El PP com a magdalena o per què cada vegada ens evoca més el franquisme.

Cada dia que passa em resulta més difícil escoltar amb serenitat i sense indignar-me els dirigents del Partit Popular. El mateix em fan els valencians que els espanyols. No aguante les seues mentides, la seua arrogància, la seua hipocresia, el seu cinisme; ni tampoc eixa vocació incontenible de donar-nos lliçons de moral en cada ocasió que tenen. Sovint fa l’efecte que estem davant uns dèspotes poc il.lustrats que pensen que els ciutadans som infants que no entenem que és realment allò que ens convé, ni com de difícil és governar en el món en el que vivim.

A casa nostra, la inanitat de Fabra és olímpica. I a Espanya, què dir de Rajoy? És veritat que costa treball distingir la ratlla que separa en ell el que sembla simple estultícia del pur cinisme. També aquí ens enganya. No és un estúpid insolvent; no és un cretí incapaç d’exposar una idea pròpia amb coherència. Ho sembla, però no ho és. Té limitacions verbals òbvies, però no és bobo. Sap on va i on ens porta. És realment un cínic majúscul. Un hipòcrita que ens falta al més elemental respecte intel·lectual a tots els ciutadans.

Molt al meu pesar, ara, tants anys després, sent unes emocions involuntàries que són com una agra i amarga versió de la magdalena proustiana. El lloc de la magdalena, tan poètica en l’escriptor francés, en mi és ocupat –amb la mateixa potència evocadora- pel tipus de política que practica el PP. La fan explícita aquells professionals de la cosa pública que habiten al territori al que regna el senyor Mariano Rajoy. Són aquells que es gasten unes formes, unes pautes, uns estils sustentats per l’arrogància, la supèrbia, la mentida, la deslegitimació de l’altre, els judicis de valor sempre pejoratius sobre els demés i la negativa a assumir cap responsabilitat i a donar cap explicació que se’ls hi demane. Certament, aquests personatges han acabat per constituir per a mi una palanca d’evocació d’allò que guarde a la meua memòria del que vaig viure durant els anys del franquisme.

Ara, quan es commemoren els primers dos anys del govern Rajoy, l’aire està fent-se més i més irrespirable. Autoritarisme, menyspreu a la ciutadania, servilisme amb els poderosos i humiliació envers els dèbils. Una política econòmica de duríssim impacte social que ha reviscolat, ni més ni menys, que el fantasma de l’emigració per raons laborals i econòmiques. Un abandó de la ciència i la investigació que recorda el nefast que inventen ellos. Una primacia feridora dels interessos privats per sobre els públics. Retalls en les prestacions socials i reducció dels drets assolits durant dècades de lluites socials. Imposició per la força d’un sistema de valors conservadors o explícitament reaccionaris, emanats directament dels confessionaris i les sagristies de l’Església catòlica. Negació a retre comptes efectius de l’acció de govern, tot i les evidències de disfuncions, malifetes, errors dolosos i àdhuc directament delictes. Manipulació de la informació als mitjans de titularitat pública, i complicitat en paral.lel amb bona part dels privats. Culpabilització als opositors i derivació de responsabilitats de tot allò que els convé, sense més argument que la seua voluntat. Utilització bastarda del poder legislatiu per a decretar restriccions i condicionants de les llibertats bàsiques en benefici, precisament, d’una imaginària llibertat superior que és la que ells consideren adequada. Repressió contra els discrepants, els opositors i, en general, els desafectes al règim en benefici d’una recuperada majoria silenciosa. Imposició irracional i irrespectuosa d’una idea d’Espanya en general i de València en particular que és exclusivament la d’ells, com si fora l’única digna i possible. Adopció de mesures que atempten contra els drets humans de primera generació dels més pobres entre els pobres, com són els immigrants. Així estan les coses al meu parer.

Aquest partit que en diuen popular i els governs que sustenta em resulten, com més va més, una magdalena evocadora d’un temps passat: el franquisme, opressor fins l’asfixia. Haurem de tornar a superar-lo. Haurem de fer una mena de nova transició envers una democràcia de molta més qualitat que la que tenim ara. Serà l’única forma de deixar de patir per les magdalenes amargues.