La desconcertant interdependència de la nostra època

 

El passat dia 8, amb el mateix títol que aquesta entrada, vaig publicar en Massa Crítica Safor el text que a continuació copie. 

El tancament del segle XX i el primer quart del segle XXI han estat marcats per un gir copernicà en la interpretació de les relacions internacionals, la geopolítica i la pròpia naturalesa del progrés humà. La caiguda del bloc soviètic entre 1989 i 1991 no només va re-configurar el mapa d’Europa de l’Est, sinó que va obrir les portes a un intens debat intel·lectual sobre quin seria el nou motor de la història un cop desapareguda la premissa de la Guerra Freda. En aquest escenari de transició, figures com Francis Fukuyama i Samuel Huntington van formular tesis antitètiques que intentaven donar sentit a un món en ràpida transformació. Anys més tard, pensadors crítics com Edward Said van impugnar ambdues visions, alertant sobre els perills de les simplificacions culturals en un planeta caracteritzat, precisament, per una desconcertant interdependència.

Ara, en 2026, tot fa pensar que tornem a mirar a formulacions i anàlisis passades per a trobar respostes a allò que estem vivint. En aquesta peça, motivada per una recent defensa de la tesi de Samuel Huntington sobre La guerra de Civilitzacions publicada a aquest mateix web, vull reivindicar l’aportació d’un intel·lectual del prestigi d’Edward Said que va ser radicalment crític amb la teoria del nord-americà.

L’optimisme liberal: Francis Fukuyama i la fi de la història

A les vespres de l’enfonsament de l’estructura bipolar que havia dividit el món durant dècades, Francis Fukuyama va llançar una hipòtesi agosarada primer en un article l’any 1989 i posteriorment expandida en el seu llibre de 1992. El politòleg nord-americà va pronosticar el triomf definitiu del liberalisme econòmic i polític global. Segons la seua perspectiva, un cop derrotats de manera successiva i inapel·lable els totalitarismes feixistes i comunistes, la democràcia liberal se consolidava com el punt final de l’evolució sociocultural de la humanitat i la millor solució possible als problemes humans.

Aquesta tesi va rebre un enorme quòrum en el seu moment, convertint-se en el fonament ideològic de l’anomenat «pensament únic». La proposta central implicava que la història —entesa com una successió secular d’enfrontaments ideològics estructurals— havia arribat al seu final. En endavant, el liberalisme només ensopegaria amb enemics menors o residuals, d’origen estrictament nacionalista o religiós, incapaços d’oferir un model alternatiu universal. El món desenvolupat passaria a ser un espai «post-històric», mentre que els conflictes clàssics quedarien relegats com una hipoteca temporal per a aquells països no desenvolupats que continuaven capficats en disputes identitàries.

Per a Fukuyama, la fi de la història suposava la progressiva desaparició de les guerres d’escala global i de les revolucions sagnants. Els éssers humans, satisfets en les seues necessitats materials i de reconeixement a través de l’activitat econòmica de lliure mercat, ja no tindrien motius per arriscar les seues vides en grans batalles ideològiques. El seu model de democràcia liberal se sustentava sobre tres pilars infrangibles: Disposar d’una economia de lliure mercat, Posseir un govern representatiu i democràtic i, finalment, Mantenir i respectar els drets jurídics individuals.

Així mateix, l’autor defensava que mitjançant l’assumpció dels Drets Humans universals es podria transitar de forma natural cap a uns Deures humans universals, recolzats en reformes estructurals i en una obertura internacional (globalització) que dinamitzés la competitivitat. En aquest esquema, l’Estat havia de reduir el seu paper al mínim en matèria econòmica, garantint únicament el marc jurídic perquè el capital privat es mogués amb total llibertat. Les llibertats polítiques i l’erradicació de governs autoritaris farien la resta. Un esquema, per cert, el de l’Estat petit i el mercat com a mesura de totes les coses, que hui en dia està força reviscolat com ho demostra aquelles instàncies polítiques i partidàries que no tenen cap altre programa que privatitzar i baixar impostos.

La fractura de la il·lusió: L’11 de setembre i el xoc de civilitzacions

L’idil·li de la Pax Americana i el «nou ordre internacional» va durar poc. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York van sacsejar de soca-rel les tesis de Fukuyama. L’enorme superioritat tecnològica i militar de la potència que encarnava el triomf del capitalisme liberal no sols es va mostrar incapaç de preveure i controlar la nova realitat, sinó que les respostes posteriors a l’11-S van contribuir a incrementar la inseguretat a escala mundial. Es feia evident que el sistema bipolar de la Guerra Freda havia exercit un efecte estabilitzador sobre molts conflictes menors; un cop desaparegut el control de les superpotències, la fragmentació global va emergir amb violència.

Davant el buit teòric deixat per l’optimisme de la fi de la història, la visió de Samuel Huntington va cobrar una rellevància inusitada. Huntington havia publicat ja en 1993 un cèlebre article (i el 1996 el seu llibre corresponent) on esmenava la totalitat de les previsions de Fukuyama. Per a ell, la democràcia occidental no triomfaria uniformement. Huntington argumentava que els actors polítics principals del segle XXI ja no serien les ideologies ni exclusivament els estats-nació tradicionals, sinó les civilitzacions. Tot i que els estats continuarien sent poderosos, les línies de fractura i els principals conflictes de la política global passarien a ocórrer entre nacions i grups pertanyents a diferents matrius civilitzatòries.

Aquest autor va trencar el mapa del món en grans blocs cultural-religiosos: l’Occidental, el Llatinoamericà, l’Islàmic, el Xinès, l’Ortodox, l’Indi, el Japonès, el Budista i l’Africà, assenyalant també línies de falla específiques en llocs com el teatre balcànic, Transsilvània o l’oest d’Ucraïna. Segons la seua visió, les línies de fractura serien quasi exclusivament de caràcter religiós i cultural. La tesi del «xoc de civilitzacions» va rebre una immensa promoció mediàtica i política, en bona part perquè servia com a justificació teòrica ideal per a la política exterior agressiva de l’administració de George W. Bush a l’Iraq i la seua doctrina de guerra contra el terror.

La impugnació crítica: Edward Said i el xoc d’ignoràncies 

És precisament en la institucionalització d’aquest xoc on s’aixeca la veu d’Edward Said. El reconegut intel·lectual d’origen palestí va respondre amb duresa a l’obra d’Huntington a través de la seua tesi sobre «El xoc d’ignoràncies». Per a Said, plantejar una dicotomia tancada i irreconciliable entre Occident i l’Islam és un exercici que només es pot fer des de la profunda ignorància o la malevolència política. Les etiquetes antipàtiques i totalitzadores com «Islam» o «Occident» no fan més que confondre i desorientar la ment humana quan aquesta intenta trobar sentit a una realitat desordenada, mòbil i intrínsecament difícil de classificar.

Said es va enfrontar a Huntington acusant-lo de ser un ideòleg i no un analista crític. Des d’una òptica reduccionista, el paradigma del xoc converteix les civilitzacions i les identitats en realitats completament tancades, estàtiques i aïllades. En fer-ho, s’eliminen artificialment els milers de corrents, contracorrents, intercanvis culturals i processos de fecundació creuada que han definit la història de la humanitat. La història real no és una crònica exclusiva de guerres de religió, sinó un teixit complex d’aspectes comuns i lliçons compartides. El paradigma d’Occident contra la resta funciona com un simple reciclatge del format de la Guerra Freda, reactivat amb força després del trauma de l’11-S.

La temptació de refugiar-se en aquestes simplificacions tranquil·litzadores —com ara les narratives de la croada, el bé absolut contra el mal, o la llibertat contra la por— resulta gairebé irresistible per a les estructures de poder. Fins i tot mitjans de comunicació de gran prestigi han comprat la idea que les cruels generalitzacions sobre el món islàmic són, d’alguna manera, encertades. Aquesta necessitat de crear un enemic extern s’agreuja davant la presència demogràfica i cultural de milions de musulmans que viuen al bell mig d’Europa i dels Estats Units, fent caure el mite que l’Islam és una realitat perifèrica. Aquesta proximitat és percebuda com una amenaça pels clixés històrics arrelats, com el de la sospita permanent cap a l’altre.

En conclusió, la tesi del xoc de civilitzacions és un truc ideològic molt útil per reforçar l’orgull defensiu i militarista de determinats blocs, així com per determinats discursos anti-inmigratoris, però resulta del tot inútil per elaborar una interpretació crítica de la realitat. La desconcertant interdependència de la nostra època exigeix abandonar els dogmes tancats de la fi de la història i de les guerres culturals inevitables. En un món on les fronteres són poroses i les cultures es creuen constantment, la supervivència col·lectiva depèn de reconèixer els vincles mutus i d’evitar que la ignorància programada dicte el destí de les relacions internacionals.

Crec que, passats els anys, la raó és més aviat de Said: no hauríem de parlar de xoc de civilitzacions, sinó de xoc d’ignoràncies. Vertaderament, ara per ara són poques les certeses, són més els dubtes i els interrogants que ens interpelen; també és més còmode o tranquilitzador creure que tot està clar, que els conflictes són binaris i perimetrables, bons contra dolents, nosaltres contra ells. Però, la realitat, agrade més o menys, és que la interdependència del nostre món és una realitat tangible, i és, diguem-ho així, certament desconcertant.