El dret a morir amb dignitat

Ahir dissabte vam reunir-nos un ampli grup de persones que en som socis, membres, de l’Associació Federal Dret a Morir Dignament (AFDMD) valenciana. L’AFDMD és una entitat sense ànim de lucre fundada en 1984 que defensa la llibertat de tota persona a decidir el moment i la forma de finalitzar la seua vida, especialment quan pateix un deteriorament de salut irreversible i un sofriment insuportable.

A la reunió d’ahir a València, el president federal, Dr. Luis Montes, va encoratjar-nos a tots els que hi vam assistir a eixamplar el nombre d’associats, el contingent de persones implicades en la defensa d’un dret absolutament innegociable com és el dret a morir amb dignitat. No és necessària una formació específica en matèria sanitària per a ser membre de l’AFDMD. En pot ser membre qualsevol ciutadà conscient de la trascendència de que la dignitat de l’èsser humà ha de contemplar-se des de l’inici de la vida fins al darrer moment d’aquesta.

Per als homes i les dones que en formem part de l’AFDMD, la disponibilitat de la pròpia vida, la facultat per a decidir sobre el propi esdevenir i la seua finalització sense subjectar-nos a opinions o directrius alienes a la nostra voluntat, és un bé innegociable reconegut com un valor suprem, comprès per tant dins del marc de les llibertats i drets democràtics. El respecte a la llibertat de l'individu és un valor superior que constitueix el pilar bàsic d'una societat democràtica, tal i com a casa nostra reconeix la Constitució espanyola en el seu article 1. El dret a la vida duu aparellat el deure de respectar la vida d’altre, però no el deure de viure contra la pròpia voluntat en condicions penoses. L'Estat, -pensem els membres de l’AFDMD-,  ha de protegir la vida, però no imposar el deure de viure en totes les circumstàncies.

Des d’aquests principis, l’AFDMD té com a finalitat primordial: " ...promoure el dret de tota persona a disposar amb llibertat del seu cos i de la seua vida, i a triar lliure i legalment el moment i els mitjans per a finalitzar-la, i defensar el dret dels malalts terminals i irreversibles a, arribat el moment, morir pacíficament i sense sofriments, si aquest és el seu desig exprés".

L’AFDMD està experimentant un procés expansiu, enfortint les seues postures, consolidant les seues activitats en una federació d'uns 2.500 membres d'associacions autonòmiques, com ara a Astúries, Catalunya, Galícia, Madrid i País Basc. Parel.lelament, l’Associació forma part d'una federació mundial de més d'un milió de ciutadans. Al País Valencià, l’AFDMD compta amb quasi tres centenars de socis, però no té una vida pública comparable a la que desenvolupa en altres territoris peninsulars. Amb la reunió d’ahir s’ha obert una nova etapa en la qual treballarem per assolir una presència i una efectivitat social rellevant.

Perquè tots morirem, a tots ens concerneix la mort i és necessari implicar-se en aquest projecte: la conquesta del procés de morir dignament en el segle XXI.

No penseu que paga la pena donar suport a una iniciativa com aquesta? 

Paraules i gràfiques de la Comunitat millor gestionada d'Occident

El Molt Honorable President de la Generalitat Francisco Camps considera que el seu Consell ha fet  la millor gestió mai realitzada

A continuació, el text de la noticia publicada avui per Europa Press. 

(la negreta és nostra). 

A la dreta, algunes gràfiques i algunes dades que desmenteixen l'eufòria presidencial.

El presidente del Partido Popular de la Comunitat Valenciana y jefe del Consell, Francisco Camps, ha señalado este sábado que el PPCV es "el partido de los valencianos" y ha defendido que éste "tiene el mejor discurso, el mejor proyecto político" y que durante los últimos años ha llevado a cabo "la mejor gestión jamás realizada" en la Comunitat.

  

   Durante su intervención ante más de un millar de militantes, el presidente ha señalado que los 'populares' son "los mejores analistas de lo que ocurre en nuestra Comunitat" y ha resaltado que cuando observa "análisis hechos en otros lugares, veo lo equivocados que están; no saben cómo somos".

   Por el contrario, ha argumentado que el PPCV "sabe lo que quieren los valencianos" y que presenta un programa "indestructible" que, según ha explicado, "se sigue escribiendo al dictado de los valencianos y no al dictado de nadie que no conoce a los valencianos".

   "Somos servidores de la Comunitat Valenciana", ha insistido el presidente de la Generalitat, que ha recalcado que los ciudadanos perciben a los 'populares' como "personas sinceras, honradas, capaz de llevar adelante este proyecto". 

   Así, Camps ha resaltado que los alcaldes y dirigentes del PPCV son "gente vocacionalmente comprometida con sus pueblos" que han hecho posible "el cambio de imagen de la Comunitat Valenciana" y el que "hoy nuestro territorio tenga una imagen de modernidad y de futuro y nos sintamos orgullosos de ser valencianos".

   "El PP es el que un día dijo no a la mediocridad, a lo gris y dijo sí al futuro, la prosperidad y el bienestar", ha manifestado Camps, que ha agregado que los 'populares' han construido "una autopista hacia el futuro, dando prosperidad a la Comunitat Valenciana desde la lealtad a España".

Tota aquesta informació de la columna de la dreta i moltíssima més, una quantitat inimaginable d'informació, elaborada i semielaborada, es pot trobar a una web que es diu "Razones para no votar al PP". Paga la pena visitar-la.

Les Falles i la penitència dels valencians pecadors

 

El dia 16 passat, Justo Serna publicava a El País un article que jo hauria signat. Sota el títol "Alerta fallera", Serna anumerava els diversos patiments i els molts excesos als que es veu sotmés qualsevol ciutadà del Cap i Casal que no participa activament de la pasió fallera. 


L'article de Serna va obrir una petita polèmica i, per raons que no venen al cas, vaig participar molt breument en ella. A propòsit de l'orientació partidista de la festa, escrivia jo que és molt llarga i complexa la història de la utilització política de les Falles, i que no és fàcil explicar com l'esquerra les va considerar un anacronisme en estat agònic durant la Transició, mentre que la dreta les va adoptar com un ariet contra el catalanisme durant els anys de l'anomenada Batalla de València i següents. 


No obstant això, en paral.lel amb l'article de Justo Serna, opinava jo que una altra cosa és, més enllà de la instrumentalizació partidista, si l'abús de les llicències que una festa popular concedeix arriben a convertir-la en insofrible -o en inasumible- per a un contingent important de ciutadans. Finalitzava la meua incursió en el debat sumant-me a la queixa dels sofridors dels abusos fallers, atés que em conte entre ells.

Vull tornar ara, però, a la utilització político-partidària de la festa de les Falles.  Més enllà de la difícil convivència que patim els valencians com a poble diferenciat, les Falles, la festa popular per defecte, la més dinàmica, la de major participació, la que ens col.loca en el mapa de les festes populars del món, també ens divideix. També ens separa. Els valencians no estem d'acord amb el nom del territori, ni amb la bandera que ens identifica, ni tan sols amb el nom de la llengua que parlem. Tampoc no ho estem amb el desenvolupament de la festa popular més important. Intel.lectuals de pes discrepen al voltant de si hem de sentir-nos o no orgullosos de ser valencians, i alguns altres intel.lectuals reconeguts han arribat a declarar-se ex-valencians. 


Què ens ha passat als habitants d'aquesta terra beneïda? Parafressejant Toni Judt podem dir que alguna cosa va molt malament a casa nostra. I done un pas més, i em pregunte, inspirat per l'historiador britànic, que passa amb la socialdemocràcia a les terres valencianes? I ho faig en aquesta ocasió a propòsit de les Falles.

Gire la vista arrere i comprenc que durant la Transició  ens vam enganyar. Des de l'esquerra valencianista estant, ens vam enganyar en donar per mortes les Falles. Les vam menysprear, tot considerant-les que fins a tal punt el franquisme les havia absorbit, que n'eren un residu més de la dictadura, una caricatura necrosada de festa popular. Quin error tan gran.


Les Falles són una festa molt popular, extraordinàriament popular, en el sentit més convencional. Una festa interclassista i intergeneracional, que mou milers i milers de persones, sentiments i il.lusions de grans i de menuts i, també, moltíssims interessos econòmics i comercials. I en eixa festa popular la socialdemocràcia i el valencianisme no pinten fava, si ho diguem en valencià popular. És un terreny al qual la presència política i sociològica, l'hegemonia diria jo, del Partit Popular és poc discutible. 

Podem fer alguna cosa? 


He vist fotos de Jorge Alarte i de Salva Broseta vestits a la moda i forma fallera en una fotografia  després de participar a l'Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats (ho diuen ells, al peu de foto); i a Mònica Oltra amb el ram de flors pertinent tot desfilant per lliurar-li-les a la Geperudeta. No dic que estiga mal, ni critique aquest posicionament. Més enllà dels legítims desitjos personals, potser aquesta presència és necessària en la línia estratègica que cal seguir -els que hi puguen- per a disputar-li a la dreta l'hegemonia de la festa popular. 


Però, aquell pecat de joventut democràtica sols podrem redimir-lo participant a l'Ofrena? Fins ahí haurà d'arribar la nostra penitència? No podem fer alguna cosa més?

A propòsit de Camps. Per als catòlics, mentir no és pecat?

Jim Carrey és el protagonista d’una pel.lícula ben divertida titulada “Mentider Compulsiu”. En aquest film encarna un advocat xerraire, ambiciós i sense escrúpols, que fa servir la mentida com a forma de vida i treball. Això li proporciona molts èxits al llarg de la seua carrera, però ha destruït absolutament la seua vida familiar. M’he recordat de Carrey en llegir la columna d’avui de JJ Pérez Benlloch a El País, titulada exàctament com la pel.lícula rememorada. Paga la pena llegir-la, com sempre, però avance un fragment:

“En esta semana que acaba, el presidente ha tenido de nuevo ocasión de exhibir su propensión por la hipérbole. En el que muy bien ha podido ser su último cierre de legislatura en las Cortes, el jefe del Consell ha vuelto a exaltarse loando la transparencia de su Gobierno con la misma falta de fundamento que en otras ocasiones predica su eficiencia o austeridad, cuando tan obvios son la opacidad, como los incumplimientos y los despilfarros. Pero esas evidencias le tienen sin cuidado. En un alarde de autismo nuestro gran hombre se aferra cada día más a su sermón, que es un autobombo sumario convertido en mantra. A menudo no tiene nada que ver con el debate, e incluso es más propio de un individuo alienado o alelado, pero al parecer ese es el recurso que prefiere para afrontar -o más bien eludir- la inclemente ofensiva de la oposición. Al fin y al cabo, y a tenor de las encuestas demoscópicas, ha de pensar que nada de cuento diga o haga ha de restarle votos. Un asunto, por cierto, digno de ser analizado por expertos en comportamientos erráticos del pueblo soberano. Exageraciones a veces risibles de puro disparatadas y también mentiras que podríamos calificar de piadosas o necesarias, como todas las contundentes afirmaciones y negaciones en torno al mortificante episodio de los trajes que, al final, va a resultar profético que se convertirán en su mortaja política”.

Mentre assistim al procés que finalitzarà, o no, amb la mort política de Camps, he buscat informació sobre aquest trastorn de la conducta, i el resultat de la recerca és molt clarificador. De què i de qui estem parlant en qualificar F. Camps de mentider compulsiu?

La Psicología ha establert que existeixen quatre tipus de manifestació de la mentida: la feta en forma esporàdica (tots alguna vegada mentim), l'evolutiva (de xiquet), la qual es diu com producte d'un patiment simptomàtic (per a obtenir atenció gràcies a la creació d'un fals personatge) i l'efectuada com conducta repetitiva. Aquesta és la mitomanía, en la qual es viu para i per la mentida. El mitóman utilitza la mentida com conducta de vida, falsejant la veritat respecte de fets, coses i persones amb l'objecte de fer un dany.

Existeixen tres tipus de personalitat on s'assenta aqueixa conducta obsessiva: la psicótica (producte d'un deliri), la perversa (la mentida és un instrument per a falsejar fets i dites) i la neurótica (l'altre apareix com algú que ho té tot i es necessita de la mentida per a cridar la seua atenció).

La mentida compulsiva, segons sembla, no és un motiu de consulta, però si subjeu com un problema en el 35% dels pacients tractats en molts centres de psicologia. La mentida és una forma d'eludir la realitat i per tant la responsabilitat que tindria l'afrontar la veritat d'alguna cosa. Molts trastorns psicològics duen associada la mentida com forma d'evitació de circumstàncies. No obstant això a la llarga si arriba a convertir-se en hàbit, pot suposar un trastorn psicològicament denominat Trastorn en el Control d'Impulsos (TCI).

No he aconseguit saber si hi la Farmacologia ha produït algun medicament específic per al TCI i, encara menys, si F. Camps està prenent-lo. Si hi ha el producte i Camps el pren, la dosi està desajustada. En la pel.lícula de Carrey les seues mentides han destruït la vida familiar, però a casa nostra les mentides de Camps són un element de destrucció del País. No li recordarà el seu confesor que mentir és un pecat?

Saben aquell que diu...

Aquell gran humorista català que coneixiem com Eugenio, apareixia a l'escenari tot de negre com si vinguera d'un soterrar, precàriament assegut en un tamboret de barra de bar, amb un got llarg i -ho semblava- carregadet de wisky. I començacava la seua actuació diguent "Saben aquell que diu...".


Avui, en llegir Levante-EMV, en concret la crònica de l'aplec mallorquí del PP, m'han entrat ganes d'actuar a un café-teatre on llegir alguns estractes de la notícia de premsa a la forma i manera d'Eugenio. Desgranant paràgrafs curts com si foren els acudits d'aquell humorista genial. 
El guió de l'actuació i la resposta del públic seria, dalt o baix, així:


- Saben aquell que diu: El presidente de la Generalitat, Francisco Camps, junto con los demás candidatos autonómicos del PP, firmó ayer el manifiesto de los populares para comprometerse a una gestión austera, reformista y limpia de prácticas corruptas.


El públic riu.

- Saben aquell que diu que el document de Mallorca demana una reforma del Codi Penal que "amplíe y endurezca los tipos penales relativos a corrupción", con sanciones "ejemplarizantes, proporcionales y disuasorias" exclusivas para los cargos públicos que cometan estas fechorías.

Rialles generalitzades. El públic s'ho està passant d'allò més bé. 

- Saben aquell que diu que el document del PP, una especie de decálogo, es un compromiso de los populares para el periodo 2011-2015 que tiene como premisas: la austeridad, la transparencia, el reformismo, la libertad, las oportunidades, la confianza, el diálogo, la solidaridad, la cohesión y la regeneración política.

A bacs, hi ha una bona part del públic que va a bacs.

- Saben aquell que diu que el text dels populars diu textualment: "Nos comprometemos a recuperar el prestigio de nuestras instituciones con una acción política responsable y ejemplar. Una acción política que no sólo sea limpia y respetuosa con las reglas y con los procedimientos de nuestro Estado de Derecho, sino que, además, impulse la limpieza y el respeto a esas reglas en todos los ámbitos de la vida pública".

Fins els cambrers de la sala han deixat de servir i riuen fins a la llàgrima. 

- Saben aquell que diu que el text aprovat demana a la justícia que en casos de corrupción "amplíe los plazos de prescripción de esos delitos, endurezca las penas por denuncias falsas y mejore la protección de los empleados públicos que denuncien actividades fraudulentas o corruptas". Además, exige una reforma procesal que "permita el enjuiciamiento rápido en estos supuestos, para permitir el normal funcionamiento del proceso político"

Prou, prou, ja en tenim prou criden molts entre el públic. 
Ja no se sap si riuen o ploren.

Gadafi des de l'esquerra desconcertada

Les deus forces polítiques més representatives de l'esquerra política espanyola condemnen sense pal.liatius la tirania libia que representa Muamar al Gadafi, eixe homicida demenciat que ha arribat, segons les notícies que tenim, a bombardejar des de l'aire els opositors al seu règim.

La revolució verda, autodeclarada socialista fa més de quatre dècades, va enamorar a molts, en bona mesura perquè es declarava profundament antiimperialista; és a dir, antinord-americana, i això sempre ha estat una bona bandera sota la qual han pogut refugiar-se sàtrapes, tirans i dictadors de diversa procedència política. Com que els EUA van convertir Gadafi en public enemy number one, el binomi va ser un èxit per al dirigent libi.

Per algunes raons que no són senzilles d'entendre, Muamar al Gadafi ha comptat amb la benevolència, la complicitat o la simpatia d'Occident; de tiris i de troians, que li han aplaudit les gràcies, que han consentit en rebre'l amb la jaima i el seguici multicolor i excessiu format, entre altres grups, per dues centes amazones armades (suposadament verges expertes en arts marcials). No sols això.

Després la implicació de la Libia de Gadafi en atemptats terroristes a Berlin, Viena, Roma o Escòcia, en passar els anys, el sàtrapa africà va ser rehabilitat i pràcticament readmés a l'escenari polític internacional. Val a dir que el fet que el cavaller sure sobre petroli va ajudar a aplacar consciències. Ara, però, sembla que ha arribat el final. El règim libi trontolla.

Elena Valenciano, per part del PSOE, ha dit que "estamos muy cerca de la caída de Gadafi (...) el aislamiento se va produciendo poco a poco, y el fin del régimen se aproxima". La dirigent socialista ha afirmat que "Hay que arriesgar y apostar por el movimiento a favor de los cambios y ayudar a los procesos de diálogo emprendidos" [parla de les revoltes als països del Magrib i de l'Orient Mitjà].

Willy Meyer, en nom d'Izquierda Unida, condemna rotundament la masacre de civils a Líbia: "Ante las alarmantes noticias de ametrallamientos y bombardeos contra población civil, Meyer señala que "las autoridades libias deben cesar inmediatamente estas acciones de extrema violencia", expresa "su profunda solidaridad con las víctimas ante el intolerable asesinato de civiles" y hace un "llamamiento al diálogo para que el pueblo libio pueda decidir libremente sobre su destino".

Canviem ara de continent. L'esquerra llatinoamericana no sistèmica, la que es diu bolivariana, al seu tomb, està desconcertada o ho sembla. Segons la BBC, les simpaties pel lider africa han caigut espectacularment, tot i que hi ha molts que encara es refugien en l'ambigüitat. La BBC diu, "Caracas ni apoya ni condena la actuación de Gadafi en la actual crisis, pero muchos recuerdan que en el pasado el presidente Chávez ha expresado admiración por él, como en septiembre de 2009, en una cumbre en la Isla de Margarita, cuando aseguró que "lo que es Bolívar para nosotros, es Muamar Gadafi para el pueblo libio".

Fidel Castro, tanmateix, és molt menys prudent des de la seua columna al Granma [Las reflexiones del compañero Fidel], i encara pontifica i explica que allò que està passant és que l'OTAN vol ocupar Libia. Diu Castro: "Por mi parte, no imagino al dirigente libio abandonando el país, eludiendo las responsabilidades que se le imputan, sean o no falsas en parte o en su totalidad. Una persona honesta estará siempre contra cualquier injusticia que se cometa con cualquier pueblo del mundo, y la peor de ellas, en este instante, sería guardar silencio ante el crimen que la OTAN se prepara a cometer contra el pueblo libio".

És a dir, que -segons Fidel Castro Ruz- allò que ha de preocupar-li a la gran majoria dels libis no és que Gadafi i els seues estan masacrant-los, sinó que la OTAN va  a invair el país. 

Aquest cavaller que tant ens va il.usionar fa mig segle, encara compta amb les simpaties de tants i tants que no volen veure el que ha esdevingut a Cuba després de cinc dècades de revolució castrista. Un altre tirà al que encara li concedim els beneficis de ser una víctima de l'imperialisme. Com fins fa poc a Líbia. 

Lliçons d'ètica periodística a 110 per hora

El Govern espanyol ha decidit rebaixar el límit de velocitat en autovies a 110 kilòmetres per hora amb la intenció, diu, de reduir el consum de gasolina. Que la mesura ha aconseguit partidaris i detractors és un fet. Personalment no tinc una posició sustentable en arguments sòlids i fonamentats. Intuititivament, tanmateix, tenia  més que dubtes a propòsit de la bondat de l'ordre de l'Executiu. Això era, però, abans de llegir la premsa espanyola d'avui. Després de passar revista a les primeres pàgines, després de veure com la dreta i l'ultradreta mediàtica carrega contra la mesura, ganes tinc d'eixir a la carretera i no passar de 100 per hora.. 

El País titula a quatre columnes "La velocidad máxima se reduce a 110 km/h para ahorrar gasolina". És un titular simple, descriptiu de la notícia. No podem deduir si el diari està, editorialment, a favor o en contra de la mesura.

En una línia coincidient, La Vanguardia, a cinc columnes, quasi còpia el titular del col.lega madrileny: "La velocidad máxima baja a 110 para ahorrar gasolina". El diari barceloní manté la distància amb la decisió del govern, i informa de manera asèptica.

La Razón, a cinc columnes, ja li dona la primera puntada de peu al govern. Ja no es parla ni d'estalvi ni tan sols de gasolina: "España a 110 por hora". La notícia és aprofitada pel diari per adjudicar-li un pecat més al govern Zapatero: ha posat el país a una velocitat impròpia, d'una altra època passada, lenta.

En la mateixa direcció, el ABC, a cinc columnes, sentència: "El Gobierno frena a España". Ni estalvi, ni gasolina, ni velocitat. El Govern, directament, ha parat a Espanya. Si estem parats, com anem a eixir de la crisi? Cal canviar quan més prompte millor a Zapatero. Eixa és la conclusió.

El primer premi d'allò que diríem ètica periodística, no obstant, és per a El Mundo: Ocurrencia ante la crisis libia: prohibido conducir a más de 110. A quatre columnes el diari de Pedro José s'oblida de la gasolina, de l'estalvi i de la velocitat. I carrega contra el govern sense misericòrida: una ocurrència, una més d'aquest govern que no encerta ni per casualitat; i una prohibició: els tics soviètics, que diria el senyor González Pons, de Zapatero.

Agraït ha d'estar Zapatero que no li encolomen que és íntim amic de Gadafi o que té la culpa del que està passant al Magrib. Encara com.

Per què li diuen periodisme?, es preguntava l'altre dia José María Izquierdo. Doncs perquè, com diríem en valencià col.loquial, tenen la cara forrada de baqueta. Per això. La qual cosa no els impedeix donar lliçons d'ètica, periodística i no periodística, a tutti quanti. Així estan les coses. La campanya electoral va a ser molt, molt, molt llarga.