Cada dia que passa em resulta més freqüent admetre que no entenc moltes de les coses que estan passant al món al que vivim. Al principi, procurava disfressar el desconcert, la ignorància o les dues coses. Tanmateix, d’un temps ençà ni puc ni vull amagar la meua quasi nul·la capacitat de comprensió de fenòmens d’amplíssim abast. Un d’ells, sens dubte un dels més transcendentals, si no el que més, és el canvi climàtic i la passivitat social que l’envolta.
Com és possible que els qui el neguen no provoquen la resposta airada i desqualificadora de la ciutadania? No ho entenc. És alguna cosa així com si una part de la societat donés per bones les tesis negacionistes encara que està veient en viu i en directe com els fenòmens meteorològics extrems com les onades de calor xafogoses, les inundacions devastadores, els incendis voraços, l’augment de la temperatura del mar, la desertització o les sequeres no deixen de ser notícia de portada als mitjans de comunicació.
Si parlem d’Espanya, la situació pren un tint especialment surrealista. Dos partits, el Partit Popular i VOX, amb diferent claredat però amb el mateix fons, neguen o minimitzen que estiga produint-se una crisi climàtica d’origen humà, i es neguen sistemàticament a implantar i desenvolupar qualsevol mesura estructural per reduir el seu impacte. La perplexitat augmenta quan veiem que els seus votants, contra tota lògica elemental —aquells mateixos votants que viuen i pateixen en les seues pròpies carns episodis reiterats d’aqueixa climatologia adversa—, continuen recolzant-los a les urnes i els permeten fer-se amb els governs de molts dels territoris de les Espanyes.
Pensem, per exemple, en una dada d’actualitat que resulta impactant: Extremadura i Aragó, dues regions governades pel tàndem PP-VOX, són precisament de les que menys inverteixen en prevenció d’incendis, tant en personal com en mitjans. I tot això sent dos territoris assolats per incendis de darrera generació que han causat veritables estralls en el que portem d’estiu. Com és possible que no hi haja un demanat de comptes polític immediat? Reitere la meua confessió: no ho entenc.
Sabem, per descomptat, que darrere del negacionisme climàtic no hi ha una simple ingenuïtat, sinó una xarxa d’interessos diversos, complexos i interconnectats. En primer lloc, hi ha interessos econòmics i corporatius directament lligats a l’immens sector industrial i comercial dels combustibles fòssils. Les grans corporacions del petroli o del gas són enemigues declarades del diàleg i de la transició cap a energies renovables per tal de protegir els seus beneficis multimilionaris.
D’altra banda, trobem interessos de caràcter polític i ideològic. Els populismes llibertaris i la internacional d’extrema dreta entenen que la lluita contra el canvi climàtic és una inacceptable línia d’actuació coordinada entre els Estats i diversos organismes internacionals per a limitar el lliure mercat, augmentar la regulació pública i coartar la llibertat individual. A més a més, hi juguen un paper clau els interessos geopolítics: aquells països o potències la riquesa dels quals depèn quasi exclusivament de les exportacions d’hidrocarburs fan tot el possible —i més— per bloquejar, diluir o debilitar els acords climàtics globals, ja que en aquest repte se’ls hi va la capacitat de mantindre la seua rellevància financera i el seu poder geopolític.
Per a muscular el seu discurs, tant el PP com VOX fan servir l’argumentari bàsic del negacionisme. Des del plantejament més sofisticat que afirma enganyosament que «el clima sempre ha canviat al llarg de la història de la Terra», fins al sofisma més ximple de recordar que «sempre ha fet calor a l’estiu». Amb aquests lemes tan reduccionistes com eficaços, obvien deliberadament que la velocitat de l’escalfament global durant el darrer segle és completament inèdita i està directament vinculada a la concentració massiva de carboni d’origen humà. En paral·lel, neguen o menyspreen el consens aclaparador de la pràctica totalitat de la comunitat científica internacional que avala l’origen antropogènic del fenomen.
En el millor dels casos, quan les evidències són tan explícites que resulta impossible negar la pujada continuada dels termòmetres, accepten que les temperatures augmenten, però atribueixen el canvi a l’activitat solar, a cicles naturals o a d’altres fenòmens còsmics; teories totes elles absolutament desautoritzades des del consens científic rigorós. Quan se’ls enfronta a l’amenaça d’un deteriorament irreversible del planeta per l’efecte hivernacle, la seua resposta és proclamar un catastrofisme econòmic: afirmen que reduir les emissions de carboni o abandonar els combustibles fòssils arruïnarà l’economia, destruirà milions de llocs de treball i deixarà els països en desenvolupament sense capacitat de créixer. Ningú d’aquests propagandistes intoxicadors no explica, però, quin mena de creixement econòmic serà possible en un planeta progressivament inhabitable.
En qualsevol cas, la gran pregunta persisteix: on està una ciutadania mínimament crítica? Com és possible que es preferisca validar amb el seu vot aquests discursos i aquestes explicacions simplistes abans que fer cas de la informació empírica que recollim dia rere dia? Ho hem vist clarament aquest mateix estiu: rius cabdals d’Europa com el Danubi i el Rhin han deixat de ser navegables en una bona part del seu llit per la sequera extrema. A casa nostra assistim a una dinàmica diabòlica on passem sense solució de continuïtat dels incendis devastadors com el de la Vall d’Uixó o les alertes per altíssimes temperatures a les previsibles arribades de noves DANA, alimentades per la temperatura desorbitada d’una mar Mediterrània convertida en una autèntica piscina d’aigua calenta.
Com és possible que el negacionisme i la inacció del PP i de VOX no siguen severament castigats per un electorat que pateix les conseqüències directes d’aquestes polítiques? Tornem al punt de partida: potser és un problema de la meua pròpia ingenuïtat o de la meua incapacitat d’assumir fins a quin punt la ideologia pot encegar la realitat tangible, però, com ja he dit al principi, no ho entenc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada