Els impecables implacables busquen càmera.

Seria per a atipar-se de riure si no fos per com de dramàtica és la situació que vivim, amb la pandèmia que ens està colpejant. Però no, provoca moltes coses: ràbia, por, preocupació, vergonya aliena; moltes coses, però de riure en absolut.

En temps de crisi aguda com l'actual, és clar, hi ha una sèrie de protagonistes que conciten tota l'atenció dels ciutadans. Des dels governants al personal sanitari, és clar; però també els experts en temes centrals o col·laterals als de la urgència: des dels epidemiòlegs als economistes. A més, han aparegut a l'escenari professionals que abans de la crisi amb prou faenes tenien projecció pública: des dels agricultors als transportistes, des dels empleats dels supermercats a un col·lectiu fins ara gairebé clandestí: els professionals de la neteja, una gent absolutament estratègica, del grup dels imprescindibles. Cosa que molts ignoraven.

Hi ha, però, un grup humà, no massa nombrós, però sí tan excitat que tendeix a la sobreactuació; molt acostumat als focus i als micròfons, que de sobte s'ha quedat en els marges de l'escenari públic: són els polítics de l'oposició, ja siga al govern central o als governs autonòmics. Els polítics que estan actualment a l'oposició ho estan portant pitjor que fatal. Malgrat l’agosarat esforç dels mitjans de comunicació que els són afins, aquests opositors estan patint una insuportable síndrome d'abstinència.

Cert és que els seus mitjans amics han arribat a ser més de intoxicació que de comunicació, però ni així aconsegueixen fer-se un forat que els calme el mono que els genera que la majoria dels ciutadans no els preste la menor atenció. ¿A qui li importa el que opine A o B quan el que la gent vol saber és què fan, que diuen, que anuncien els que tenen la responsabilitat real de fer, dir i anunciar?

La resposta d'aquests polítics d'oposició ha estat vociferar, insultar, entorpir, difamar per intentar fer-se un buit en els telediaris i en les notícies de ràdio i de la premsa escrita. Són els impecables que busquen desesperadament una càmera i un micròfon perquè ho treguen al telenotícies.

Dic impecables perquè prenc prestat el concepte que Rafael de l'Àguila va encunyar, fa ja anys, per referir-se a determinat tipus d'intel·lectuals que ell identificava amb facilitat perquè els trobava dues característiques extraordinàriament acusades: 1) que sempre exigeixen amb altivesa i a grans veus solucions perfectes a els problemes més complexos; i 2) quan no se'ls complau, el que pel pes de la realitat succeeix pràcticament sempre, culpen inequívocament a tothom, auto-eximint-se, és clar, de qualsevol tipus de responsabilitat en l'assumpte en qüestió, siga el que siga.

Crec que, salvant les distàncies que no són poques, podríem adaptar l'etiqueta de Rafael de l'Àguila i on ell deia intel·lectuals impecables utilitzar una altra: “polítics impecables”. Són els que sempre tenen la certesa i la [suposada] capacitat per fer el que cal fer en cada moment, no importa com de difícils o adverses siguen les circumstàncies.

Però aquests nous etiquetats no són només impecables, són també implacables.

Com poden anar tan sobrats? Són diverses les raons a enumerar, però crec que es poden condensar dient que barregen a parts iguals dos defectes molt grans per a qualsevol ésser humà: la supèrbia i el desvergonyiment .

¿Qui no ha vist aquests dies aquesta imatge patètica de Pablo Casado amb corbata i en mànegues de camisa, davant d'una immensa pantalla en què apareixen els seus barons regionals, en un intent de donar la rèplica a Pedro Sánchez quan manté reunions virtuals amb els seus homòlegs europeus? Sembla que el petulant líder del PP estigués coordinant un nou desembarcament de Normandia, o una nova arribada de l'home a la Lluna.

El dirigent popularista exigeix a Sánchez i als seus ministres que arreglen el drama sense demora, cosa que resulta fins a cert punt esperable de qui es considera l'alternativa de govern d'un país. Perd la raó, no obstant això, quan els constrenyiments els formula al marge de la realitat, ignorant, tot i saber-ho, que hi ha moltes decisions que els responsables actuals voldrien prendre, però que, senzillament, no poden. Ignorant, tot i saber-ho, que es mouen en sorres movedisses, en un escenari desconegut i canviant dia a dia, en què els errors per acció o per omissió són lògics.

El desvergonyiment, però, aconsegueix les seues més altes cotes quan Casado i altres dirigents del seu partit, com l'actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, parlen com si no tinguessen ni un gram de responsabilitat en el que està passant .

Aquests liberals de soca arrel només ho són quan hi ha beneficis de dur a les butxaques. Ara, aquests partidaris de l'Estat mínim volen que aquest rebaixe al màxim els impostos i que, al mateix temps, no repare en despeses i compre tot el que calga; que subvencione a les empreses i que pose remei les terribles desigualtats socials que ells mateixos van disparar quan en la crisi de 2007 van començar a retallar, a retallar i a retallar la despesa social.

Aquests neoliberals ortodoxes, criats als pits ideològics d'Aznar i de la FAES, tenen el desvergonyiment d'haver torpedinat a consciència la sanitat pública per afavorir els interessos de la privada; ells van delmar les plantilles del personal sanitari, ells van tancar pavellons i hospitals o els van lliurar al que van anomenar la gestió públic-privada. Tot això es va sacrificar a l'altar del mercat i de la seua suposada eficiència. Ara han arribat els efectes perversos d’aquelles polítiques.

Hi ha responsables polítics del PP que tenen una capacitat il·limitada per al cinisme. Pablo Casado és l'hereu de Rajoy i d'Aznar, i a més va ser el cadell d'Esperanza Aguirre, que va fer tot el que va poder per destruir la xarxa pública sanitària de Madrid.

Isabel Díaz Ayuso, aquesta dona increïble [en el sentit que hom no es pot creure que siga la presidenta de la Comunitat de Madrid] va començar sent la responsable del goset de la mateixa Esperanza Aguirre. De redactar els tweets de Pecas, el cadell en qüestió, va passar, meteòricament, a la més alta responsabilitat política madrilenya.

Vint anys porta el PP governant aquesta regió, però cap dels dos es fa responsable de res. Ni tan sols de la inqualificable situació en què es troba la xarxa de residències de gent gran, responsabilitat d'aquest partit des de fa dues dècades, on estan passant coses que ni en els nostres pitjors malsons haguérem pogut concebre. Però d'això no hi ha res a dir.

L'important, el realment transcendent, és el que deia fa un parell de dies el diari ABC, premsa de partit sense embuts. Amb una foto a tota pàgina de la pancarta del PSOE el 8M en portada, el titular va ser: "El Govern ja ho sabia".

Tot va arrencar, doncs, el 8M. El Govern sabia que se'ns venia una pandèmia, però així i tot Pedro Sánchez va enviar les seues ministres, fins a la seua pròpia esposa, perquè es contagiessen si calia, abans de desconvocar la manifestació i irritar així a les feministes anti-sistema.

Tot el que passa, doncs, és culpa de Sánchez, Iglesias i del 8M. I no es parle més. De l'extrema dificultat de gestionar la pandèmia, de les carències de material que ningú pogué preveure [ni a Itàlia, ni a França, per poc que llegeixen la premsa internacional ho saben], ni de la selva en què s'ha convertit el mercat exterior, d'això no es reconeix res.

Dels intents de demolició de la Sanitat Pública dels diferents governs de PP, de les retallades a mansalva, de les taxes de reposició zero de les plantilles, tampoc hi ha res a dir.

Els impecables implacables només volen que la càmera els grabe pel seu costat més fotogènic i els posen un micròfon davant per exigir amb grans escarafalls que el Govern ho arregle tot i rapidet. Ells ho tenen molt clar: perquè aquestes càmeres els treguen al telenotícies estan disposats al que calga. Fins i tot a fer el ridícul. Per exemple, en l'últim ple extraordinari del Congrés, després dir-li a Sánchez tot el rematadament mal que ho ha fet tot, Pablo Casado va proposar tres accions de govern imprescindibles: una missa d'Estat per les víctimes, que les banderes onegen a mig pal i que es faça a Madrid en monument a les víctimes. Un programa que, per descomptat, resultaria d'allò més efectiu per acabar amb la pandèmia. Tot siga per eixir a la televisió.

Més enllà dels aplaudiments. Aprenentatges que caldrà no oblidar el dia després.

La història ens demostra que de les grans tragèdies sempre se’n deriven conseqüències imprevistes, algunes de les quals poden arribar a ser ben positives. Un parell d’exemples.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es va produir una massiva incorporació de les dones al sistema de fàbrica per substituir els homes que havien marxat al front, fenomen que s’accentuaria encara més després la Segona, la de 1939 a 1945. En tornar els supervivents de la guerra, la resistència de moltes dones a tornar a les tasques domèstiques, com haurien volgut els conservadors de tota mena, va ser tan forta que moltes d’elles ja no ho van acceptar. Encara més massiu va ser allò que va ocórrer en 1945; tant que la participació de les dones en llocs de treball fins aleshores exclusivament masculins va provocar un seguit de canvis estructurals en la societat dels que avui encara ens beneficiem.

També després de la Segona Guerra Mundial, a Europa Occidental i els Estats Units es van viure els que es coneixen com Els Trenta Gloriosos. Tres dècades que van ser les de la implantació de l’Estat del Benestar. Era el temps de la Guerra Freda, caracteritzada per l’enfrontament entre Washington i Moscou, una època en la que l’expansió del capitalisme vingué de la mà d’una forta presència de l’Estat en tots els àmbits de la vida de la ciutadania, particularment en tot allò que tenia a veure amb les qüestions socials.

No són pocs els responsables polítics, àdhuc militars, que afirmen que estem en guerra contra el Covid-19. Si acceptem la metàfora, s’haurà d’afegir d’immediat que és una guerra completament distinta de les conegudes, també de les dues grans guerres del segle XX, incloent-hi l’espanyola. No sols no cauen bombes sense descans; és que no n’hi ha un enemic al que odiar, identificat per una bandera i amb un uniforme que ens vol envair per a sotmetre’ns. L’enemic ara és invisible i no en té nacionalitat ni identificadors, però l’amenaça és tan real com efectiva.

Guerra o no, podem fer servir la metàfora com a idea per a encoratjar-nos a actuar disciplinadament i amb un objectiu irrenunciable, que és vèncer el virus. El que sí és eixa guerra tan atípica, clarament, és que és mundial. Això si que no té discussió. Està afectant i encara afectarà més tant als països centrals com als països perifèrics.

Ara per ara, amb el que hem viscut, ja n’hi ha algunes idees que podríem anar anotant per a quan toque fer l’avaluació de danys de la pandèmia. Són alguns dels aprenentatges que caldrà no oblidar:

1) Els sistema capitalista -individualitzador, insaciable i depredador-, en el que ens vam instal·lar des dels anys vuitanta del segle passat, el temps de la revolució conservadora de Thatcher, Reagan i altres imitadors menors, és inviable a mitjà termini i col·lapsarà, sí o sí.

És tan cruel, tan extremadament nociu per als interessos de la majoria dels éssers humans, que hem de modificar-lo estructuralment. Si no ho fem, no sols acabarà amb la vida en el planeta, és que –mentre això passa- serà absolutament inservible per a fer-li front a altres pandèmies com les que vindran.

¿Qui, sinó l’Estat i els funcionaris públics (metges, infermeres, policies, militars, administradors dels recursos essencials de tots) són els que lluiten, jugant-se la vida, en l’avantguarda d’aquesta guerra estranya? ¿Què hauria passat si l’Estat hagués estat tan reduït com dia rere dia reclamen els ultra-liberals?

¿Què estaria passant ara si fos el mercat el que decidirà com s’ha d’afrontar i amb quins recursos la crisi epidèmica? On està la sanitat privada, que és la que sempre volen vendre’ns?

Una pregunta que vol ser una senzilla nota de color en aquesta columna: ¿a quin hospital privat ha anat una coneguda ex responsable autonòmica de molta mamandurria quan s’ha contagiat, ella i el seu marit? Resposta: a cap; se’n ha anat a un hospital públic, de la xarxa que va voler desmantellar al complet.

2) Caldrà tindre molta més cura de la que hem tingut darrerament, arreu els països democràtics, en els processos de selecció dels qui han de governar-nos. La gestió de la cosa pública no pot estar, com ara en casos notoris, en mans d’indigents intel·lectuals o de populistes egocèntrics i perillosos [cal posar-hi noms?]. Ara sabem que n’hi ha al timó d’alguns territoris gent que no valdrien ni com a responsables d’una petita comunitat de veïns. Fins i tot algun cap d'Estat haurà de ser avaluat de manera efectiva.

3) Serà necessari que, en acabar “la guerra”, no ens oblidem dels que ara aplaudim amb tantes ganes i agraïment a diari per la seua tasca abnegada. A països com el nostre vam acceptar amb el silenci i la complicitat de molts com es retallaven les plantilles de professionals, com es privatitzaven amb entusiasme serveis bàsics susceptibles de ser rentables en convertir la salut, l’educació, l'assistència als majors, el transport, la seguretat i altres en una simple mercaderia.

Eixa rendibilitat -massa que ho sabíem molts, però ara tothom ho ha pogut comprovar-, era exclussiva per a les butxaques dels empresaris [i d’alguns polítics col·laboradors] que les havien propiciat.

4) Però, no serà prou amb que no ens oblidem dels funcionaris, particularment dels de la salut. Amb quanta indiferència de tants vam acceptar la precarització rabiosa del treball de tants com ara són imprescindibles. Parle dels llauradors, dels ramaders, dels transportistes, del personal del comerç de primera necessitat, dels serveis de neteja i desinfecció, dels homes i les dones dels supermercats sense els quals no aguantaríem ni dues setmanes.

Caldrà plantejar-se seriosament una reordenació del mercat laboral; caldrà un altre tipus que no siga caïnita, en el que impere el Treball Decent, segons els paràmetres establerts per organismes com ara l’Organització Internacional del Treball.

5) Serà imprescindible abordar una reordenació de la realitat geopolítica internacional. En el cas d’Europa, tot i les seues mancances que no han sigut menors, haurem de preguntar-nos que ens hauria passat sense el Banc Central Europeu i sense altres organismes de la Unió. Caldrà un govern europeu efectiu. 

Lluny de l’enfortiment dels castells nacionals, com demanen alguns populistes de diferent signe, tots embolcallats en les seues petites banderes particulars, no ens quedarà altra que potenciar els organismes supranacionals per tal de facilitar la unitat d’acció i la coordinació necessàries.

A les amenaces que haurem d’enfrontar des del dia després, des del canvi climàtic als drames migratoris passant per les pandèmies que tornaran, haurem de respondre federats o confederats, però junts i coordinats, i amb els òrgans de direcció governamentals nodrits de gent de molta i provada vàlua.

Sí, com en altres ocasions, també amb els ensenyaments i les experiències que traurem d’aquesta crisi mundial, una vegada la superem, podrem trobar les raons i la força suficients per a fer un colp de timó potent que obri una nova època en el planeta. Convindria anar pensant en això. 

No tot és terrible en aquests temps difícils.

Són dies complicats els que estem vivint. Se’ns ha obert al davant una finestra a allò desconegut, impensable, inesperat fa simplement un parell de mesos. No és una amenaça tangible, com altres que hem conegut. No tenim cap experiència en gestionar una pandèmia vírica, que pensàvem havien estat desterrades del món desenvolupat; que si de cas era cosa de països pobres i endarrerits.

Doncs ha resultat que no. Que fa un parell de setmanes teníem programats viatges de plaer o de treball; esperàvem l’inici de festes multitudinàries o senzillament teníem en l’agenda dies de descans i esbarjo. I de cop i volt tot ha anat per l’aire. El país he entrat en estat d’alarma, les xifres de contagis creixen, les decisions de les autoritats van caient una darrere de l’altra, la nostra vida quotidiana s’ha posat potes per amunt, s’han tancat restaurants, cafeteries, cinemes, teatres i museus. Els centres educatius, des de preescolar a les universitats han tancat portes sine die, i se’ns aconsella romandre a casa per a evitar el contagi o la transmissió del virus. Totes, absolutament totes les preocupacions que polaritzaven la vida pública del país han caigut en el calaix dels problemes secundaris.

Hem descobert quantes inèrcies i quants protocols hem hagut d’abandonar. La vida social s’ha reduït al màxim i hem deixat de besar-nos i d’abraçar-nos; ara ens saludem com hem vist fer els japonesos, tan cerimonials i tan distants ells. No som així, i ja n’hi ha qui es queixa amargament por no poder ser abraçat pels que estima.

Són temps difícils i tot fa pensar que duradors. No n’hi ha previsions fiables, ni terminis a acomplir. Ara per ara es tracta de resistir, de protegir als demés i de protegir-nos, de no col·lapsar els serveis sanitaris i de confiar en les autoritats que estan guiades pels criteris i els informes dels experts. Tot sembla dolent i terrible, insuportable. Però, no ho és.

No tant, si més no. Com recordava una d’aquelles idees que es difonen per les xarxes socials, “als nostres pares o els nostres avis els van enviar a la guerra, a nosaltres ens han enviat a casa. Calma”. Això, calma i paciència.

A més, no tot és terrible i negatiu. També n’hi ha fets i raons que són, sens dubte, positius i que mereixen alguna reflexió que ens ajude en eixe període de resistència en el que estem embrancats. Repassem alguns.

1) Quan van detectar-se els primers casos del que després seria la SIDA, en 1981, es va tardar dos anys en identificar el virus. Els primers casos de Covid19 es van detectar el darrer dia de 2019 i el 7 de gener de 2020 ja se sabia quin virus era. Més encara, el genoma del virus estava disponible tres dies més tard, el 10 de gener. N’han passat només dos mesos i escacs.

2) La comunitat científica ja ha publicat més de 160 articles acadèmics de més de 700 investigadors de tot el planeta, sobre tot el que gira al voltant del Covid19. A més, encara que tardaran mesos en poder-se utilitzar de manera fluida, ja n’hi ha prototips de vacunes.

3) Sabem que el 80 per cent dels contagis tenen un índex de gravetat lleu, i que la major part dels infectats es curen.

4) Hem confirmat una idea que els psicòlegs socials han treballat des de fa temps: que l’interés col·lectiu mobilitza més i millor que l’individual. És a dir que, davant d’un risc n’hi ha molts individus que estan disposats a assumir-lo, però són molts menys els partidaris del desafiament si fer-ho entranya risc per a d’altres. Tenim més cura si el nostre comportament pot perjudicar a d’altres que si els implicats som sols nosaltres. Com se sap, conduir un vehicle amb xiquets a bord ens fa més conservadors i segurs al volant.

5) És veritat que hem detectat comportaments individuals o de grup que són dolents i reprovables, en distint grau. D’altres mereixen més el qualificatiu de comportaments estúpids, propis de persones de baixa qualitat humana. Però, paral·lelament, hem sigut sabedors d’iniciatives de solidaritat, ajuda i cooperació especialment amb els més fràgils. Des dels veïns que han organitzat l’atenció a persones ancianes que viuen a soles, a les xarxes per a tindre cura de xiquets per ajudar a fer compatible l’activitat laboral dels pares.

6) Els mitjans de comunicació, majoritàriament, han deixat de costat el tremendisme, amb les excepcions que no cal esmentar. És habitual trobar en ells recomanacions i protocols de comportament per al públic en general, informacions de servei que són útils i necessàries en aquests dies.

7) Capítol especial mereixen els professionals de la sanitat pública. Sabem en quines condicions estan treballant, amb quina pressió i amb quins nivells de risc en segons quines ocasions. És en moments com els actuals que comprovem com de bé estan invertits els diners públics en instal·lacions sanitàries, com de formats i compromesos estan els funcionaris dels serveis sanitaris, des dels zeladors i el personal de neteja als infermers i els metges. Convindria que, quan el tsunami passe, no ens oblidem d’ells i de la seua titànica actuació.

No cal ser exhaustius. Avui no s’acaba el tema i tornarem a escriure sobre ell. Ara per ara, però, recordem que la consigna és resistir per a vèncer. No serà senzill, però com em recordava un amic, no serà fàcil però és segur.

Una monarquia sota sospita.

Un observador imparcial imaginaria que els monàrquics espanyols tindrien el màxim interés en desmuntar per falses totes les acusacions que estan caiguent sobre Juan Carlos de Borbón, ex cap de l’Estat [actualment Rei Emèrit] i pare de l’actual monarca Felipe VI. Acusacions que són extraordinàriament greus, i que comprometen no sols la figura de Juan Carlos, sinó la de tota la Casa Reial espanyola.

Però no, no fan sinó defendre’l sense arguments racionals i amb molta gesticulació patriòtica. És una pèssima defensa. Sembla que els monàrquics espanyols són d’aquells que s’estimen tant i tant la Corona que Felipe VI hauria de dir-los, com faria Cantinflas, allò de ¡no me ayuden, compadres!

Els ho van dir al Parlament des de Pablo Iglesias a Aitor Esteban: li fan vostès un mal favor al Rei, tant com diuen estimar-se’l. Venia la cosa a tomb de que no contents amb que Espanya siga seua, que la bandera bicolor siga seua, també donen per cosa feta que el rei els hi pertany. Parle de les tres dretes: la cobard, la valenta i la migpensionista.

La que ara n’hi ha organitzada és grossa. Resulta que el rei Juan Carlos, quan encara ho era, abans de dimitir després de dir allò de que ho sentia i que no ho tornaria a fer mai mes [matar elefants] tenia unes quantes amistats perilloses. D’una banda la família reial saudita, una dinastia medieval que governa amb puny de ferro un país al qual es violen a mansalva tots i cadascuns dels drets humans de primera generació. Perilloses en un altre sentit han sigut algunes de les íntimes amistats femenines de Juan Carlos, i a més molt costoses. Tant és així que, pel que conten, el rei Melcior, el rei Gaspar i el rei Baltasar, els tres junts, són uns simples aficionats fent regals, si els comparem amb la generositat del Rei Emèrit amb elles.

65 milions d’euros són molts euros. Això sí que és un regal, el que l’Emèrit li va fer a la senyora Corinna zu Sayn-Wittgenstein, una molt bona amiga. I tant que hauria de ser bona, i cal dir hauria perquè a hores d’ara ja no ho és: la senyora ha anunciat que denunciarà al rei [emèrit] Juan Carlos davant els tribunals de Londres per amenaces i per l'assetjament que diu patir des de 2012. En aquella data va eixir a la llum la seua relació íntima després del viatge que van realitzar junts a Botswana. Afirma la comtesa alemanya que des de llavors pateix persecució pels serveis secrets espanyols, per tal que no revele secrets d'Estat que, diu, l'acusen de tindre al seu poder.

L’any passat, en juliol de 2019, el Tribunal Suprem va desestimar la querella interposada per Esquerra Unida i el PCE contra el Rei emèrit, Corinna, el director de l'CNI Félix Sanz Roldán i l'ex-comissari Villarejo [actualment en presó], entre d'altres. La denúncia els hi acusava de tretze delictes entre els que hi figuraven tràfic d'influències, blanqueig de capitals, amenaces de mort i constitució de grup criminal. Tot i la decisió del Suprem, el problema no sols no va desaparèixer, sinó que a hores d’ara s’ha agreujat bona cosa.  

Que Juan Carlos I tindrà problemes amb la justícia britànica, si es fa efectiva la denúncia de la senyora Sayn-Wittgenstein, és cosa segura. Però la cosa ni acaba ni comença a Londres; ni per a l’Emèrit ni per a la seua ex amiga.

L’empresària [això diuen que és, professionalment] ja els té, de problemes, amb la justícia suïssa, atés que al país helvètic li han descobert un compte amb els 65 milions d’euros procedents del –segons declara ella- regal de l’ex monarca espanyol. L’explicació que ha donat la bona senyora no ha convençut als suïssos, i les autoritats d’aquell país creuen que tan quantiosa suma prové d'una comissió per la mediació de la parella en l'adjudicació a una UTE espanyola de les obres de l'AVE a la Meca. L'empresària ho nega. Així que caldrà veure en què acaba la investigació a Suïssa.

Però, més enllà de les tribulacions britàniques i helvètiques de la parella d’ex amics, els patiments judicials podrien tindre la seua continuïtat a Espanya, on la Fiscalia Anticorrupció també està investigant en secret, des de fa mesos, el procés d’adjudicació del tren d'alta velocitat a l'Aràbia Saudita. Ara, en un nou pas, ha demanat a Suïssa dades sobre els 100 milions que Juan Carlos I va rebre dels saudites.

El Congrés dels Diputats, gràcies a la col·laboració del PSOE i el PP, que sobre segons quines coses no tenen cap problema en funcionar plegats, ha rebutjar investigar. Tal vegada, a efectes pràctics, no importa massa. El problema és de tal calibre que una comissió parlamentària tindria poca cosa a fer, ja que en quatre ocasions anteriors el Tribunal Constitucional i els lletrats del propi Congrés han fet malbé la idea d’investigar Juan Carlos.

Encara que una democràcia parlamentària no hauria de negar-se mai a esclarir si una persona aforada ha comés cap delicte, tant i més si es tracta de l’ex Cap de l’Estat, està clar que la cosa se substanciarà en els tribunals. O no.

Siga el que siga el resultat, serà dolent per a la imatge i el futur dels Borbons.  Si se substancia, mal per a Felipe VI, per a la Família Reial i per a la institució monàrquica. I si no se substancia, igual o pitjor. El descrèdit intern i internacional de la monarquia ja és més que notable. La imatge d’Espanya i dels seus tribunals continuarà deteriorant-se.

L’article 56.3 de la Constitució espanyola diu que “La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”, però aquesta afirmació rotunda no pot ser entesa com una impunitat completa i absoluta per a qualsevol actuació contrària a dret del monarca. Una cosa semblant al·legava la defensa de Pinochet quan el general xilé va ser detingut a Londres en 1998, però el Tribunal de Lords no ho va acceptar. Els crims de Pinochet no podien quedar impunes, i si el militar colpista va poder tornar al seu país va ser perquè el govern britànic va considerar que era un ancià que no estava en condicions físiques ni mentals per a ser extraditat a Espanya.

El Rei d’Espanya és el primer funcionari de l’Estat, i la seua inviolabilitat sols pot ser entesa en allò que se’n derive de l’exercici del seu càrrec. I cobrar comissions per a repartir-se-les amb les seues amistats –presumptament- no és, de cap manera, una obligació del càrrec. És –pressumptament- un delicte. Així que la Fiscalia haurà d’investigar-lo.

Els partits que s’oposen, com ara el PSOE i les tres dretes monàrquiques, potser creuen que li fan un gran favor al Rei Emèrit, però perjudiquen seriosament al rei Felipe VI, a la monarquia espanyola i, també, a eixa Espanya que diuen estimar amb deliri. La llei és la llei, per Agamèmnon i per al seu porquer.

El virus de la histèria.

La dada és coneguda, però els hi fa igual. A alguna gent els arguments dels professionals de la sanitat, com els de l’estadística mèdica els importa un rave. Ells, a la seua. Parlen i parlen, en una xerrameca continua de la fastigosa epidèmia, com si el món estigués en els seus darreres dies. 

Les autoritats sanitàries ho han repetit per activa, per passiva i per perifràstica: la grip, la normal, la comuna, la de tots els anys va causar l'última campanya només a Espanya el doble de morts que els ha causat el coronavirus a tot el món fins ara. 

Aquesta veritat contrastada no és suficient per a segons qui. A una part de la ciutadania no l’importa que tinguem un dels millors sistemes de salut pública del món. No els importa que la xarxa hospitalària done cobertura a tot el país, ni que tinguem garanties de la professionalitat dels equips mèdics de la Sanitat pública. Volen ignorar que els serveis de salut estan perfectament dotats i preparats per a atendre una emergència com la que vivim. 

En paral·lel amb el fenomen clínic internacional, hem descobert que el virus que més està donant que patir a tort i dret no és el que va aparèixer a la Xina; el virus més dolent, el més difícil de neutralitzar, el que ens amenaça de forma implacable per que entrebanca enfrontar aquell, és el virus de la histèria. 

En l’actual conjuntura, sembla lògica una dosi de preocupació; com ho és que els ciutadans incrementem en la nostra quotidianitat les mesures profilàctiques convencionals. Però, de la preocupació al pànic n’hi ha un abisme. Un abisme cap al que moltes persones s’han deixat arrossegar. 

Són aquelles per a les que qualsevol altra notícia local o planetària ha deixat de ser rellevant; les que no paren de fer servir les xarxes socials per a enviar a amics i coneguts la darrera ocurrència de qui siga sobre el COVID-19. Parle dels que difonen, espantats, les dades no confirmades per fonts oficials; els que donen corda a les intoxicacions informatives dels qui han convertit la malaltia en una mercaderia més; una mercaderia per a fer caixa ja siga venent notícies, mascaretes, antisèptics o miraculoses pocions preventives del contagi. 

Està clar que els mitjans de comunicació tenen que informar, però no ho està tant que eixa informació siga exhaustiva i permanent. Inclús en els mitjans més respectables, els informatius s’han fet quasi monogràfics. De les xifres d’infectats i morts passen als efectes sobre les borses en particular i sobre l’economia en general; i d’aquí a les previsions i les especulacions sobre si la crisi serà curta o llarga, o sobre què passarà si apareixen nous casos aquí o allà. 

Al remat, aquesta exhaustivitat del mitjans ha contribuït a alimentar la por de molta gent preocupada en excés i, al seu tomb, a enfortir el virus de la histèria. 

Tanmateix no podem carregar exclusivament sobre els mitjans de comunicació la propagació d’aquesta ansietat descontrolada. Ho explicava molt bé a la premsa la professora de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona Carme Ferré: “l’alarma social existeix independentment de com informen els mitjans” i això perquè n’hi ha ocasions en les que “la societat ha arribat a un punt en què, quan li diuen que no passa res, s’alarma”. Ferré posa un exemple d’aquests dies “a la gent de Zaldibar [Guipúscoa] li diuen que no passa res però que no pot sortir de casa...”. 

Aquests comportaments són, probablement, el resultat de la pèrdua de capacitat per rebre informació amb esperit crític. És molta, massa i tot, i esdevé complicat processar-la adequadament. Com és tanta, ens manca capacitat per a destriar el gra de la palla, per a valorar i prioritzar les fonts de tanta informació d’acord a criteris elementals de professionalitat i d’honestedat deontològica. Llavors, davant l’allau d’informació sovint tremendista, una resposta fàcil és quedar-se amb la més simple i que està més a la vora; la que esdevé més còmoda de digerir.

És necessari saber navegar entre tanta informació contradictòria en la que es barreja informació contrastada amb especulació no fonamentada. 

Les autoritats sanitàries mereixen total credibilitat. La situació exigeix atenció i calma, però la ciutadania ha d’estar convençuda que els protocols estan funcionant i que tot està sota control. No cal tanta ansietat, ni tant de tractar l’alarma sanitària als mitjans de manera monogràfica minut a minut. Cal neutralitzar tant als intoxicadors com als mercaders que sempre saben treure partit de les desgràcies.

Això i deixar treballar els professionals és el que més ens convé a tots. No col·lapsar les urgències, no posar-se en el pitjor escenari a la primera senyal de malaltia, no propagar xafarderies ni contes de l’home del sac. La nostra societat compta amb funcionaris especialitzats per a fer front a aquesta realitat sanitària. Convindria que els ajudarem, que no els hi afegirem cap problema que puguem estalviar-los. Que col·laborarem amb ells i amb les autoritats sanitàries en acabar amb el virus de la histèria. Tot fa pensar que aquest pot resultar un entrebanc potent i perillós per a vèncer el que va sorgir a la Xina.

La impune bel·ligerància terrenal de l'Església Catòlica.

L'Església Catòlica Espanyola, apostòlica i romana, com es deia canònicament abans, potser encara, és una institució poderosa; sempre ho ha estat. Poderosa i agressivament bel·ligerant en assumptes terrenals molt allunyats dels camps de l'espiritualitat que li serien propis; territoris que només hauria de transitar en funció de la orientació pastoral que vulga donar als seus creients. A la resta dels ciutadans, evidentment, eixes recomanacions  o manaments no li interessen en absolut. Però, els clergues catòlics no ho veuen així, i es fiquen en el que fan o no fan el total dels ciutadans, fins i tot els que no formen part de la seua confessió.

Aquesta Església que va ser omnipotent a Espanya, però, cada vegada té menys combregants en la societat actual. Des de les xifres de matrimonis religiosos a les de batejos i altres actes litúrgics, s'evidencia que la seua influència cotitza a la baixa. Si hem de posar números concrets, un indicador molt fiable pot ser el que ens proporciona el Ministeri d'Hisenda. Segons aquest, poc més del 32 per cent dels contribuents es declara catòlic davant l'Agència Tributària, i ho fa marcant la casella corresponent de la seua declaració anual. És a dir, que gairebé el 68 per cent dels ciutadans no és catòlic –si més no fiscalment- fins al punt de recordar-se’n de l'Església a l'hora de posar-se a bé amb el César. En els últims cinc anys gairebé un dos per cent dels contribuents han desertat del seu compromís tributari amb ella.

I això que a Espanya ix gratis declarar-se fiscalment catòlic, com escrivia Ignacio Escolar aquests dies. No com a Alemanya, per exemple, on fer-ho implica un recàrrec addicional impositiu d'entre el 8 i el 10 per cent.

La major part del que l’Església ingressa per la via de Hisenda serveix per pagar als seus bisbes i a la resta del seu personal. No obstant això, una altra partida molt important la dediquen a mantenir la ultradretana Trece TV, una cosa que és il·legal segons la legislació europea que prohibeix, de forma explícita, finançar per aquesta via negocis privats, com és la cadena televisiva. Un canal que, afortunadament, només veu un minúscul 2 per cent d'espectadors. Una dada addicional sobre 13TV és que l'Església enterra en ella gairebé el doble del que inverteix a la secció espanyola de Càritas Internationalis, una organització que s’hi dedica al combat contra la pobresa, l’exclusió, la intolerància i la discriminació. Aquesta distribució de recursos entre 13TV i Càritas és tota una declaració de principis que il·lustra bé el que és aquesta Església Catòlica a Espanya.

La institució religiosa ingressa molts més diners. Deixant de banda el negoci de l'educació concertada, que mou més de 6.000 milions d'euros a l'any, l'Església obté 113 milions per la gestió del seu patrimoni cultural, 122 milions per lloguers i inversions immobiliàries de les quals està exempta d'impostos. Cal afegir, a més, altres 100 milions que l'Estat li abona per pagar als professors de religió, que la mateixa Església contracta i despatxa, sense que l'Estat tinga veu ni vot.

A més, eixa Església Catòlica, Apostòlica i Romana, que no dubta a intentar mossegar la mà de l'Estat que la manté cada vegada que ho considera; la que  s'aferra al Concordat de 1979 davant de qualsevol qüestionament de les seues regalies, és la que l'incompleix de manera flagrant. Aquest pacte il·lícit entre Espanya i el Vaticà diu, textualment, que l'Església espanyola es compromet a "aconseguir per si mateixa els recursos suficients per a l'atenció de les seues necessitats". Quatre dècades després de l'entrada en vigor de l'acord, segueixen sense fer-ho. A més, continuen exigint subvencions i exempcions mentre que són bel·ligerants en contra de l'Estat democràtic.

Paral·lelament, l'Església Catòlica s'oposa a qualsevol tipus de fiscalització del seu funcionament econòmic i financer, i ho proclama amb el desvergonyiment que la caracteritza. El titular d’eldiario.es no podia ser més eloqüent: "Els bisbes reaccionen a l'informe sobre les seues 'trampes' financeres: “"El Tribunal de Comptes no pot fiscalitzar a l'Església"”.

La batalla en la qual estan ara, l'última, és la seua hostilitat manifesta contra la Llei d'Eutanàsia que ha tingut entrada per a la seua tramitació parlamentària. L'assumpte seria menor si només atenguérem als toscos i grotescos arguments que fan servir, però amb la seua bel·ligerància l'Església entra directament en el terreny de la batalla política partidària incorporant-se amb armes i bagatges -per enèsima vegada- a la campanya de la dreta i l'extrema dreta espanyola.

Després d'afirmar ximpleries del tipus de que "n’hi ha persones malaltes que irradien pau i alegria" o que "el sofriment només pot afrontar-se quan s'és capaç d'assumir-ho per alguna cosa o per algú”, la Subcomissió per a la Família i la Defensa de la Vida de la Conferència Episcopal Espanyola ha sentenciat que la vida té sentit "fins al final" i han advocat per les cures pal·liatives en oposició a l’eutanàsia. És a dir, que en el seu atac a la tramitació de la Llei, els bisbes enarboren la mateixa bandera tramposa que la dreta i la ultradreta, la de contraposar les cures pal·liatives amb l'exercici de la llibertat individual d'aquell que desitja posar fi a la seua existència sense sofriment ni dolor.

Aquesta Església Catòlica que té no només problemes financers, sinó que pateix al seu si un problema del què encara no tenim la seua veritable dimensió, com és la pederàstia, es dedica a organitzar-los la vida als que no són els seus fidels creients. Doncs bé, l'última notícia en aquest terreny és que l'Església ha posat a un vicari que va tapar abusos a menors en una comissió anti-pederàstia.

¿Fins a quan un país democràtic avançat haurà de suportar tanta bel·ligerància agressiva contra tot el que signifique avançar en els drets individuals, que no obliguen a ningú a res, d'una institució que defrauda a la hisenda pública i que dóna aixopluc a delinqüents que haurien d'estar en presidi?

Més li valdria a aquesta Església i als seus fidels posar ordre dins de casa, complir amb les lleis que regeixen per a tots i deixar d'interferir en la vida dels qui no segueixen el seu credo.

L’eutanàsia i els enemics de la llibertat.

Els enemics de la llibertat no descansen mai. Ni de dia ni de nit, ni en hivern ni en estiu; ells estan sempre vigilants per a que ningú desborde els seus dogmes, els seus postulats ideològics, fins i tot les seues supersticions. S’omplin la boca parlant de llibertat, però per a d’ells la llibertat és allò que ells entenen, allò que ells consideren, allò que ells toleren; la que ells homologuen com a tal. Tot allò que no càpiga dins aquests marcs, és inacceptable i ha de ser prohibit i perseguit. Amb el Codi Penal en una mà i una estaca en l’altra, si molt els convé.

El mateix fa que parlem d’economia, que de drets individuals, com ara el d’expressar-nos lliurement, o el d’estimar a qui desitgem, o fins i tot el de morir sense haver de perdre la dignitat a causa del dolor o el patiment, físic o anímic.

A Espanya, els enemics de la llibertat sempre s’ubiquen en la dreta política i partidària, i sempre es consideren els únics legitimats per a discernir què és i què no és acceptable, ja siga en el terreny de la política, l’economia, la cultura o la moral pública i, fins i tot, privada. A més a més, els enemics de la llibertat sempre han comptat amb l’Església Catòlica, la Institució, amb el seu exèrcit de frares, capellans, bisbes, arquebisbes i cardenals preconciliars, directament integristes i reaccionaris.

No cal parlar de la Conferència Episcopal, incapaç d’acceptar que milions de ciutadans no formen part del seu ramat.

Pel que fa al terreny partidari, és fàcil comprovar que els enemics de la llibertat sempre han donat la batalla davant qualsevol proposta progressista. És evident que els més aferrissats defensors actuals de la Constitució de 1978 són els que van votar No en el referèndum d’aquell 6 de desembre. Després, en 1981, es van oposar, amb arguments que sobtaven per la seua pobresa reaccionària, al divorci. Més tard, van cavar trinxeres en contra de les lleis per a la interrupció voluntària de l’embaràs -en les dues, la de 1985 i la de 2010-, esgrimint la bandera de les seues creences religioses, que sempre han volgut i volen imposar a tothom com a dogma inviolable. Cosa pareguda va ocórrer en 2005, quan el govern Zapatero va treure endavant la Llei que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe. Constància empírica n’hi ha que destacats dirigents polítics de la dreta espanyola han fet servir les lleis contra les que bramaven quan ho han considerat oportú. La coherència no és una virtut que els caracteritze.

És sempre molt previsible la pauta, el protocol d’actuació dels enemics de la llibertat, com és impressionant constatar què estan disposats a dir i a fer en contra dels avanços en l’ampliació del marc de les llibertats individuals que una societat com la nostra pretén reiteradament eixamplar. En el recent debat al Parlament de Madrid, la dreta partidària ha sigut molt explícita en la seua oposició a la proposta de llei quan, des del Partit Popular, el seu portaveu, José Ignacio Echániz, va arribar a afirmar que el govern de Sánchez ha presentat aquesta Llei per a abaratir costos, per a estalviar en l’atenció a “persones que son molt cares al final de la seua vida”, de forma que "per al PSOE, l'eutanàsia és una política de retallades" [atès que] “al darrere hi ha una filosofia de l'esquerra per evitar el cost social de l'envelliment al nostre país". Ningú l’ha desmentit des de les files del seu partit. Tampoc va ser sorpresa la intervenció de la representant de Vox –una escissió recent del PP, que ara són socis arreu Espanya, convé no oblidar-ho-, qui a més d’insistir en l’argument de l’estalvi amb els vells, va sostindré que la llei d'eutanàsia converteix l'Estat en "una màquina de matar" i els metges en "botxins". No, no reconeixen límits. NI els més elementals de la decència intel·lectual.

Eixa resposta per defecte de les dretes hispàniques, eixe “de què es tracta, que m’opose”, ja està denunciat àdhuc per conservadors intel·ligents com José Antonio Zarzalejos qui, a propòsit del debat parlamentari sobre la llei reguladora de l’eutanàsia, va escriure “Confesse que vaig enrogir de vergonya quan vaig escoltar la intervenció de José Ignacio Echániz al Congrés dels Diputats el passat dimarts. Oposar-se a la llei reguladora de l'eutanàsia amb arguments financers, suposant que el projecte de norma està inspirat en que la sanitat pública s'estalvie les despeses que comporta l'atenció a malalts de les característiques que descriu el text, em va resultar ofensiu”. A més, el periodista, que va ser director de l’ABC, va reblar el clau en afegir: “La dreta espanyola no està tenint respostes a aquests fenòmens de transformació social que l'expulsen de la seva zona de confort ideològica [...] El refugi en la negativa i en el llenguatge gruixut i hiperbòlic (de vegades insultant) és un placebo polític, una manera d'embolicar en paraules dures la debilitat d'idees i d'estratègies”.

Té molta raó Zarzalejos. La societat actual és més oberta, més democràtica i més lliberal que la dreta partidària pura i dura, i és per això que –segons enquestes fiables- mes de tres quartes parts dels ciutadans estan a favor de regular el dret d’eutanàsia. Àdhuc el propi Parlament de Madrid ho és, d’obert, com ho demostra que PP i Vox es van quedar a soles en el rebuig a la proposta, mentre que dos centenars de diputats li van donar suport.

És molt important, i convé dir-ho amb força i claredat, que aquesta Llei ixca endavant, de forma que els tràmits parlamentaris, que no en són pocs, permeten que estiga al BOE abans que finalitze l’any. Però, aquest reconeixement no ens ha d’amagar que la proposta confirmada es queda lluny de garantir la vertadera llibertat d’aquells que considerem que la vida ens pertany en exclusiva, i que aquesta convicció no admet limitacions ni ideològiques, ni morals.

La proposta aprovada pel Parlament de Madrid és molt garantista, potser massa i tot, fins al punt de ser molt més restrictiva del que convindria. Més enllà del reconeixement a l’objecció de consciència dels professionals sanitaris -que és un assumpte que caldrà gestionar adequadament per a que no esdevinga un obstacle per a l’aplicació efectiva de la Llei-, n’hi ha tres aspectes que poden provocar una efectivitat asimètrica d’aquesta segons des de quin indret d’Espanya es demane la seua aplicació.  

Una important limitació del projecte presentat al debat parlamentari és que sols serà possible acollir-se a la Llei per dos motius: malaltia greu i incurable o malaltia greu, crònica i invalidant. Una altra és que el ciutadà que vulga exercir el seu dret haurà d’estar capaç i conscient, la qual cosa margina a les persones amb problemes mentals que els provoquen dependència o que hagen entrat en coma. Caldria excloure d’aquesta limitació a aquells que abans hagueren manifestat en temps i forma –mitjançant el Testament Vital- el seu desig de no allargar inútil i penosament la seua vida.

La tercera limitació és la que ve de la mà dels terminis i de les instàncies que el peticionari ha de superar per a veure acomplir-se el seu desig de morir de forma digna. Primer caldrà l’opinió del metge responsable del pacient i després la d’un altre com a segona opinió. Se li atorguen quinze dies al primer i deu al segon, la qual cosa ja en summa vint-i-cinc dies que poden ser interminables. Però, encara queda la part més dura del que pot ser un calvari tremendament feixuc. Una Comissió d’Avaluació i Control Previ (formada a cada territori per consens entre el Ministeri de Sanitat i els governs autònoms) serà la que, finalment, si s’escau, haurà de dictaminar en el termini “més breu possible” la acceptació o no de la petició de l’interessat.

Massa dies per a les passes una i dues, i absolutament inacceptable la indefinició quant al temps de dictamen de la Comissió d’Avaluació. A més, aquesta comissió pot convertir-se en una trinxera inexpugnable en la que poden fer-se forts els sabotejadors de la pròpia Llei, aconseguint així que la seua actuació dilate insuportablement els terminis o que, finalment, faça que la Llei resulte paper banyat per raons aparentment administratives. Si això passa, serà perquè el Legislatiu no haurà estat capaç de posar negre sobre blanc un termini concret, i mantinga allò tan vague com a perillós de que el dictamen s’ha de produir en el temps “més breu possible”.

El doctor Luis Montes, qui va ser president de l’Associació Federal Dret a Morir Dignament (DMD),  sostenia que en Espanya es podia morir millor o pitjor segons el metge que et tocarà en sort. Tindria molt poca gràcia que la sentència del Dr. Montes mantiguera la seua validesa només substituint “metge” per “comissió”. Seria desitjable, llavors, que una Comissió avaluara el procés a posteriori, tal i com es fa a d’altres països, de forma que en cas de mala praxis la Fiscalia actuara contra els infractors. Confiem en les esmenes que puguen introduir-se durant la tramitació parlamentària de la llei.

Etimològicament, eutanàsia significa mort digna, entesa com la forma de finalitzar la vida sense patiment ni dolor. L’aprovació d’una llei que la permeta no obliga a ningú a fer-la servir. Aquells que no puguen integrar aquest dret en els seus paràmetres morals o ideològics en no fer-ne ús estaran estalvis. Ningú els ha d’obligar a morir sense dolor ni patiment, com ningú els obliga a divorciar-se, ni a avortar, ni a casar-se amb qui no els vinga de gust. És diu llibertat, i cadascun ha de gestionar la seua sense perjudicar la dels demés.

Sembla senzill, però per alguna estranya raó els enemics de la llibertat no ho entenen. Ni volen entendre-ho tampoc.