La il·lustració és la que acompanya la primera publicació d'aquest text, el passat 10 de juny de 2026, al bloc de Massa Crítica Associació Cívica de Gandia.
He escrit prou sobre Cuba durant dècades d’activitat professional, sovint amb el meu col·lega Sergio López Rivero. Les tres publicacions més recents, dos articles de premsa i un llibre, recullen el que pense sobre l’actual agonia cubana. No parle d’una congoixa abstracta d’aquell país, sinó del patiment concret dels qui l’habiten. El primer article és d’Infolibre en gener de 2025 (veure ací), el segon d’El País en maig de 2026 (veure ací),i entre tots dos un llibre, de desembre de 2025 (veure la referència ací).
Segons expliquem a El planeta Cuba, la revolució castrista fa molt de temps que va fracassar econòmica i socialment. És indiscutible que l’històric embargament nord-americà ha perjudicat de forma extraordinària el sistema econòmic des de sempre, però no és acceptable la tesi del règim que justifica -des de fa seixanta anys!- que totes les penúries de l’illa són culpa de Washington.
El model actual es troba en un estat de col·lapse i decadència institucional crònica, incapaç d’atendre les necessitats bàsiques a la població. És una gran tragèdia contemporània el fet que el somni majoritari dels joves cubans ja no siga viure i lluitar pel seu país, sinó simplement emigrar, fugir cap on siga. Segons estudis demogràfics fiables, Cuba ha perdut una quarta part de la seua població en els darrers cinc anys. Aquesta sagnia demogràfica i intel·lectual és el reflex més evident de la pèrdua d’esperança col·lectiva.
Malgrat la narrativa èpica que encara intenta projectar el règim sobre una resistència heroica des dels anys de la Guerra Freda, el país mai ha estat capaç de sobreviure per ell mateix. Al llarg de la seua història recent, el “planeta Cuba” ha necessitat orbitar successivament en tres diferents «sistemes solars» per a mantenir la seua supervivència. El primer d’aquests sistemes va ser el bloc soviètic a través de la URSS; un cop col·lapsat aquest, el règim va trobar un segon sistema solar en la Veneçuela bolivariana, hui pràcticament extingida. Actualment, l’illa es troba en l’òrbita dels BRICS, que lideren Xina i Rússia, però continua sent incapaç d’implementar un desenvolupament autònom.
Cuba és un país en estat de col·lapse socio-econòmic, que ni tan sols gaudeix de sobirania alimentària. Conseqüentment, la continuïtat del règim fa molt que no descansa sobre cap tipus d’adhesió popular o projecte de futur compartit, sinó exclusivament sobre un aparell de repressió sistemàtica orientat a ofegar qualsevol tipus de dissidència interna.
Des de la segona arribada de Trump a la Casa Blanca el setge a Cuba ha adquirit característiques dantesques; tantes que fa pensar en una actualització del que l’Imperi Romà va fer a la petita Numància fa dos mil anys: que els seus pobladors moriren per fam i set. Trump ha deixat el país sense combustible, sense electricitat, sense aliments, sense medicaments, sense inversors, i ha fet de la vida dins l’illa un infern, tot exigint la rendició total dels castristes.
El govern de Díaz Canel no té capacitat de resposta. El món és molt distint a com era en eel segle passat, i el sistema polític cubà és anacrònic i disfuncional. El castrisme fa dècades que sols pretén resistir, no se sap esperant exactament què. És fàcil dir-ho ara, però el model cubà va ser inviable des del principi. Mentre la URSS va existir, Cuba va ser un país mantingut pel seu interés geopolític en un escenari de Guerra Freda. Quan la URSS va esmicolar-se, començà el Període Especial i, des d’aleshores ençà, Cuba és un país inviable, com els que fugen de l’illa saben perfectament.
El capital simbòlic que la Revolució cubana va posseir s’ha exhaurit. Però, part de l’esquerra occidental encara no accepta que el somni guevarista s’ha convertit en un malson que fa que els més joves abandonen l’illa per milers. Ells ho canten en una mena d’himne de la Generació dels Néts: “Se acabó, tú cinco nueve, yo doble dos / Ya se acabó, sesenta años trancado el dominó, mira / […] Somos la dignidad de un pueblo entero pisoteada /A punta de pistola y de palabras que aún son nada / No más mentiras, mi pueblo pide libertad, no más doctrinas /Ya no gritemos “Patria o Muerte” sino “Patria y Vida” (veure ací i ací).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada