Ja han passat dos anys d'aquell terrible i inoblidable 29 d'octubre de 2024, quan el tsunami d'aigua procedent de les capçaleres dels barrancs va endur-se tot el que va trobar al seu pas, arrabassant també 234 vides. Dos anys en els quals el dolor i la ràbia de les víctimes, així com el de la gran majoria de la ciutadania, no han disminuït ni miqueta.
L'escriptor Alfons Cervera ens recorda com va viure aquella tràgica jornada i les posteriors, quan en tornar de Marsella va saber pel seu germà Claudio que no havia ni d'intentar arribar al poble. Tots tenim la nostra història particular d'aquell dia. En l'àmbit personal, si jo no haguera fet cas als avisos d'AEMET i als de la Universitat de València, m'hauria trobat inevitablement entre els centenars de vehicles que a l'hora més fatídica circulaven per la V-31, en direcció a València.
Però no és sols aquesta petita peripècia personal —més encara quan s'ha tingut la sort de no patir cap efecte directe de l'aiguada— la que ens impedeix oblidar. Som milers els qui estem fermament convençuts que, si bé els horrors materials van ser inevitables, les pèrdues humanes no ho eren. Tenim la mateixa i absoluta convicció que, si la població haguera estat advertida i alertada a temps per les autoritats competents, la xifra de víctimes mortals hauria sigut infinitament menor.
Malauradament, eixes autoritats competents encara no han tingut la decència ni la dignitat de reconèixer la seua responsabilitat, ni d'admetre que una actuació correcta i diligent hauria reduït el drama a unes dimensions notablement menors. A més, el màxim responsable d'aquella gestió nefasta, Carlos Mazón, manté encara —de iure, perquè de facto quasi ni xafa les Corts Valencianes— el seu escó. Viu com un rendista privilegiat, gaudint de casa, xofer, cotxe oficial i un alt salari que li paguem entre tots els contribuents.
És perfectament comprensible que els portaveus de les associacions de víctimes declararen ahir als mitjans de comunicació que Mazón i els seus col·legues del consell de Pérez Llorca se'n riuen d'ells i d'elles.
Efectivament, no hi ha una millor forma de definir la realitat que es constata dia a dia: el president Pérez Llorca es burla oberta i impunement de les víctimes, exactament igual que ho fan la consellera Camarero o l'alcaldessa Català. El PP com a partit polític fa burleta de les víctimes.
Tanmateix, no és sols Pérez Llorca i la secció valenciana del Partit Popular.
Ara que estem de dol i espantats per l'accident de l'AVE a Urda, a Toledo, el senyor Feijóo —líder diuen del partit— ha demanat la dimissió del ministre Óscar Puente. No és l'única veu que s'ha expressat en aquest sentit, i no entraré ara en si trobe adequada o no la petició, però crec que Feijóo se suma a la nòmina dels qui s'apunten a la burla a les víctimes de la DANA de 2024 quan exigeix amb vehemència la dimissió o el cessament de Puente per part del president Pedro Sánchez. De veritat que pot ser tanta la poca vergonya?
Dos anys després, Mazón manté l'escó i viu com un frare a Alacant; Camarero encara és consellera i cap de cartell del PP per al 29N; i Feijóo explica que les responsabilitats polítiques són «exigibles» i «imprescindibles» des del punt de vista ètic i moral, tot recalcant que no es pot esperar a que finalitze la investigació administrativa o judicial per assumir-les.
Aquest és el punt de coherència i de decència del senyor Feijóo. Un gran expert en ètica i en moral, no cap dubte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada