Alfons Cervera escrivia ahir diumenge sobre la vaga general, la vivenda, les pensions i la salut de la nostra democràcia, i no puc estar-hi més d’acord. És cert que la vaga va ser, com no podia ser d’una altra manera, desigual. No cal estendre's massa explicant com és l’escenari laboral en l’Espanya actual, marcat per la precarietat i la fragmentació. Tanmateix, resulta indiscutible que la massivitat de les manifestacions de la vesprada va posar negre sobre blanc que la vivenda, els baixos salaris i les pensions són tres problemes gegants de la nostra societat. Fins i tot diria que el de la vivenda destaca per damunt de la resta amb diferència, perquè s’ha convertit en un obstacle insalvable per a milions de persones —i molt especialment per a la gent jove— a l’hora de dissenyar i desenvolupar un projecte de vida adequat, digne i autònom.
Està clar que aquestes urgències
socials són objecte d’atenció en la campanya electoral que desembocarà en el pròxim
29N. Però, en aquest escenari, em preocupa —i molt— la manera com s’està
debatent al voltant d’aquestes qüestions. Segurament, la paraula “debat” ni tan
sols siga l’adequada per a qualificar com està sent aquesta campanya.
L’esquerra, les esquerres, amb totes les seues diferències internes i els seus
matisos, proposen idees i alternatives per a donar eixida a les preocupacions
de la ciutadania. Es podrà estar més d’acord amb uns plantejaments que amb
altres, però és fàcil observar que existeix un oferiment d’actuacions
polítiques concretes als electors.
Contràriament, des de les dretes,
l’únic que trobe és soroll, consignes senzilles, apel·lacions als sentiments
més primaris i la desqualificació ad personam d’aquells que no pensen com ells.
S’està reiterant molt darrerament que el PP i VOX són cada dia formacions més
indistingibles, i no és gratuït. Davant qualsevol dels temes de què es tracte,
la resposta del PP és culpar Pedro Sánchez i els immigrants; la resposta de VOX
és culpar els immigrants i Pedro Sánchez. Ací s’acaben les propostes, i ací
s’acaba el debat.
Fa uns dies vaig veure el nebot de
Rodrigo Rato, el tal Figueredo, en un debat televisiu i no vaig poder evitar
preguntar-me que, si aquest home és el més format en VOX per a parlar
d’economia, com serà la resta de la direcció d’eixe partit. Al seu tomb,
Santiago Abascal, el líder suprem, és un home que confessa obertament no saber
de res. Ni de vivenda, ni de pensions, ni de salaris. Per no saber, no sap ni
què pensa del franquisme. Té molt clar que Pedro Sánchez és un dictador
diabòlic, però de Franco que no li’n pregunten, que d'això no en sap. La resta
de qualsevol entrevista o intervenció seua consisteix a pegar-li voltes a eixa
derivació de responsabilitat: en la mesura que no en sap, no ha de donar respostes
ni assumir cap compromís. Excepte en un únic tema: la immigració. Tot el que
VOX i Abascal proposen és fer fora aquells que no tinguen vuit cognoms
espanyols, ni tampoc diners suficients com perquè aquest siga un detall menor.
En el cas del PP, dues figures
brillen per damunt de les altres: Alberto Núñez Feijóo i Isabel Díaz Ayuso. Per
al primer, un home tan gris com inconsistent i mancat d’idees pròpies, els set
milions de l’àtic de la segona no són res. Pecata
minuta. Quant a Ayuso, què es pot dir sobre ella que no estiga ja més que
dit? En què queda qualsevol intervenció d’aquesta senyora si n’eliminem els
insults, les desqualificacions i la xuleria? En absolutament res. Tant se val
que parle a l’Assemblea de Madrid, que en un míting o en una entrevista a la
premsa amiga: ni una proposta, ni una idea, ni una reflexió. Només insults i
amenaces amb eixe to xulesc que caricaturitza la parla madrilenya.
Em negue a pensar que persones
així, persones que representen els partits de les dretes, puguen guanyar el 29N.
Està clar que ells volen portar el combat al terreny purament emocional, fins i
tot irracional. No volen parlar, no volen raonar, no volen aportar solucions;
només volen enderrocar, desmuntar i destruir. Al remat és la consigna de
sempre: “Que se hunda España, que ya la
levantaremos nosotros”. Al preu que calga, enfonsar el país i la immensa
majoria dels qui l’habitem. Així són, i sembla mentida que una part d’eixa
mateixa majoria els vote. Els corders votant pel llop. Doncs no, em negue a
acceptar-ho, perquè jo, com Alfons Cervera, també vull viure amb dignitat.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada