No cal conèixer en profunditat la història d'Espanya, la del darrer segle si més no, per a connectar amb facilitat les formacions polítiques de la dreta hispànica i bona part dels seus votants amb els períodes més negres i ominosos del nostre passat recent. El Partit Popular i VOX vertebren un mateix espai ideològic des de dos formats distints: un es mostra més radical, feridor i agressiu en les seues formes i en els seus objectius proclamats; l'altre es presenta amb unes formes aparentment més moderades. Tanmateix, hi ha parcel·les fonamentals de la realitat on els seus fonaments, essència i objectius transversals són exactament els mateixos. El terreny de l'educació és un dels millors exemples.
Com a hereus directes o ideològics de la dictadura de Franco, tenen una concepció de l'escola i de l'ensenyament que sintonitza plenament amb els eixos vertebradors de l'escola franquista. És l'escola que diumenge recordava Alfons Cervera a la seua columna del diari Levante-EMV, una peça il·lustrada per una foto d'arxiu de l'aula d'una escola rural dels anys més durs del règim. En eixes aules i en moltes d'altres la trilogia decorativa era omnipresent: un Crist en la creu, flanquejat a cada costat per una foto de Franco i una de José Antonio Primo de Rivera.
Més enllà d'aquest atrezzo simbòlic, l'essència d'aquell model educatiu es basava en una combinació d'autoritarisme quasi militar, memorització mecànica i la prohibició absoluta de pensar, de reflexionar o de ser crítics amb allò que el règim desitjava imposar. El franquisme tenia molt clara la pedra angular del seu sistema escolar: calia adoctrinar el jovent per a convertir-lo en persones afectes al règim. Adoctrinar, aqueixa és la paraula clau.
Resulta un exercici de cinisme insondable que ara el govern de Pérez Llorca, de la mà de VOX, utilitze precisament eixe mateix terme per a acusar l'actual ensenyament públic valencià. Asseguren que l'adoctrinament és el que regna a les nostres aules per obra i gràcia del "rojerio" impenitent dels professionals de l'escola pública del nostre país. És una maleïda característica de l'època que estem vivint: capgirar el significat de les paraules com si foren un mitjó. Ara resulta que els qui adoctrinen són els demòcrates, els partidaris del coneixement, els defensors de la ciència i aquells que proposen la llibertat com a motor central del procés educatiu. A l'altra banda, els admiradors i continuadors de la dictadura militarista, anti-científica i clerical es presenten com els suposats salvadors de l'alumnat davant la manipulació ideològica, diuen, existent.
I quina és la idea pràctica que han posat en marxa per a combatre aquesta suposada amenaça? Com bé assenyala Cervera a la seua columna, volen convertir la inspecció educativa en una nova policia patriòtica i a les famílies en delatores d'allò que ells anomenen adoctrinament. L'objectiu real d'aquesta estratègia no és cap altre que amenaçar i acovardir el professorat, intentar derrotar-lo i eliminar-lo com a obstacle en el seu full de ruta. Volen degradar progressivament l'escola pública per beneficiar l'educació privada, complint així amb les demandes del mercat que volen eixamplar més i més: fer de l'ensenyament un negoci privat rendible, com qualsevol altre; com la sanitat, per exemple.
Però no ho aconseguiran. No ho tindran gens fàcil, si més no. Davant d'aquest atac als fonaments de la democràcia i del coneixement crític, la comunitat educativa haurà de respondre amb força i unitat. Així doncs, amics i amigues de l'escola pública, famílies i professionals, cal preparar-se per a fer-los front, per a plantar cara i defensar el lema que sintetitza aquesta lluita col·lectiva en la que es juga el nostre futur: "Per l'escola pública de qualitat i en valencià".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada