Anem a eleccions. Ves per on! El president Sánchez ens ha convocat el 29 de novembre a que votem.
Sobre el què faran o deixaran de fer les esquerres, ja en parlarem un altre dia. Hui, tal i com ha fet Alfons Cervera a la peça dominical de Levante-EMV, amb una dosi no menor d'humor negre, un servidor s'acopla i vull fer quatre ratlles sobre les dretes; més en concret sobre el PP i, ajustant més encara el microscopi, sobre dos personatges que representen aquest partit polític. D'Aznar i Feijóo parle.
Són els dos màxims responsables de la confrontació política i partidària que patim. No crec que això es puga discutir. El govern sorgit de les eleccions de 2023 va ser qualificat d'il·legítim pel fet que no els quadrava que Espanya poguera tindre un govern de coalició plural, com la que va se la majoria d'investidura. Des de llavors ençà, dia sí i dia també, amb Aznar i Feijóo com a solistes, el PP no ha fet més que demanar eleccions.
Ara que el pervers Sánchez les ha convocat no semblen massa contents. Podríem dir que el fantasma d'una senyora de vuitanta set anys, desnonada i morta en cosa de dies, ha posat més que nerviosa la cúpula de Gènova 13, a Madrid.
La recent i inesperada mort de la senyora Maricarmen Abascal —un fet dolorós però no sorprenent si es té en compte l'impacte físic i emocional del recent desnonament de la que havia estat la seua llar durant setanta anys— ha esdevingut el combustible d'una onada de mobilitzacions multitudinàries per l'habitatge digne a tot el país. En aquest context, les dretes hispàniques han tornat veure com se'ls hi agiten fantasmes del passat. És molt probable que estiguen fent memòria de com de mal van gestionar els efectes dels atemptats de l'11M de 2004, quan el Partit Popular va perdre les eleccions davant el PSOE de Rodríguez Zapatero contra tot pronòstic. Llavors, com ara, la dreta donava per feta la victòria; però, el resultat de les urnes la va desmentir.
Aquests dies, un nerviosisme creixent torna a tenallar-la davant el temor a que la mobilització al carrer acabe afavorint els socialistes i companyia tot deixant la suma de PP i VOX sense la majoria necessària.
El tractament reservat a la senyora Maricarmen, fins i tot després el seu traspàs, recorda inevitablement la campanya patida en el seu moment per la senyora Pilar Manjón, mare d'una víctima mortal de l'11M, qui va ser objecte d'insults, amenaces i agressions indignes per part de sectors mediàtics i polítics afins a la dreta. Aquests darrers dies, en un exercici similar de deshumanització brutal, la senyora Abascal, fins i tot després de morir, no sols ha sigut injuriada i insultada, sinó que se li ha negat fins i tot el mínim respecte institucional.
Des del PP, i també des de VOX, està fent-se un enorme esforç, secundat pel batalló d'afins i assalariats, per convertir l'anciana en una persona que en cap cas va ser una víctima, ni del sistema, ni dels fons voltors, ni de l'infern que és el mercat de la vivenda actual. No, la senyora va ser una profitosa, una veïna desagradable, amb uns comptes bancaris envejables i, fins i tot, una mercenària al servei del pèrfid Pedro Sánchez.
Fa uns dies vaig escriure que les Plagues d’Egipte eren, a ulls del PP, una broma infantil comparades amb una hipotètica victòria electoral de Sánchez, una altra més. Hui, Cervera escriu: “La bomba atómica es una birria si la comparamos con los dos decretos sobre la vivienda que proponían las fuerzas comunistas y que felizmente han rechazado las extremas derechas: PP, Vox y Junts”.
Conclusió: si el PP no guanya, si Feijóo no és president, anem de cap a l’Apocalipsi.
Aznar i Feijóo són, més que probablement els dos personatges més tòxics de la política espanyola. El gallec no destaca precisament per la seua agudesa ni per les seues habilitats, ni orals ni escrites, de forma que de cara a eleccions és un d’aquells que no aporta ni un vot a la marca. Qui voldria Feijóo com a governant? Poca gent, si fem cas de les enquestes.
Aznar, com evidencia allò de que la cara és l’espill de l’ànima, és letalment tòxic. Prou més que Feijóo, però de tant en tant també mou, als qui estem en les seues antípodes, més a la risa més que no a l’espant.
Ha dit darrerament que si guanya Sánchez, Espanya s’acaba. Deixem de costat que les dretes hispàniques venen parlant de la desaparició d’Espanya des que es va generalitzar “el baile agarrao”. Oblidem que eixes dretes anuncien la destrucció d’Espanya cada cop que ells han perdut el govern.
Ara anuncien l’Apocalipsi; és a dir que Espanya s’aboca al final més horrible: la instauració de la República.
Ni a Sánchez, en la seua perfídia se li havia acudit: motivar votants amb l’adveniment de la República en cas de victòria.
Acabe ja fent meues les darreres paraules de Cervera, en eixa columna carregada d’humor negre de hui: ¡Viva ese Apocalipsis pues, ¿no?! ¡Viva ese Apocalipsis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada