Dues anècdotes sobre Eric Hobsbawm, un modest homenatge

Ha mort, als noranta cinc anys, Eric Hobsbawm, un mite entre la gent de la meua professió.  De cop i volta m'han vingut al cap dos records associats a la seua persona, i ací els escric com a modest homenatge a la seua figura, ara que llegirem necrològiques i avaluacions rigoroses sobre ell i la seua obra.

El primer: va fer una conferència al Saló d'Actes de la que era aleshores la Facultat d'Econòmiques (avui de Filologia) de la Universitat de València, allà pels anys vuitanta; el saló era ple, de gom a gom, i va fer una xerrada d'alta divulgació per als reunits, gent de distinta procedència acadèmica. Va anar de la I Guerra Mundial a la Revolució xinesa, i d'ahí va enllaçar amb la industrialització britànica tot passant per la Revolució francesa i d'ella a la Segona Guerra Mundial, i anava i tornava segle amunt, segle avall, procés avant, procés arrere, i més, i més, tot explicant allò de l'Era del  l'Imperi i allò altre del llarg segle XIX i del curt segle XX. Vaig poder encaixar-li la mà després d'escoltar-lo, i me'l vaig mirar com a un habitant de l'Olimp dels historiadors.

El segon: hi ha un text (o més) on l'historiador britànic parla de la inutilitat de la història contrafactual i es pregunta com hauria estat la del món si Cleopatra no haguera enamorat Cèsar i Marco Antonio, tot fent èmfasi en les dimensions del nas de l'egipcia (no recorde que citara Pascal); al mateix text (tot ho conte segons ho tinc a la memòria), Hobsbawm afirmava que no sols els negres podien fer història d'Africa. Les deues idees m'han ajudat en el meu exercici professional: per desterrar els contrafactuals (particularment a classe, amb els estudiants) i per a encoratjar-me a dedicar la meua vessant investigadora a la història d'Amèrica Llatina.

Descanse en pau, professor Hobsbawm.