La crisi catalana i la temptació de callar.

Em confesse seguidor fidel de l’escriptor Antoni Puigverd, especialment de les seues col·laboracions al diari La Vanguardia. Vaig tindre l’oportunitat de conèixer-lo i conversar amb ell quan, en 2018, va fer una conferència a la Universitat d’Estiu de Gandia. Tenim la mateixa edat, la qual cosa no és una dada banal, i admire la lucidesa i la capacitat d’anàlisi que evidencia en cada article que publica.

Doncs bé, dimecres proppassat, 16 d’octubre, l’empordanès va treure una columna més breu de l’habitual sota el títol “Perdre”, referida a la crisi catalana, aguditzada després la duríssima i discutida sentència del Tribunal Suprem contra els líders del Procés.

Aquest article finalitzava així: “Potser hauríem callar. Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica. És honrat defensar un patriotisme inclusiu, quan, aquí i allà, ja només importa la llei del més fort?”. He de reconèixer que la pregunta va encorar-se al meu cervell, i fa dies que la rossegue.

Puigverd ha confessat públicament haver patit molt pel Procés català dels darrers anys. De fet, a juliol passat va decidir deixar de col·laborar amb TV3, on des de feia quinze anys participava com a tertulià al seu programa Els matins. En el seu comiat, en pantalla, l’escriptor va explicar els motius de la seua decisió: "Ja no estic per discutir. El procés m'ha fet patir molt i he quedat molt esqueixat. La discussió ja no m'aporta res personalment i em fa patir massa, i he decidit plegar. També per edat ja potser comença a tocar que passi altra gent". Això sí, va assegurar que continuarem podent llegir-lo a les pàgines de La Vanguardia.

Dos dies després, el divendres 18, el columnista va anunciar que abandonava el seu compte a Twitter, i ho va explicar així: “Aprofitant que avui tothom està molt entretingut [era el dia de la gran manifestació contra la sentència], aprofito l’ocasió per sortir de Twitter. D’aquí a unes hores, plegaré. Gràcies als amables seguidors. Gràcies també als detractors. Bon vent. A reveure!”.

Lamente, és clar, l’abandó de la xarxa del piulet. Ara bé, comprenc que estiga més que fart de tanta gent que fa servir les xarxes per fer mal, per insultar, per difamar, per amenaçar.

Fa vuit anys que publique una columna setmanal –en català i en castellà- per diversos mitjans, dins i fora d’Espanya. Doncs bé, en eixe temps he dedicat més de cinquanta articles a la crisi d’Estat que n’hi ha entre Espanya i Catalunya. Allò que servidor aporta no resisteix una mínima comparació, ni per la qualitat ni per la difusió que assoleixen, amb les col·laboracions d’Antoni Puigverd. Però, jo també dubte sobre si pagaria la pena callar-me. L’escriptor català, pel seu costat, ha decidit no fer-ho totalment, encara que ha abandonat plataformes com ara TV3 o Twitter.

En la breu columna del dia 16, escrivia Puigverd: "No vull parlar de la tristesa o abatiment que a molts ens embarga. Seria ridícul parlar de la nostra tristesa quan uns amics o coneguts, havent comès segurament greus errors polítics i havent desobeït de manera clara, reben, no un càstig proporcional als seus errors, sinó una condemna anàloga a la d'un assassí. Ara, mentre els líders espanyols competeixen en sadisme exigint als condemnats el que no es va exigir ni a Tejero, l'independentisme passa un duel que jo desitjo que no acabi tan malament com els esdeveniments que hem viscut fins ara".

Pel que a un servidor respecta, faltaria més, tampoc tinc ganes de parlar de tristesa ni d'abatiment, però sent amb claredat totes dues.

Puigverd també afegia: "Una vegada més, els moderats ens quedem sense marge”. I rematava poc després: "Els moderats sempre perdem". Doncs potser té raó, i els que no ens adscrivim a cap dels dos blocs en pugna estem condemnats a perdre per definició en la batalla entre dos tipus de nacionalismes, tan essencialistes i irredempts que esdevenen quasi religiosos.

Han passat sis anys des que vaig publicar [29.09.2013] una columna titulada Els del mig, als que veig com una mena de cosins germans dels “moderats” de Puigverd. En ella, apuntava que “davant la tensa situació política, institucional i social que s'ha obert des de Catalunya i que ha trobat el silenci, la deslegitimació o la desqualificació des de Madrid (...) els del mig no són els equilibristes, ni els equidistants, ni els NS/NC, ni els ni carn ni peix. Tal i com ho veig, els del mig tenen dues característiques: no accepten una realitat política binària [unionistes versus sobiranistes] i, paral·lelament, són partidaris de les reformes constitucionals que permeten un encaix de la Nació Catalana [i potser d’altres] en una Espanya federal. Actualment no sols no estan ben valorats, sinó que són els que tenen més números per a emportar-se totes les galtades, les dels adversaris des de l’Espanya canyí i les dels que passen per amics... mentre no opinen distint d'ells. Els del mig són, bàsicament, allò que en diguem els federalistes.

Han passat els anys, les coses estan més que tibants a hores d’ara a Catalunya; estem a les portes d’unes eleccions que alguns irresponsables no han volgut estalviar-nos i, un servidor també, sent molt forta la temptació de callar-me, de no tornar a dir res sobre l'assumpte.

De fet, com Antoni Puigverd, em faig la mateixa reflexió que ja he citat al principi d’aquesta columna: "Em pregunto si és honest continuar defensant l'entesa i el diàleg, si ningú els practica". Francament, jo tampoc estic segur que pague la pena, però em fa la impressió que el silenci dels del mig, dels moderats, dels dialogants [que no equidistants], no faria sinó aguditzar la polarització fins a fer-la esclatar. En la mesura que sóc historiador de professió, que he investigat processos d’híper polarització política i que sé com poden acabar, crec que els moderats, els partidaris de la negociació i el pacte, els del mig, els federalistes, hem de continuar intentant posar un poc de reflexió a l’abast d’aquells que ens llegeixen cada setmana. Un servidor, des de la humilitat i la modèstia dels meus altaveus, procuraré seguir aportant alguna que altra idea per a la reflexió i el diàleg.