El proverbi popular «Qui de casa se’n va, a casa torna» conté una càrregar nostàlgica que xoca de front amb la cruesa de la història i la mesquinesa de la política partidista. Com bé apuntava ahir Alfons Cervera a la seua columna dominical de Levante-EMV, no som davant d’una sentència efectiva, sinó davant d’un desig bonic que la realitat s'encarrega sistemàticament d’esmollar.
L’exili no és un viatge d’anada i tornada; és una fractura irreversible. Quan parlem dels exiliats polítics —aquells que van haver de fugir cames ajudeu-me per a esquivar el paretó d'afusellament o el buit fosc d’una masmorra franquista—, la «casa» a la qual podien tornar va desaparèixer en el mateix instant en què van haver de creuar la frontera. La paradoxa es perpetua hui, dècades després, en la carn dels seus descendents i en el debat aspre sobre la Llei de Memòria Democràtica de 2022.
Aquesta legislació, que obre la porta perquè els nets d'aquells espanyols que van perdre la pàtria per defensar la llibertat puguen obtindre la nacionalitat, hauria de ser un acte de pura justícia poètica, de reparació històrica indiscutible. Però a l’Espanya de la confrontació, la deslegitimació i l'insult permanent, la justícia històrica es transmuta en trinxera electoral. El Partit Popular, que en el seu moment va exigir demandes similars en el seu programa per tal d'atraure el vot de l'emigració, ha posat ara el crit al cel. L’actitud respon a una màxima ancestral de la dreta espanyola: «De què es tracta [que defense l'esquerra], que m'opose». No importa la coherència, ni el deute moral amb el passat; importa el desgast del contrincant i el tancament de files ideològic.
El lideratge (?) d'Alberto Núñez Feijóo exemplifica aquesta deriva de manera gairebé caricaturesca. Com s’afirma encertadament, cada vegada que el líder de l’oposició obre la boca, puja el pa. Ho vam veure recentment amb les seues declaracions sobre el que la patronal defineix alegrement com a «absentisme laboral», unes paraules tan desconnectades de la realitat dels treballadors que van obligar el seu propi partit a eixir en tromba amb els extintors i els antiinflamatoris polítics per apagar l'incendi.
Però el vertader canyaret on s'ha clavat Feijóo —ell a soletes, espentejat per la por de ser avançat per la seua dreta— és en titllar de «d'enginyeria electoral» el reconeixement de la nacionalitat als nets dels exiliats. És la submissió absoluta a la retòrica de VOX i a la seua ditxosa «prioritat nacional». En la seua pugna amb Santiago Abascal per veure qui la diu més grossa, Feijóo ha comprat el marc mental de l’exclusió.
D’aquest escenari ranci emergeixen dues idees clau que -en un altre moment- mereixen ser desgranades amb un xic de calma. La primera és la paradoxa formulada per Antón Losada: resulta al·lucinant —i profundament hipòcrita— observar com els mateixos sectors polítics que es pugen per les parets quan topen amb espanyols que expressen obertament que no volen ser espanyols (siguen bascos, catalans o simplement republicans), són exactament els mateixos que neguen el dret a ser-ho als nets d’aquells que sí que ho eren, que van ser expulsats a la força i, sobretot, que sí volen ser-ho. Es tracta d’un bucle de cinisme perfecte.
I això ens condueix directament a la segona idea, més perillosa i de profund calat totalitari: el concepte de «prioritat nacional». Sota l'aparença d'un eslògan innocu que pretén protegir «els de casa primer», s’amaga un mecanisme selector on l'estatut d’espanyol no és un dret inalienable, sinó un privilegi que s'atorga o es retira segons el color del carnet ideològic. Ojo que vol dir ull!. Si les dretes coaligades arriben a tindre el poder absolut, el criteri de qui és espanyol esdevé un embut estret.
L’anàlisi històrica no deixa lloc a dubtes sobre cap on condueix aquest camí. ¿Què va fer el règim de Franco quan Hitler li va preguntar pels milers d’espanyols republicans capturats i tancats als camps d'extermini com Mauthausen? La resposta del dictador va ser nítida i criminal: aquells homes i dones no eren espanyols. Se'ls va despullar de la seua condició jurídica, se'ls va col·locar el triangle blau dels apàtrides i se'ls va abandonar a la maquinària de la mort nazi. Per a l'ultranacionalisme, la ciutadania no es basa en el naixement ni en el dret; es basa en la submissió a una idea monolítica d’Espanya.
Per tant, «espanyol» no és una categoria inequívoca, biològica o merament administrativa; en l'imaginari de la dreta espanyola més reaccionària, està mediatitzada pel biaix ideològic més exigent. És espanyol qui ells diuen que és espanyol. I punt.
És per això que tornar a casa, doncs, continua sent un dret que s’ha de conquerir pam a pam contra els qui es creuen amos del pany i de la clau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada