En aquests
últims dies el focus d'atenció de certs generadors d'opinió ha corregut en
paral·lel amb les desqualificacions i els intents d'intoxicació d'una part gens
menyspreable dels dirigents polítics. S'ha
arribat no solament a abusar ad nauseam
del que podem denominar periodisme d'intoxicació, sinó que s'ha recorregut a allò
que tècnicament es coneix com a propaganda
negra.
Des de la Fundación España Constitucional ―que
reuneix a ex ministres de PP i PSOE, liderats per personatges tan vidriosos com
José Bono i Eduardo Zaplana― al club d'amics que ha designat portaveu a un
altre recordat i contundent exministre, José Luis Corcuera, s'han fet notables
esforços per tibar l'ambient partidari en el PSOE i, especialment, per a lligar
de mans a Pedro Sánchez. Tots ells han
coincidit en un objectiu confessat: impedir qualsevol acostament del PSOE a
Podem i, en la mateixa operació,
propiciar un pacte de gran coalició
entre PP, PSOE i Ciudadanos
o, en defecte d'això, un govern en minoria de PP i Ciudadanos amb l'abstenció o la col·laboració parcial dels
socialistes.
Encara és
prompte per a avaluar els efectes que aquestes actuacions ―treball fraccional es deia
abans― han generat tant en el Partit Socialista com en el seu entorn de
simpatitzants i votants. Però la reunió del Comitè Federal ha generat un
escenari intern que haurem d'avaluar amb més calma.
El focus que
havia estat en l'últim temps obsessivament fixat sobre els independentistes
catalans s'ha instal·lat ara sobre Podem i els seus aliats.
No és necessari ser votant ni simpatitzant
d'aquesta formació per a coincidir en que s'han convertit en la peça a batre
dels nostàlgics del bipartidisme i de l'Espanya més convencional i castissa.
Se'ls ha humiliat amb la distribució dels escons en el Congrés [relegant-los a
les zones més altes i allunyades en l'hemicicle, o deixant-los sense lloc de
reunions per al grup del Senat]. I ho han fet els tres partits majoritaris: PP,
PSOE i Ciudadanos, que es culpabilitzen
entre ells de ser els promotors de la malifeta; els mateixos que es van oposar a
que constituïren els grups parlamentaris que pretenien les coalicions de Podem
amb altres forces polítiques del País Valencià, Catalunya i Galícia.
Dues grans figures com Felipe González i
José María Aznar han sigut particularment bel·ligerants contra els del partit
morat. Tots dos exdirigents, els dos amb moltíssim pes específic en els
seus partits, s'han despatxat a gust i,
cadascun pel seu costat, han dit que el nou partit és ―entre altres boniqueses―
chavista, comunista, leninista, bolivarià i jomeinista.
Aznar ha
declarat que Podem ―que “té finançament veneçolà i iranià”― és "una
amenaça per al nostre sistema democràtic i les nostres llibertats", ja que
"no creuen en un sistema democràtic i volen subvertir-lo; no creuen en
l'Estat de dret; no creuen en la independència judicial; no creuen en un
sistema democràtic lliure ni en l'economia de mercat, ni en les llibertats de
les persones". En conclusió, per a
Aznar "Podem és un risc polític i, si té alguna possibilitat d'arribar al
Govern, molt més encara".
González, una mica més subtil només que
siga perquè almenys diferencia de forma explícita als líders dels seus votants,
censura “el comportament arrogant dels líders de Podem, amb humiliacions que
posen al descobert quines són les seues vertaderes intencions”. Segons l'ex dirigent “volen liquidar, no reformar, el marc
democràtic de convivència, i de pas als socialistes, des de posicions semblants
a les que han practicat a Veneçuela els seus aliats. Però ho oculten de manera
oportunista. De la mateixa manera, van deixar de parlar de Grècia quan més ho
van necessitar els seus amics. Són pur leninisme 3.0”. Hi ha més, no
obstant això, quant a la desqualificació del partit morat: “plantegen també amb dissimulació [la cursiva és nostra] l'autodeterminació [de
Catalunya, País Basc, València, Galícia, Balears], una cosa que contradiu un
projecte per a Espanya com a espai públic que comparteixen 46 milions de Ciudadanos”.
¿Què han d'entendre els votants de Podem i
de les organitzacions amb les quals van concórrer en coalició a les passades
eleccions del 20D després d'escoltar a aquests dos patricis? Descartat que
a Espanya es puguen comptabilitzar fins a cinc milions de bolivarians, o cinc milions de neo leninistes, o cinc milions de jomeinistes, o cinc milions d'un
assortiment variat de tots ells, allò que hi ha darrere d'aquestes
desqualificacions, d'aquests improperis de tots dos dirigents és ―a més d'una bona dosi de propaganda negra― un enorme menyspreu
per l'electorat que ha recolzat aquestes opcions polítiques.
González i Aznar van ser d'aquells que,
quan el moviment del 15M acampava en les places exigint atenció als problemes
reals de la gent, els desqualificaven com a perroflautas
i anti sistema, i els comminaven a acceptar la democràcia i a presentar-se
a les eleccions. Una bona part d'aquella gent ho va fer, i a ells es van unir
molts altres ―persones i grups polítics― que responsabilitzen als dos partits
majoritaris de la gestió de la crisi, dels estralls de les mesures econòmiques,
polítiques i socials que s'han pres des de 2008 en endavant, i ―per a rematar―
de la corrupció que corca les institucions polítiques, molt particularment les
governades pel Partit Popular.
Doncs bé, allò que sembla, segons els dos próceres,
és que eixos cinc milions de babaus no saben el que han votat. ¿Com anaven
a votar, si no foren tan ximples, per trencar Espanya en trossos per a després
convertir-los en la Veneçuela chavista,
en l'Iran jomeinista o en la Rússia
bolxevic? Desconeixien el que representava la papereta que van ficar en l'urna.
Encara sort que estan ells, els estadistes
preclars, per a esmenar el vot d'aquells insolvents ―eixos cinc milions de
necis― forjant una gran coalició de govern ―explícita o implícita― que
salve Espanya de tant d’enemic infiltrat [els dirigents] i de tant de
tocacampanes que no sap ni votar el que correspon. Què correspon? Doncs que els amics puguen seguir fent els seus negocis,
que les portes giratòries estiguen ben greixades, que la dissidència de
qualsevol tipus estiga degudament penalitzada, que els disconformes siguen silenciats,
que es respecte l'ordre raonable de les coses. Això, el normal. El de sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario