Ara que venen eleccions, més preguntes que diumenge passat.

 

Diumenge passat, al caliu d'un article del meu amic Joan Romero al diari Levante-EMV, escrivia jo unes ratlles per al meu mur de FB. 

El títol de la columna de Romero era ben explícit: "Vergüenza e indignación. ¿Cómo hemos llegado hasta aquí? Ara duc el text a aquest altre espai que és el meu bloc Escriure en l'aire, però no puc deixar de fer una petita introducció, imprescindible a parer meu, perquè s'ha produït una novetat d'enorme transcendència en la nostra realitat política: el president Pedro Sánchez, a resultes de que no prosperaren cap dels dos decrets relatius als problemes de la vivenda, ha decidit convocar eleccions per al proper dia 29 de novembre. 

Fa temps que la legislatura estava amb respiració assistida i, finalment, dilluns ha acabat els seus dies. Ara s'obri un escenari que va a ser dur: el d'una campanya electoral llarguísima i "a cara de perro", previsiblement amb amenaces, insults, provocacions, mentides i desqualificacions. D'una part molt més que de l'altra; compte no caiguem en el parany de repartir culpes i responsabilitats de manera igualitària. 

A més, patirem un catastrofisme majúscul, hiperbòlic [no cal més que escoltar a eixe personatge que és José María Aznar, per exemple]. L'ex president afirma sense el menor pudor alguna cosa així com que, si tornara a guanyar Pedro Sánchez, les plagues d'Egipte serien una broma comparades amb el que passaria a Espanya. 

Si la peça de diumenge acabava jo proposant pensar al lector, reflexionar, ara, després la convocatòria electoral, fer-ho és una necessitat, una obligació, en la mesura que hem de ser conscients del que estarà en joc el proper 29 de novembre. Conscients i conseqüents.

Ara, el text de diumenge. 

Com em sol passar cada vegada que llegeix la columna de Joan Romero a Levante-EMV, la seua reflexió m’ha mogut el sòl conceptual i m’ha obligat a ressituar algunes de les meues pròpies idees. Tanmateix, per un moment, he preferit deixar de banda la geopolítica, la distant ONU i l’entrellat de la Unió Europea, per mirar directament cap a la cosa domèstica, cap a la nostra pròpia quotidianitat. I és ací on me’n vaig directament a la pregunta fonamental que es faria el Zavalita que porte dins —i que Romero recupera tan encertadament—: «Cuándo se nos jodió la cosa?», com dimonis hem arribat fins a aquest punt d’atzucac i paràlisi democràtica?

Si algú em demanara una explicació, jo diria que el veritable take-off d'aquesta deriva es va produir el dia en què una majoria de la ciutadania, tant a Espanya com al conjunt d'Europa, va cometre un error fatal: confondre la política amb la mera gestió. Aquells que ja tenim una certa edat recordem perfectament què significava «fer política». Sabíem que, per a transformar la realitat i avançar cap a una societat veritablement més lliure, justa i solidària, no bastava amb administrar allò existent; calia pensar i actuar políticament. Ho feien uns des de l'organització partidària o sindical, amb programes i propostes col·lectives, i ho feien altres per lliure, sense etiquetes però amb una profunda consciència de les dinàmiques socials.

Però va arribar una època en què es van consolidar tres grans miratges. En primer lloc, la falsa creença que les conquestes socials assolides eren irreversibles. En segon lloc, la renúncia col·lectiva al desig de continuar progressant. I, en tercer lloc, la gran cessió: la idea que uns polítics professionals es farien càrrec de tot. Ells gestionarien —eixe és el verb: gestionar— els afers públics, mentre nosaltres els lliuràvem còmodament la nostra existència social, econòmica i cultural. D'aquells vents venen aquestes tempestes.

Ara, davant el buit que ha deixat la mera gestió, ens trobem amb dos camins igualment perillosos. Alguns, molts, apareixen amb la idea rovellada però efectiva de que si el poble amunt i el poble avall. Mentrimentres, altres insisteixen en que "això ho arregle jo en dos dies". Tonteries que no són innocents, no ens enganyem. Romero cita Tony Judt, al final de la peça. Coincidisc. Amb les meues paraules: quan més gros i complicat siga el problema, més camp s'obri a les propostes més radicals. La necessitat i la desesperació (pensem en la situació de l'habitatge) són motors molt potents, però no tenen per què ser més efectius.

Torne a la retòrica: si algú em preguntara, jo respondria tornem a fer política, amic, amiga. El tipus de societat en la que volem viure no és una qüestió dels gestors, dels administradors, sinó dels que pensen i actuen políticament. Valorem, simplement, on ens han conduit els gestors i pensem-ho.