Només els que lluiten tota la vida són imprescindibles, deia Bertolt Brecht. Es referia, és clar, als qui batallen per les grans causes de l'ésser humà: a favor de la llibertat, del benestar, de la pau i la convivència, de tots els drets coneguts i els que estan per tipificar. D'aquesta mena de persona va ser la dona a qui Javier Falcó ha dedicat el seu darrer documental: “La decisión de Joaquina” (2024).
Cinc dones van apareixent alternativament a la pantalla i ens parlen de qui
va ser Joaquina Sánchez Gómez: dues de les seues amigues i companyes en la
lluita antifranquista, Tina Guillem i Carmen Tomás; les seues filles Luisa i
Carmen Llorca Sánchez; i María José Alemany, presidenta de la secció valenciana
de Dret a Morir Dignament (DMD). Elles ens explicaran que Joaquina va ser una
de les imprescindibles brechtianes i una dona avançada al seu temps en molts
aspectes. Un, que aquí és el més pertinent, pel seu compromís pel dret a morir
dignament.
Assolir aquest dret va ser una epopeia per a les filles de Joaquina, en
sentit literal: una missió que es va realitzar amb molt d'esforç i després de
vèncer enormes dificultats.
Com tantes i tantes famílies, la guerra civil va expulsar la família de Joaquina
a França, on va arribar caminant el 1948, des de la seua Cartagena d'origen,
sent una xiqueta encara. Allà, en contacte amb els cercles espanyols, va conèixer
l'anti-franquisme militant, i va conèixer el que seria el seu marit, un emigrant
que poc després es va convertir en un quadre polític del Partit Comunista
d'Espanya.
El Partit va enviar César Llorca a l'interior, a la lluita clandestina, on
es convertiria en un dirigent tant del PCE com de les naixents Comissions
Obreres. La seua dona, Joaquina, i els seus tres fills van tornar amb ell a
Espanya, concretament a València.
El novembre de 1968 la Brigada Polític Social va detenir trenta-sis
militants comunistes, els quals van ser torturats i empresonats. Joaquina va
tenir el valor, com relaten Tina Guillem i Carmen Tomás, de presentar-se a
comissaria a denunciar la desaparició del seu marit.
Aquesta va ser l'espurna que va fer organitzar-se totes les dones dels
detinguts, que van començar una llarga i potent campanya de denúncia i de
recerca de suports, nacional i internacional. Aquesta mobilització va tenir
molt a veure que, finalment, el Cas dels 36 va ser sobresegut per la justícia
franquista. Pel seu domini del francès i la seua experiència viatgera, Joaquina
va ser una peça clau en aquella lluita i en la què es van mantenir fins a
l'arribada de la democràcia.
Aquesta dona militant, resistent i tenaç, va viure molt de prop la terrible
malaltia del seu pare i això la va portar davant un notari a fer un pioner
Document de Voluntats Anticipades en què va deixar negre sobre blanc que es
negava a rebre cap tractament que prolongués inútilment la seua existència. Sense
nomenar-la, perquè l'aprovació de la Llei encara era a anys de distància, el
que Joaquina exigia era, ras i curt, l'eutanàsia.
El 2015, Joaquina va ser diagnosticada com a malalta d'Alzheimer. Com
s'aprecia per filmacions i fotos familiars que Falcó ha fet servir al
documental, el seu deteriorament resulta impactant per a l'espectador. Joaquina
Sánchez, com havia deixat escrit davant de notari, no s'hauria volgut veure ni
que la veiessen així.
Amb el vertiginós avenç de la malaltia entren en acció les seues filles, Luisa
i Carmen, i assumeixen fer complir el desig de la seua mare, el de morir
dignament. Les paraules de Luisa davant la càmera són demolidores:
"L'agost del 2022 va començar el malson. Un maltractament institucional,
un cúmul d'irregularitats, d'incompliments de la llei [la LORE]. És com que no
hi ha ningú al volant aquí, en matèria d'eutanàsia. Ningú sap res".
Un primer metge visita Joaquina i li pregunta: —“Com està vostè?”, i ella
respon —“Bé”. Amb això i poc més elaborarà un informe que no només fonamentarà
la primera negativa a aplicar-li l'eutanàsia, sinó que quan les filles recorren
al TSJCV, aquest fallarà què, efectivament, és clar que Joaquina Sánchez va
demanar clarament l'eutanàsia amb el seu DVA i reconeixerà la seua greu
malaltia, però l'alt tribunal mantindrà la tesi d’aquell informe mèdic inicial:
Joaquina no tenia cap patiment.
Luisa i Carmen confessen a la càmera de Javier Falcó la seua ràbia, la seua
indignació insuportable, però es conjuren per no deixar tirada la seua mare, “perquè ella no ho havia fet mai quan no hi
havia ni drets ni llibertat”. Luisa fa un exercici de memòria democràtica i de
memòria familiar: “Va tornar a Espanya per lluitar per la democràcia contra el
franquisme des de la clandestinitat, així que li devem aquest dret”.
Les filles de Joaquina entren en contacte amb la secció valenciana de DMD,
i troben informació, suport i col·laboració dels responsables. Per sort, hem
trobat en aquest procés la gent de l'Associació [DMD] que ens han acompanyat”.
María José Alemany, presidenta de la mateixa, afirma: "Joaquina va patir
un maltractament continuat. Va ser una dona lluitadora a qui l'Administració i
la democràcia li ha girat la cara. La veritat és que és intolerable".
Luisa i Carmen no van abaixar els braços en cap moment. Elles i les altres
tres dones del documental tampoc es van rendir. Tina Guillem ho diu a la
cambra, suaument, però amb fermesa: “seguirem pelant per aquest dret de Joaquina
i perquè aquest dret s'obri camí en aquest país de tant d’intolerant”.
Després de dues sol·licituds de prestació, a Joaquina se li va concedir el
dret a l'eutanàsia el 13 de febrer de 2024.
Després dels títols de crèdit i d'uns breus retalls d'un diàleg carregat
d'emoció entre les dues filles de Joaquina, la pantalla ens mostrarà un taüt en
un tanatori. Està cobert per la bandera republicana, unes roses i una foto
jovial de Joaquina.
Uns segons abans d'aquesta darrera seqüència, a la pantalla podem llegir:
“La seua mort es converteix també en una lluita pels drets humans i les
llibertats, com ho va ser tota la seua vida”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada