L'home ja té una edat, però no és massa gran. Al voltant
dels seixanta. Plorava darrere d'unes ulleres fosques de pasta amb unes llàgrimes contínues que
apartava ferma i periòdicament amb el dit, ara l'ull dret ara l'esquerre. Una
dona, vaig entendre que la seua, al costat, amb la samarreta de l'Associació de
Víctimes del Metro 3 de Juliol. Darrere de l'home, una parella jove, xic i xica.
Potser el fill i la companya. Ell, seré, mantingué la mà afectiva per sobre el
muscle del pare. De tant en tant, l'acaronava per tal de confirmar-li que estava al seu costat, sentint amb ell. La xica també li acaronava l'esquena, afectiva, de manera intermitent;
mentrestant, es mantenia abraçada al xicot. N'eren quatre persones, quatre
víctimes colaterals, que assistiren a la darrera concentració a la Plaça de la
Mare de Déu de València. No els hi vaig sentir paraula a ningú dels quatre.
Vaig veure els rostres de la dona i dels joves, però no el de l'home. A ell, el
que més em va afectar, no el reconeixeria si el tinguera al davant. El grup,
unit pel dolor i per la exigència de justícia no va fer sinó estar, fer les
palmes d'acompanyament a les consignes que els concentrats van corejar,
estimar-se en silenci, i en el cas de l'home plorar durant la bona estona que
durà la concentració.
Per qui plorava aquest bon senyor? Tal i com ell ho feia,
passats sis anys, només es plora -crec- per un fill, per una filla. Eixe dolor
insuperable, aquelles llàgrimes amargues, incontenibles i quasi imperceptibles
per a tots els que estàvem en la seua rodalia, no poden tindre una altra
explicació.
Vaig sentir el desig d'abraçar-lo, però no em vaig atrevir.
No obstant, vaig entendre que estar allí, a l'aplec número vuitanta dels
familiars de les víctimes era per a mi un deure amb aquell home. Era la segona
vegada que hi assistia, la primera després de la massiva del 3 de maig, la posterior a l’emissió
del programa de Jordi Évole. Com és que no havia estat abans?
Aquell home, aquella família va quedar destrossada el dia 3
de juliol de 2006, i molts -tot i la nostra solidaritat envers les famílies de
les víctimes- vam tardar sis anys en entendre que no n'hi ha prou amb ser
solidaris implícits, que havíem de ser-ho explícitament. Els mitjans de
comunicació valencians havien informat -uns més que altres; alguns entre zero i
res- de les peripècies de les famílies de les víctimes del desastre de la Línia 1, de la
boira decretada pel Consell sobre l'accident, de la negativa del MH president
Camps a rebre'ls, de les escandaloses notícies a propòsit de la comissió a Corts
Valencianes; però, jo no havia sentit la necessitat d'estar físicament al costat
dels pares, les mares, els germans, els familiars, els amics de les 43 persones
que van perdre la vida aquell terrible 3 de juliol.
No tinc, no trobe una explicació raonable a la manca de
sensibilitat de part meua. Atenuants, potser. La irritació política, la ràbia
inclús, per la supèrbia onanísitica dels governants valencians des de fa dues
dècades, pel seu menyspreu a tot i a tots allò que no siguen ells i els seus
interessos. L'atenció preferencial als problemes diguem-ne estructurals de la
nostra societat: la crisi, l'atur, l'emigració dels joves, la corrupció pestilent
de tantes institucions que haurien de ser exemple d'honorabilitat. Les meues
petites comoditats, les preocupacions del dia a dia, el treball, els compromisos...
No sé, ja ho dic, atenuants en el millor dels casos.
I mentre jo he estat captiu de les meues petites o grans
preocupacions, -pensava mentre el tenia al davant- eixe home porta vuitanta
mesos plorant en silenci. Ja era hora que jo despertara, ja era hora que com a
ciutadà i com a pare el fera costat en la seua exigència de justícia.
Em va commoure la confessió de Beatriz Garrote en començar
la seua intervenció, en veure la plaça plena de gent. Tenien por per la
concentració de maig, la immediatament posterior a l'emissió del programa
Salvados, haguera tingut una influència efímera aconseguida gràcies a Évole i col.laboradors.
Després, tanmateix, crec que vaig
concentrar-me en l'home que plorava en silenci. I més m'identificava amb el senyor de les ulleres que
amagaven els ulls plorosos, més desconcert em provocava recordar la imatge de
Juan Cotino en ser preguntat per l'accident al Salvados. Escrivia jo farà poc enes setmanes que en veure a la pantalla de televisió com el somriure
displicent inicial del cavaller va anar convertint-se en una màscara, en veure
com Évole no amollava el mos, en veure com la gent li exigia respostes, Cotino
i la seqüència van esdevindre insuportablement irritants. I afegia que aquell
espècimen d'ésser humà de tan baixa qualitat és el President de les Corts
Valencianes, per a vergonya nostra. Per a una immensa i dolorosa
vergonya.
Em preguntava a continuació si València despertaria d'una
vegada per totes de la narcolèpsia política que patim des de fa molt. Era una
intenció política la que va animar-me per a fer aquelles reflexions. Avui, no.
Avui, després la darrera concentració de les víctimes del metro, és la part humana la que m'encoratja a traslladar a la pantalla de
l'ordinador un sentiment, el de la solidaritat en el dolor amb aquell home que
plorava en silenci al qual no vaig atrevir-me a abraçar.
Ara sé que cada dia 3
tinc una cita amb ell, a la Plaça de la Mare de Déu. Si més no, mentre no
obtinga la justícia que és l'únic bàlsam al que pot aspirar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario