Manteniu la calma i tireu endavant, sí. És una bona idea, i molt
pràctica, la que expressava la consigna britànica de 1939, al començament de la
II Guerra Mundial. Oportuna i recomanable en la conjuntura per la que travessem.
La setmana ja havia estat densa i calenta amb la constitució dels grups
parlamentaris, però el moviment de Pablo Iglesias després de visitar al Cap
de l’Estat, el ciutadà Felipe de Borbón, va posar l’Espanya política i
partidària potes per amunt. Amb la roda de premsa que va fer després de la
visita a La Zarzuela, tot fa pensar què, ―com diu Alberto Garzón―, els alts
comandaments partidaris han començat una partida als escacs. De moment, Iglesias va marcar no sols la jornada de
dissabte sinó unes quantes més de les següents. Va fer invisible a Rivera, va
expulsar de l’escenari ―momentàniament― a Rajoy i va posar a Sánchez entre
l'espasa de Podemos i la paret de l'aparato i els patums del seu partit. El
socialista va respondre inicialment amb molta destresa al repte del de Podemos, però té la cuina partidària en
flames.
Tot i que el moviment d’Iglesias
va provocar “sorpresa i estupor” en
el PSOE, són moltes les opinions que
coincideixen en que el jove professor va passar-se de frenada. Tant a la
roda de premsa com després, sembla que Pablo Iglesias no va recordar aquella
màxima de Marco Favio Quintiliano de Fortiter in re, suaviter in modo; tant com l’aconsellava Karl Marx. El
líder de Podemos tendeix a deixar-se
arrossegar per una autosuficiència superlativa i això li genera molta
animadversió més enllà dels seus incondicionals. La frase del “somriure del destí” que Pedro Sánchez
hauria d’agrair-li per fer-lo president, així
com la frase del WhatsApp posterior
en el que li demanava parlar durant el cap de setmana sobre “la meua proposta”, han resultat
insultants i feridores per a la militància socialista. A més dels dubtes sobre
les vertaderes intencions que ha generat l’anunci de Pablo Iglesias, són molts
els analistes que coincideixen en que les formes del de Podemos són impròpies d’algú que s’ofereix com a soci a un altre. De tota manera, cal que els arbres no
amaguen el bosc: els principals problemes de Pedro Sánchez, més encara que els
procedents de la Brunete mediàtica,
venen i vindran de dins de casa seua. Guerra, Díaz, Fernández Vara, Madina,
González Paje, Felipe González... Tota una nòmina de generals de quatre
estreles que, pel que sembla, estan decidits a fer caure el seu secretari
general. Al preu que calga?
Siga com siga, tot i que
l’editorial del diari El País era el dissabte
ben explícit en titular "Rajoy no
puede, Pedro no debe", els barons i companyia hauran de ser més
contundents si volen desallotjar Sánchez. En eixe cas, hi haurà una batalla
frontal dins el Comité Federal [de conseqüències incalculables], i serà molt difícil explicar a la militància
i als votants socialistes que el PSOE renuncia a presidir [en coalició, tot i
que fràgil] el govern d’Espanya. Pedro Sánchez va dir en la roda de premsa
―dues vegades― que ni els votants del seu partit ni els de Podemos entendrien que Iglesias i ell no s’entengueren.
El Partit Popular travessa hores molt difícils, encara que amb la seua
petulància i la seua hiperbòlica supèrbia habitual intente amagar-ho. En
plena batalla partidària, aquesta setmana ha rebut dos colps judicials
duríssims: el jutge ha imputat el partit per la destrucció dels ordinadors de
Bárcenas i el número tres de l’equip de la Vicepresidenta Sáenz de Santamaría
ha dimitit/cessat per la seua implicació amb el cas Aquamed, un assumpte de
corrupció organitzada que, per primera vegada, afecta plenament el Govern de
Rajoy. A més, la figura del president es
devalua com més va més, fins assolir cotes patètiques. No ha negociat el suport
a la seua candidatura amb cap altre líder polític; en un mes no ha aconseguit
ni un vot més de recolzament que els dels diputats que va obtindre el 20D; confessa
que té l’agenda “molt lliure” i,
finalment, li ha dit al Rei que “de
moment” renuncia a presentar-se com a candidat davant el Parlament.
En qualsevol democràcia de qualitat, un president en funcions que
renuncia a presentar la seua candidatura hauria de dimitir i deixar la
responsabilitat a un altre membre del seu partit. En una organització tan
jerarquitzada i autoritària com el PP, tanmateix, no sols no passa això sinó
que Rajoy i els membres del seu entorn s’han dedicat a presentar la decisió com
una jugada demostrativa de la gran capacitat estratègica del líder suprem. En
realitat, tot sembla indicar que Rajoy no
ha fet sinó ―des de la seua indolència proverbial― seure a fumar-se un puro i a
llegir el Marca mentre que els barons
i els dirigents del PSOE li fan la faena bruta. No se sap si Pedro Sánchez sobreviurà,
o el seu cadàver polític serà l’ofrena que permetrà que els socialistes més
conservadors i els més jacobins demanen el cap de Rajoy per a poder fer,
finalment, una Gran Coalició PP-PSOE amb Ciudadanos
tal i com demanen tots aquells
―dins i fora d’Espanya― als que espanta una hipotètica aliança d’esquerres.
Pablo Iglesias i Podemos van fer públiques ―al diari El
Mundo― les mesures que proposen al PSOE, allò que en diuen les línies bàsiques
de [l’hipotètic] Programa de govern. Es
tracta de 10 mesures bastant inconcretes que van des de actuacions d’emergència
social per als primers 100 dies [subsidi a aturats sense percepció, aturar els
desnonaments, acabar amb la misèria energètica] a allò que en diuen blindar legalment l’educació i la
sanitat públiques i l’atenció social. Per aconseguir-ho preveuen incomplir,
si cal, els objectius de dèficit de la UE. Altres
mesures són de caràcter més de política institucional
i ―pràcticament en la seua totalitat― estan més enllà de les possibilitats parlamentàries
del govern que proposen constituir: millorar la independència judicial,
reforma de la Constitució, nova llei electoral, independència dels mitjans de
la ràdio-televisió pública i, una sorprenent per inconcreta “assumpció de la plurinacionalitat d’Espanya
amb una recerca de vies per a solucionar els conflictes actuals”. L’encarregat d’aquesta missió, sembla, seria
un ministeri de nova creació, el de la Plurinacionalitat. Que Espanya siga reconeguda per la ciutadania com un Estat
plurinacional és un objectiu polític molt oportú, però crear un Ministeri de la
Plurinacionalitat no sembla, així, d’entrada, una idea massa feliç. Tampoc
queda clar qui hauria de fer eixa assumpció,
ni com, ni en quin termini.
Són unes línies programàtiques que els més benèvols consideraran
necessàriament benintencionades però no massa realistes; en el millor dels
casos, un horitzó cap al qual sols podria avançar-se amb una altra majoria
parlamentària que la que aconseguiria el pacte que Iglesias ha proposat a
Sánchez. Els adversaris de l’aliança coincidiran, molt probablement, en que
les línies programàtiques són poc més que un brindis al sol o, pitjor, un
conjunt de mesures sense sentit en l’escenari de l’economia europea actual i de
la realitat política d’Espanya. En qualsevol cas, ―sense ànim d’exhaustivitat― sobta
que al decàleg [en la versió d’El Mundo,
si més no] no es diga res de reactivació econòmica, ni de política de generació
de llocs de treball, ni de política fiscal, ni d’incrementar la inversió en
I+D+i, ni es parle d’una necessària política coordinada dels països del sud per
a fer front a l’austericidi que la Troika els hi ha imposat durant els darrers
quatre anys.
Tot amb tot, ningú hauria de posar el carro davant de l’haca. En un
escenari de constitució d’una majoria parlamentària que sustente un nou govern,
Podemos ha fet una jugada molt
interessant i atrevida, com ja s’ha dit. És un primer moviment que va
desarborar els seus adversaris i, també, els hipotètics socis. Cal veure què
responen els altres. Quins són els moviments que fan al seu tomb. Hem vist a
Rajoy enrocar-se de forma indigna. Què farà el PSOE amb Pedro Sánchez? Eixirà
políticament viu del Comité Federal pròxim? Convé recordar que Zapatero també
va tindre en contra a tot l'aparell socialista, i després va passar el que va
passar. Queda, per tant, molta partida. No ha fet més que començar.
És fàcil acusar Podemos de
moltes coses. Una d’elles la d’entendre que la negociació política i
partidària és una mena de debat dins un plató de televisió. De fet, l’exigència
que les converses entre els partits siguen televisades olora més a campanya
electoral que a altra cosa. Tanmateix,
s’ha de reconèixer que són els únics que han posat damunt la taula una proposta
significativa en el mes que ha passat des de les eleccions del 20D. Quin
recorregut tindrà?
No ho podem saber a hores d’ara. Allò que, contràriament, sí sembla una
evidència és que el procés de negociacions va a ser llarg i ple de sorpreses i
canvis de tendència. El que divendres era imaginable, va ser desmentit per
la realitat el dissabte. Tot és possible: des del pacte encapçalat pel PSOE, a
la gran coalició liderada pel PP sense Rajoy o les noves eleccions. El resultat
està obert, de bat a bat.
Així doncs, faríem bé tot aplicant allò de Keep Calm and Carry On.
No hay comentarios:
Publicar un comentario