] que no sé catalogar si com a estult o com a pervers. Em pregunte com rebran les seues paraules, insistisc, entre estúpides i malvades, aquelles persones que estan patint les serpentines més esmolades d'aquesta maleïda política d'acontentar als poderosos oferint sacrificis humans en l'altar dels maleïts mercats. Tampoc sé com digereixen les paraules del ciutadà ministre [d'economia] aquells que veuen el seu lloc de treball penjant d'un fil, quan li senten dir que ja ningú té por de perdre l'ocupació. Ignore com encaixen els malalts d'hepatitis sense la medicació adequada les paraules del ciutadà ministre [de sanitat] quan diu que el fàrmac que necessiten és molt car, però que no es preocupen, que estan sobre l’assumpte.

L'any 2015 que ara comença es presenta per a els qui no es conformen amb el mal govern actual com un temps carregat d'expectatives i, també, d'il·lusions. No obstant això, em pregunte com ho encaren aquells als quals els han fet perdre la confiança en la reversibilitat de la seua situació. Em referisc, clar, als empobrits, als desocupats, als precaris, als espantats, als emmudits, als desnonats, als agredits, als indignats. Els tenim a milers, a milions.

Si els republicans practicants creguérem en els Mags d'Orient els podríem demanar per a ells algun ungüent màgic, alguna fórmula magistral d'ampli espectre, que els aportara clarividència per a reconèixer als engalipadors i als venedors de fum, i que els insuflara capacitat de resistència i de rebel·lia democràtica.

Resistència perquè cal seguir i rebel·lia perquè no queda una altra que revoltar-se pacíficament contra un govern que tracta als ciutadans com a mercaderia; un govern que és un portanoves servil de gent molt principal i molt poderosa que viu lluny i que solament atén als seus interessos concrets, a les grans variables econòmiques, als dictats dels mercats i a maximitzar els beneficis dels que més tenen, sense que els importe un rave si de les seues grans i egoistes decisions es deriva dolor, sofriment, llàgrimes i espant per a tants.

Aquella plaga bíblica que va caure sobre aquesta terra i altres properes, a la qual anomenen crisi, encara no remiteix. El capatàs al que ací se li va encomanar el govern va resultar ser més fals que un duro sevillà. Alguns estàvem convençuts que no era de fiar, però molts li van donar crèdit a ell i als seus companys de militància. Tot era mentida, tot va ser un engany; una estafa immensa i cruel de la que ara molts dels qui el promocionaren es lamenten. Que bé vindria que un bon carregament d'aquella poció que aclarira les idees, que il.luminara l'intel·lecte dels qui ja van ser enganyats amb tanta vilesa. Que no tornen a engalipar-los.

Els que han perdut el treball, els que van ser desnonats de les seues cases, els que no aconsegueixen recobrar la salut, els vells que sobreviuen amb pensions insuficients que a més reparteixen amb els seus fills i néts, els que han perdut bona part dels seus drets laborals, els que han hagut d'emigrar i els que pensen a fer-ho, els que abominen dels corruptes, els que s'estan portant la pitjor part de la crisi, tots aquests, han de considerar seriosament la necessitat de rebel·lar-se democràticament, de dir prou. En 2015 cal canviar els governs indignes, cal canviar de política econòmica i de política social.

No faltarà qui diga que faig demagògia i, −està de moda fer-ho−, que faig populisme. Està en el seu dret. Servidor, en contrapartida, pensarà que qui així em catalogue és un aliat complaent d'aquells que repeteixen any rere any que al pròxim vindrà la recuperació i que de nou serem feliços fins a dir prou; un còmplice dels qui han desenvolupat una immensa capacitat per a aïllar-se de la realitat de la gran majoria de la gent, per a tancar-se en la seua bambolla de poder i supèrbia, i per a mentir sense que la cara se’ls faça vermella, sense que els facen mal les vísceres. 

Mentir i ignorar els efectes de les seues mentides no els provoca ni vòmits ni febres. Res denota, a simple vista, que saben que estan enganyant a qui l’escolta. Bé, sí, rectifique: quan les mentides són de les grosses, un inamagable tic ocular els delata. Per poc que un es fixe, eixe espasme involuntari és clarament perceptible.

Els ciutadans haurem de desemmascarar-los del tot, posar-los enfront de l'espill de la realitat. I expulsar-los per molts anys de qualsevol instància de govern. Ja han demostrat amb escreix que no són ni honests, ni bons gestors de la cosa pública.  

En defensa de la Universitat pública.

Encara no fa un mes el catedràtic d'estètica i escriptor Félix de Azúa va publicar un sorprenent article en el diari El País sota el títol Un partit de professors. Arrancant del debat obert per la suposada incompatibilitat entre el vincle d’Íñigo Errejón amb la Universitat de Màlaga i el seu activisme al capdavant del partit Podem, Azúa afirmava que la Universitat [pública] espanyola està tan corrompuda com les finances, els partits o els sindicats, resultant ser una de les institucions més corruptes del conjunt institucional espanyol. D'aquesta xacra es derivaria, −sempre segons Azúa−, que l'ensenyament universitari espanyola és el pitjor d'Europa, cosa que es comprova any rere any “amb gran joia dels partits polítics” [sic].

El text del professor Azúa, que començava sent un atac a Podemos per a convertir-se de seguida en foc d'artilleria pesada contra la Universitat en el seu conjunt,  va despertar simpaties i molts aplaudiments entre aquells que sempre s'apunten a la crítica contra tot i contra tots menys contra allò seu. No tinc notícia que algú s'haja preguntat com Félix de Azúa ha pogut resistir vivint trenta anys en semblant femer, però sí he llegit bastants articles i reportatges periodístics que van vindre, sembla, motivats per la seua columna. Lògicament, uns m'han semblat més encertats que uns altres, però entenc que la gran majoria s'apunten a posar el dit en les nafres universitàries i ningú té interès a destacar les bondats.

És fàcil atacar a la universitat, que té tants punts vulnerables. És massa fàcil. Ara bé, desacreditar-la com fan Azúa i uns altres amb mitges veritats i amb tant de menyspreu resulta impropi en persones a les quals se'ls suposa una intel.ligència desenvolupada. Clar que hi ha problemes en la universitat, faltaria més. I greus. Però cansa el discurs sobre l'endogàmia, tant més quan de forma incomprensible per a qui la coneix des de dins, es pontifica des d'una posició arcangèlica i suposadament virginal, a més d’ahistòrica i descontextualitzada. No tenim, per exemple, la mobilitat de [algunes de] les universitats nord-americanes [que no totes són Harward o Yale], es diu. Doncs sí, és cert, però quines són les diferències quant a la mobilitat territorial i laboral entre la societat nord-americana i l'espanyola?

Malgrat tot, −tornant al text d’Azúa− no podem fer com que no l’hem llegit. Per descomptat que devem parlar de la corrupció que puga haver-hi en la Universitat, igual o més encara de la que puga haver-hi en la política, en la judicatura, en les finances o en el món empresarial. Hi haurà fiscals i defensors, per descomptat. Servidor, pel que fa al sistema universitari s'apunta al grup dels segons. En el moment processal oportú, que no és aquest, demanaré que s'aporten dades objectives que permeten comparar la universitat pública dels primers anys vuitanta amb la de 2010, per exemple. Balanç del resultat obtingut per cada euro invertit en la Universitat, nombre de matriculats i titulats, cost per alumne, producció científica, transferència de resultats d'investigació, patents, publicacions acadèmiques internacionals, beques externes aconseguides per postgraduats, projectes d'investigació amb finançament internacional, projectes europeus plurinacionals, participació en grans consorcis internacionals, taxes d’inserció laboral dels graduats respecte dels no formats, recepció d'estudiants estrangers de grau i postgrau, etcètera, etcètera.

No és el moment de les xifres, però sí potser el de reparar que, ara, que estem com estem, aquesta universitat que alguns jutgen tan ineficient (?), tan endogàmica (?), tan corrupta (?), està exportant graduats i doctors al mercat laboral de països que inverteixen en educació el doble i més del percentatge del PIB que inverteix Espanya. I també està enviant fonamentalment doctors a països que estan invertint a marxes forçades per a millorar els seus sistemes universitaris. Estem exportant gent ben formada que no vol anar-se’n i que segurament no tornarà. Més enllà dels esquinçaments personals i familiars, que pèssim negoci per al país. 

Uns anys més amb Rajoy, Wert i companyia al capdavant del govern i ja ens lamentarem d'haver tornat a una universitat com la de finals dels anys setanta. Reduint la inversió en l'educació pública i amb una taxa de reposició del deu per cent, que tanca la possibilitat de renovar el capital humà, veurem si aquests i altres personatges continuen lamentant-se que no hi haja cap universitat espanyola entre les cent primeres del Rànquing de Xangai.

És imprescindible, no obstant això, que siguem capaços d'obrir un debat ampli sobre la Universitat i sobre el paper que ha de jugar en el desenvolupament (no solament econòmic) del país, de com engreixar les relacions amb els sectors productius d'excel·lència, de com contribuir a crear-ne d’altres, de calcular quant costaria mantindre-la i d'establir unes noves regles de joc, d'esmenar disfuncions i de bandejar corporativismes perversos. Haurà d'aclarir el paper que juguen les universitats privades, subvencionades de forma tan escandalosa com a efectiva amb recursos públics, i enriquint-se com a empreses parasitàries de la Universitat pública.

S'ha pogut llegir aquests dies que els professors [endropits, parapetats en les nostres canongies] no parlem, no diem ni pruna sobre l'Acadèmia. Però si parlem i no ho fem seguint aquest corrent de desprestigi, és que som part de la corruptela acadèmica que tot ho contamina.

Com que ningú discuteix en els campus el paper de la Universitat i dels professors? Doncs clar que es discuteix i se sap que cal reformar la Universitat, com la Constitució, com a tantes altres coses. És que si no es reforma, si no es reinventa, morirà o, pitjor, vegetarà. Ningú des de la Universitat vol això. Tenim els nostres cigrons negres, com molts altres col.lectius professionals, però entenc que és necessari insistir no solament en les ombres, sinó també en les llums. Almenys ho farem els qui desitgem actuar com a defensors del nostre sistema universitari públic. Ho farem aquells que estem convençuts que el nostre treball com a universitaris ha de ser socialment efectiu; que del nostre esforç s'han de derivar beneficis tangibles per a la societat de la qual som part, que és la que ens paga cada mes.

Per descomptat que cal ser autocrítics. Funcionem amb diners públics, i per tant no hi ha excusa per a res que no siga transparència en la gestió dels recursos i en els resultats [mesurats no solament en paràmetres acadèmics] que evidencien l'eficàcia social de la Universitat.

El debat sobre quina universitat tenim i quina universitat necessitem és imprescindible. Cada participant en ell dirà el que millor considere, però seria un molt mal començament arrancar de textos com el reiteradament citat de Félix de Azúa, un catedràtic d'Estètica que, malgrat tot, ha sobreviscut tres dècades [segons conta] entre corruptes i incompetents encastellats en els seus feus i envoltats de vassalls.

Nova etapa en la història de Cuba: La alegría ya viene?

Les declaracions sincronitzades de Raúl Castro i Barak Obama han obert una nova i esperançadora etapa no solament en la tortuosa relació entre Cuba i els Estats Units d'Amèrica, sinó, fonamentalment, una nova era per a la petita república del Carib. És oportú, donades les circumstàncies, fer un breu balanç del procés viscut a Cuba durant l'últim mig segle.

Han passat cinquanta-cinc anys des que un aguerrit i cinematogràfic contingent de joves barbuts va irrompre en la història, particularment encara que no solament en la d'Amèrica Llatina. Van enlluernar al món en plena Guerra Freda, tant i més en la mesura que oferien una imatge entre desenfadada i heterodoxa, amb els seus puros sempre fumejants, els seus uniformes verd oliva sense medalles ni condecoracions, i la seua aparent bonhomia.

Malgrat que en els seus inicis aparentaven ser simplement uns nacionalistes quasi romàntics, prompte va canviar l'escenari. Fidel Castro afirmava rotund a l'abril de 1959: “No sóc comunista, no estic d'acord amb el comunisme”; però això no li va impedir declarar amb idèntica convicció al desembre de 1961: “Sóc marxista-leninista, i seré marxista-leninista fins a l'últim dia de la meua vida”. Potser tot obeïa a una tàctica de camuflatge per a burlar la vigilància del Departament d'Estat nord-americà, però la veritat és que el poderós veí del nord no va poder sinó sorprendre's amb estupor quan els soviètics van aparèixer per L'Havana, primer comprant sucre i poc després instal.lant míssils que apuntaven cap als Estats Units.

Transcorregut més de mig segle des d'aquella victòria dels barbuts, una part de la seua cúpula ha mort i els que queden són ancians que donen mostres de no entendre com ha canviat el món, i a quina velocitat, des que ells van prendre el poder en la petita illa del Carib. Apartat i semi ocult el gran líder, el seu germà Raúl ostenta la direcció del procés revolucionari. Des d'un realisme tan descarnat com poc conseqüent, el Primer Secretari del Partit Comunista de Cuba reconeixia el 26 de juliol de 2009 que, malgrat ser un país agrícola, la terra no produeix i que es veuen obligats a importar el 80 per cent dels aliments que consumeixen, mentre es manté sense conrear més de la meitat de les terres que són propietat de l'Estat. En la seua intervenció davant la multitud congregada en data tan assenyalada, el dirigent va endurir el to i va afirmar: “No és qüestió de cridar Pàtria o Mort, abaix l'imperialisme, el bloqueig ens colpeja... i la terra ací, esperant per la nostra suor”.

La historiadora cubana Marifeli Pérez-Stable va escriure fa ja quinze anys que la revolució social havia finalitzat a Cuba, fins al punt que el socialisme autòcton havia marcit l'efervescència popular.

Moltes havien sigut les provatures i no pocs els obstacles a superar. Després del col.lapse de 1970, van recórrer al model del socialisme real per a organitzar l'economia. Aquesta pauta política va donar alguns resultats durant la dècada dels 70 i els 80, però la direcció del PCC va rebutjar tot el que contradeia els principis d'igualtat social i de justícia, imprescindibles per a mantenir la coherència estratègica i la unitat nacional front els Estats Units. El Procés de Rectificació d'Errors de finals dels 80 i el Període Especial en Temps de Pau dels 90 van ser esforços per reverdir, en un món que poca cosa tenia a veure amb l'originari. Aquesta obstinació, condemnada al fracàs per definició, es va enfonsar irremissiblement per la necessitat de captar capital estranger i crèdits internacionals, així com per la urgència de dinamitzar una xarxa comercial efectiva, tremendament dificultada per l'embargament nord-americà. La veritat és que, desaparegudes les subvencions soviètiques, l'economia de l’illa va ensorrar-se. 

En matèria econòmica, Cuba és un altre planeta, i no solament perquè els seus ciutadans usen dues monedes segons l'escenari econòmic en el qual es troben, el pes i el CUC, equivalent al dòlar nord-americà. Segons dades de l'Oficina Nacional d'Estadístiques de Veneçuela, el salari mitjà mensual és d'uns 18 dòlars (13 €), contra els 143 de Bolívia o els 89 d'Haití, per citar dos casos. I això mentre que un quilo de llet en pols costa 5.25 (3.77€), i un litre d'oli de gira-sol 2.40 (1.72€). La cartilla de racionament només cobreix dues setmanes d'alimentació de productes bàsics de la canastra individual. Una dada més per a perfilar aquest panorama de misèria generalitzada: el cost d'una canastra bàsica individual [la ideal, la que seria necessària] oscil.la entre 79 i 108 dòlars; és a dir que serien necessaris cinc salaris mitjans per a aconseguir-la.

Des dels anys 90, els preus dels aliments en les tendes en divisa són superiors als dels països europeus. Es dóna una política extractiva per part de l'Estat, en relació amb les remeses de diners que els cubans reben de familiars de l'exterior; i una política de súper explotació de la força de treball major que en els països occidentals. Es ven al capital estranger un avantatge comparatiu centrat en la força de treball més barata de l'hemisferi occidental, que està cada vegada més endarrerida en els seus nivells d'instrucció, en bona part per les carències materials i també per la restrictiva política del Govern contra Internet i la seua permanent síndrome de fortalesa assetjada.

Malgrat tot, el règim es manté a l'interior i encara gaudeix d'una certa aurèola reconeguda des de l'exterior, la de ser un país menut i valerós que resisteix amb dignitat l'assetjament imperialista. Com podem explicar-nos-ho?

Si el règim cubà resisteix és, a parer nostre, per tres raons: a) El control ferri, propi del sistema, que impedeix quasi qualsevol possibilitat de dissidència interna efectiva; b) La col·laboració inestimable de Washington que, per raons de política interna, ha mantingut un embargament tan injust i tan anacrònic que, en última i paradoxal instància, justifica el discurs de resistència a ultrança del règim castrista; i, c) En l'exterior de la illa, fonamentalment a Amèrica Llatina, el règim segueix comptant amb el segell d’anti imperialista canònic, i açò li genera respecte, tant i més si la situació cubana es valora des dels segments més populars de les grans urbs llatinoamericanes.

A l’exterior, tanmateix, no es coneix la realitat diària de la qualitat de vida cubana. Ni la realitat econòmica ni la vulneració permanent dels Drets Humans bàsics. El règim ha aconseguit que molts el valoren des de fora més pel que el propi sistema diu ser, abans de pel que realment és. Un èxit que no se'ls pot negar.

En la Cimera de la CELAC celebrada en 2014 a L'Havana, l'únic punt de gran consens entre els membres de la comunitat ―malgrat la seua diferent adscripció ideològica― va ser la seua oposició a les polítiques de Washington d'aïllar i castigar a Cuba, vistes com a injustes, anacròniques i improductives. En tota la regió, Cuba és tractada com un país normal, precisament perquè els Estats Units l'han tractat durant dècades com a un pària.

La malaptesa (i la injustícia) nord-americana quant a l'embargament, que encara avui perjudica més als segments socials més vulnerables que al propi règim (al que proporciona dosi de legitimitat), solament pot ser explicada en la mesura en què el govern de Washington està preocupat per Cuba exclusivament mentre que problema intern pels efectes fonamentalment electorals en l'estat de La Florida.

Era impossible no condemnar aquesta històrica agressió dels Estats Units, de la mateixa manera que és obligat elogiar el colp de timó que ha donat Obama.

L'obsessió anti cubana dels Estats Units [injustificable des de la desaparició del bloc socialista], no obstant això, no haguera de ser obstacle per a comprendre ―almenys des de fora de Cuba― quant d'obsolet, inviable i injust és el sistema polític castrista. Ja sabem que, des de dins de la illa, les coses es poden veure diferents per la identificació Pàtria igual a Revolució que el règim de la fortalesa assetjada va inocular en vena als naturals. Amb tot, serà necessari que els diferents actors polítics implicats aprofiten la nova etapa per a millorar de forma efectiva tant la vida material dels ciutadans com els drets humans bàsics. Tant de bo es puga repetir aviat aquell eslògan xilè dels inicis de la tornada a la democràcia, allà per 1988: “la alegria ya viene”!

A propòsit de pactes [postelectorals de govern], una història xilena.

Anem a entrar en un any electoral. La cita amb les urnes és sempre transcendental en democràcia, i ho és més quan un país està en situació crítica com és el nostre cas. La crisi econòmica, política, social i ètica en la qual portem instal.lats més de set anys no remet; amb prou faenes milloren les xifres macro, la qual cosa sense ser cosa menor no oculta el 25 per cent de treballadors sense ocupació, la corrupció sistèmica, l'eixamplament de la bretxa de la desigualtat, la patètica incapacitat del govern presidit per Don Tancredo Rajoy, l'acarnissament amb el sistema públic sanitari, educacional i assistencial, i un seguit de desgràcies i desastres més que no és necessari referir.

Primer vindran les eleccions locals i autonòmiques, quan la primavera ja estiga en la seua recta final, i quan s'assente la tardor arribarem a les generals. Això si el calendari no pateix modificacions, cosa que no es pot descartar.

En uns i altres comicis són previsibles resultats que faran difícil la constitució de majories de govern fortes i solvents. Els pactes es faran imprescindibles, tant i més si la majoria dels ciutadans es decanta per recolzar opcions partidàries que tinguen com a objectiu apartar al Partit Popular de qualsevol instància de poder, ja siga local, regional o estatal. El PP de Rajoy és per a una majoria dels ciutadans una barreja insuportable d'incapacitat, despotisme i corrupció, i no són pocs en les seues pròpies files els que intueixen el desastre electoral que se'ls hi acosta.

A Espanya no existeix una cultura del pacte polític entre partits. Aquesta és una evidència que demostra que un sistema democràtic de qualitat necessita temps, molt de temps per a que els canvis legislatius permeabilitzen la cultura política d’una societat. No hem tingut suficient temps, malgrat les dècades transcorregudes des que superem la dictadura franquista. Particularment la dreta política espanyola, encara que no solament ella, té encara massa regustos autoritaris, sectaris, quasi tribals. La percepció de l'altre més com a enemic que com a adversari és el resultat de moltes coses que es troben en la nostra història, però sens dubte una d'aquestes variables és que la dreta sociopolítica espanyola és incapaç, genèticament, de col.laborar en la construcció de res d’allò que no siga propietària, arquitecta i gerent vitalícia.

L'oposició a aquest govern arbitrari, superb, insolidari i protector de lladres de diversa mena, és plural; molt, massa. Entre els seus variats dèficits, aquesta oposició política té una dificultat quasi insalvable per al pacte, per a la col.laboració lleial entre els seus components. L'experiència recent demostra que l'única solució que eixa oposició troba per a superar la seua fragmentació i constituir majories de govern és establir quotes en el repartiment del poder [dit siga això de poder en la seua accepció més col.loquial, que després resulta que la distància entre govern i poder és ben gran].

Les quotes s'imposen ja des del repartiment dels llocs d'eixida en les llistes electorals; ja siga entre partits en coalició, ja siga entre famílies polítiques quan es tracta de partits que concorren en solitari. I és clar, després aquest repartiment es reprodueix, cas d'aconseguir la victòria, en la constitució dels diversos nivells de govern.

Es dedueix, per tant, que el problema més complex no és el de les eleccions, el de les llistes amb els seus equilibris i els seus repartiments; el problema més important és el del dia després. La pregunta a l’endemà dels comicis previstos per a 2015 ben bé poguera ser: i ara, què fem?

Modestament proposem una resposta: el quoteig de nou, no.

En un passatge d'un llibre que vaig publicar farà amb poc més d’un any, Xile en la pantalla, arreplegue l'experiència de Miguel Littin, el famós cineasta xilè, a propòsit dels seus problemes amb les quotes durant els primers mesos del govern de Salvador Allende, aquells en els quals regnava l'entusiasme i tot semblava possible.

Littin va ser convocat pel President per a oferir-li l'adreça de Chile Films. El cineasta, molts anys després, confessava el que li va dir a propòsit Pablo Neruda: “No cometa eixe error. Eixe elefant no l’alça ningú”. No obstant això, desoint el consell del poeta, va acceptar el repte de comandar ―ad honorem― l'empresa pública del cinema xilè. Recorda Littin que va viure moments apassionants, com quan es van constituir els tallers de cinema, en els quals van participar la pràctica totalitat dels actors i actrius del moment, així com cantautors de la talla d'Ángel Parra o Víctor Jara. Es va tractar de tallers de creació dramàtica o documentals, un d'ells dirigit per Patricio Guzmán. També es van fer pel·lícules dirigides per Raúl Ruiz, per Aldo Francia i, recorda Littin, “hi havia un moviment molt fort que ho volia canviar tot i fer pel.lícules diferents”.

Tanmateix, no van tardar a aparèixer els problemes: “…va ser molt apassionant fins que es va produir la burocràcia, fins que es va produir el quoteig, fins que, de sobte en la taula, hi havia un delegat dels diferents partits de la UP i cadascun volia una quota de pel.lícules per al seu partit. Llavors jo els deia: ‘no es poden fer quotes de talent, no es poden fer quotes de pel.lícules. Això no és raonable’. I llavors van començar les lluites molt fortes. Baralles internes perquè jo no vaig cedir. No vaig cedir de cap manera”.

Littin va parlar del tema amb Allende en diverses ocasions, oferint-li la seua renúncia al càrrec. El director explica que en una d'aquelles converses li va dir al President “el que jo vull és fer cinema i que fem un cinema important, un cinema representatiu de Xile, una projecció cap a Amèrica Llatina i no aquesta ximpleria de les quotes”. Conta Littin que Allende coincidia amb ell, “i un dia em va dir —textual― ‘Vaja vostè a fer el seu treball, que jo vaig a arreglar ací a aquests huevones’. Jo em vaig anar allà, però…”.

La situació política interna, no obstant això, no va millorar a Xile Films: “continuarem lluitant contra la burocràcia fins que jo li vaig plantejar a tota la gent, companys meus, cineastes del MIR, del PS, del PC, ‘mireu, deixem les oficines als buròcrates i nosaltres ens anem a fer cinema’”. Littin va visitar a Allende, era ja en 1972, “i li vaig deixar al President una carta de sis quartilles on vaig plantejar les raons de la meua renúncia. Ell em va dir: ‘Allende no dóna renúncies a ningú’. I se’n va anar. Bé, el President era així. Jo vaig deixar la carta i me’n vaig anar de tota manera”.

Què bo seria, pense, que sabérem aprendre de les experiències d'uns altres. Que aprenguérem una mica d'aquesta història xilena que ens va explicar Miguel Littin. No obstant això, francament, no sóc optimista.

Cal morir dempeus.

Uns diuen que la frase és d'Èsquil, el dramaturg grec que va lluitar amb gran valor en la Batalla de Marató. Uns altres que és d'Emiliano Zapata. Alguns han afirmat, erròniament, que va ser el Che Guevara qui la va pronunciar. A Espanya, molt abans que l'argentí, durant la guerra civil, Dolores Ibárruri l'havia popularitzat, i a ella se li ha atribuït des de llavors: “Més val morir dempeus que viure de genolls”.

La sentència era, -i és, perquè conserva la seua validesa-, una crida a lluitar per la llibertat, a oposar-se a la tirania, a derrotar a els qui vulguen imposar la dictadura. En última instància, la consigna era, -i segueix sent-, una apel·lació a la pròpia dignitat, a no acceptar el que ens vulguen imposar, siga qui siga, quan amb l'acceptació d'eixa imposició es danye la nostra honra, la nostra autoestima. En síntesi, es tracta d'un imperatiu categòric que ens exhorta a viure amb la dignitat estalvia.

I aquest és un combat que lliurem al llarg de la nostra existència. I ningú pot obligar-nos a flaquejar en la fase última. És necessari mantenir la capacitat de lluita fins al final, fins al darrer moment.

Ara, fonamentalment en les societats desenvolupades, els mitjans tècnics i farmacològics són molts i variats, amb el que eixe final, aquesta última etapa, pot diferir-se, allargar-se, quasi eternitzar-se, sense cap altre objectiu que mantenir-nos amb vida o, dit amb major propietat, conservar-nos administrativament vius. L’acarnissament terapèutic que pot exercir-se sobre nosaltres és una de les possibilitats que hem de contemplar en pensar en la fase final de la nostra vida. En aquest afany previsor, hem de pensar en la possibilitat que se'ns neguen unes cures pal·liatives que ens estalvien el dolor i el sofriment. Un patiment que no tindria una altra fi que mantenir-nos clínicament vius, ja que no hi hauria recuperació possible d'una qualitat de vida raonable.

Aquesta fase final pot ser un infern. Pot ser-ho para nosaltres i per als nostres pròxims. Podem patir fora mida i, a més, fer patir a els qui ens estimen. La lluita per viure, el combat contra la malaltia, el desig de perllongar la vida té sentit quan la victòria és possible, quan vèncer significa viure amb decoro. Viure amb un mateix i amb els altres, amb els qui ens estimen, amb el cap alçat, sense patir la humiliació de l'extrema dependència.

És per això que som milers els partidaris ferms de l'eutanàsia, entesa com l'acció de provocar la mort a un malalt incurable per a evitar-li majors sofriments físics i psíquics. L'eutanàsia és il·legal a Espanya, però creix el nombre dels ciutadans que estem obstinats que es legisle adequadament sobre ella. En aquest procés, no obstant això, exigim la generalització completa i absoluta de la dispensació de cures pal.liatives; és a dir, de la universalització d'un procediment que, segons descriu l'Organització Mèdica Col.legial (OMC), s'utilitza quan el malalt es troba en els seus últims dies o hores de vida per a alleujar un sofriment intens. Aquest procediment, afegeix l'OMC, ha de ser tan continu i tan profund com siga necessari per a alleujar aquest sofriment.

És un dret que, lamentablement, ens veiem obligats a exigir perquè a Espanya gran part de la població segueix sense poder accedir a ell. Segons el president de la Comissió Central de Deontologia de l'OMC, almenys la meitat dels malalts avançats o terminals no té disponible un servei de cures pal·liatives que li preste una atenció adequada, i aquests ciutadans agonitzen durant dies o setmanes patint grans dolors físics i psíquics.

Sembla mentida que avançada la segona dècada del segle XXI estiguem com estem. Però, així són les coses. Per això és necessari que aquelles persones sensibles a aquesta realitat recolzen les accions tendents a revertir completament aquesta situació. Per a fer-ho va sorgir fa trenta anys –que en aquests dies, per cert, es commemoren-, l'Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD). El seu president, el doctor Luis Montes declarava recentment a la premsa  “El ciutadà no és lliure de decidir la seua mort i l'Estat ha de tutelar perquè visca el màxim possible encara que estiga patint”.

Luis Montes opina que les cures pal·liatives segueixen sense arribar a la majoria de ciutadans per qüestions purament ideològiques, que impedeixen el seu desenvolupament: “La majoria de les cures pal.liatives d'aquest país estan en mans d'organitzacions confessionals sense ànim de lucre –entrecometes, perquè és l'Església Catòlica– on no es dóna el mitjà i el ferment per a un exercici lliure per part dels ciutadans del seu dret a acabar amb el sofriment. Hi ha ací un conflicte greu que se sol resoldre molt malament. Depèn del servei, de la sensibilitat del metge i del seu atreviment, actuar conforme a les bones pràctiques mèdiques i dormir al malalt perquè el seu trànsit al Més enllà, bé, al no-res, siga el més pacífic possible”.

Espanya, doncs, resulta un evidència, necessita una nova llei que garantisca una mort digna a tots els ciutadans.

Fernando Pedrós, periodista, filòsof i membre de DMD, escrivia recentment una carta a oberta al nou líder del Partit Socialista. Com que aquest ha parlat d'avançar cap a una democràcia radical, Pedrós li preguntava si l'eutanàsia tindrà el seu reconeixement en ella. Si se li permetrà al ciutadà exercir la seua autonomia i se li reconeixerà el dret d'eixida de la pròpia vida. Li recordava igualment a Pedro Sánchez que Zapatero va prometre una llei reguladora de l'eutanàsia i el suïcidi assistit que no es va materialitzar. Segons el líder socialista no hi havia a Espanya una vertadera demanda social. El filòsof Salvador Paníker, president d'honor de DMD, li va respondre en aquells dies que el poble estava madur, però no així els polítics.

Segons el Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), [en el seu Estudi 2.803, de maig-juny de 2009, sobre Atenció a Pacients amb malalties en fase terminal], el 83.3 per cent dels ciutadans estava Totalment d'acord a facilitar al pacient tots els calmants necessaris per a controlar el dolor [a més, el 13.1 per cent Bastant d'acord]. Paral.lelament, el 58.5 per cent estava Gens d'acord a perllongar artificialment la vida quan no existisca esperança de curació [Poc d'acord el 22.7].

És evident, doncs, que n’hi ha, si més no, una demanda social de les cures pal.liatives, i és àmpliament majoritària. En el camí, doncs, cap a la consecució del dret a l'eutanàsia, que no és una altra cosa que el dret a disposar de la pròpia vida quan l'individu considera que la qualitat d'aquesta no li permet gaudir-la sense menyscabar la pròpia dignitat, és necessari universalitzar les cures pal.liatives. Ningú ha de morir en el nostre país patint terribles sofriments físics i psíquics. La dignitat no ha de perdre's mai. Tampoc en el tram final de la nostra existència. Cal morir dempeus.