El problema de l'habitatge i els desnonaments ha tornat a instal·lar-se a les portades dels diaris i a obrir els noticiaris de ràdio i televisió. Sabem des de fa temps que és la gran assignatura pendent de la societat espanyola, una ferida oberta que s'agreuja mentre uns no saben o no poden i altres, senzillament, no volen posar-lo en vies de solució.
Les dretes hispàniques, agafades de bracet de la sacrosanta propietat privada, els empresaris i la dictadura dels mercats, es neguen rotundament a intervenir en el sector. Per la seua banda, les seues antagonistes, les esquerres de diversa classe i condició, es debaten impotents entre què fer i com fer-ho, incapaces de confluir en accions unitàries concretes.
La matèria legislativa és un trencaclosques gairebé impossible: per a canviar les coordenades de la crisi habitacional caldria l'efecte miracle que forces tan dispars com el PNB i Junts, d'una banda, i Sumar i Podem, de l'altra, votaren juntes una alternativa legal equilibrada, una nova legislació que no siga ni dura ni tova, sinó tot al contrari.
Mentrestant, l'habitatge continua sent un drama transversal que colpeja sense contemplacions totes les generacions. Els joves veuen la impossibilitat de qualsevol projecte de vida independent, mentre que moltes persones majors no poden ni tan sols dormir tranquiles davant l'amenaça constant d'un desnonament. D’això parla hui Alfons Cervera en la seua columna de Levante-EMV.
Entenc que, tot plegat, s’ha anat acumulant una immensa borsa de gas emocional, alimentada per la desesperació d'uns preus de compra inassolibles, uns lloguers abusius i la necessitat de moltes famílies de recórrer al relloguer, una estampa fosca que ens remunta directament a l'Espanya dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Una estampa, la de les famílies rellogades, que molts obliden ara que intenten convèncer els més incauts de l'alegria de viure a l'Espanya de Franco.
La borsa de gas ha acabat per explotar aquesta setmana. L'espurna la va encendre, molt al seu pesar, una anciana madrilenya de 87 anys i amb mobilitat reduïda: Maricarmen Abascal. Queda per vore si aquesta explosió és només un esclat fugaç de ràbia o l'inici d'una dinàmica de rebel·lia i pressió sostinguda per a revertir un sistema carregat d'injustícia. De moment, la Puerta del Sol torna a acollir una acampada que evoca de manera inevitable l'esperit del 15M.
El panorama polític ha entrat en combustió. Al Govern central li han entrat els nervis, conscient que si la seua continuïtat ja era complicada, pagar la factura de l'habitatge pot fer-la impossible. A la falca d'esquerres de la coalició el nerviosisme és similar i molts es pregunten si és l'hora de marcar distàncies amb Pedro Sánchez i el PSOE. Mentrestant, al PP i a VOX se'ls ha accelerat el pols: immersos i envalentonats en la seua comoditat amb el debat sobre Ceuta i veient-se ja als despatxos del poder, una explosió d'indignació popular pot capgirar-ho tot.
Caldrà comprovar quina canalització política tindrà el cas Abascal: si es traduirà en canvis legislatius reals o si quedarà diluït en el pròxim cicle electoral. Però la qüestió fons és una altra: el comú de la ciutadania hem de decidir si acceptem la crueltat del mercat immobiliari, la dels fons voltor, la dels responsables polítics, la de la policia i la de les lleis i els qui l’apliquen. Una crueltat compartida per tots els qui van ser capaços de desnonar en llitera una senyora de 87 anys per a dipositar-la en un hospital amb l'únic horitzó d'una residència —un purgatori d'ancians— a la qual esperar la mort amb santa paciència. Si davant d'aquesta inhumanitat no es produeix una reacció potent i definitiva, haurem d'assumir que la manca d'humanitat s'ha fet pandèmica i que tots nosaltres n'estem irremeiablement infectats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada