És diumenge d’una nit ventosa i estem a Mestalla. Juga el València contra el Real Madrid, i aquest està apallissant el nostre equip. De fet, en els més de noranta anys d’història del club mai s’ha arribat al descans amb un resultat tan contundentment desfavorable: 5-0. Comença la segona part i l’equip de Mourinho no sembla tindre interés en mortificar-nos més. Alguns de nosaltres, des de la grada, trobem l’aparent condescendència més ofensiva i avergonyidora encara que el patiment de la primera part. Molts aficionats abandonen l’estadi, altres més dolguts que sorpresos restem en silenci, quasi com absents, als nostres seients.
De cop i volta, des de la zona de la Grada Jove, des d’on els seus membres -impermeables a la pluja de gols en contra- han continuant cantant allò de que estan enamorats del VCF i animant no se sap exactament a qui -atesa la poca espenta dels nostres-, s’arranquen amb l’Himne oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana.
De manera solemne, la Grada Jove enceta el Per ofrenar noves glòries a Espanya / tots a una veu, germans, vingau. /Ja en el taller i en el camp remoregen / càntics d'amor, himnes de pau! / Pas a la Regió / que avança en marxa triomfal!
Com és possible?, ens preguntem alguns. No sé si molts.
L’escena a més de surrealista resulta un pur esperpent: el Real Madrid, l’equip de futbol més representatiu de l’Espanya més tradicional, ens estava humiliant de mala manera amb un marcador inèdit en la història del club i amb una actitud perdonavides, i els més incondicionals dels aficionats de l’equip valencià responien -no sé si com una mena d'exorcisme- ofrenant noves glòries a Espanya i avançant en marxa triomfal.
Quan es canta l’himne oficial d’un territori? En el futbol abans de començar el partit és el més habitual. A casa nostra quan cremen les falles es costum que sone l’himne per la megafonia del barri, a mode de cloenda melancòlica de la festa. Però, com interpretar la interpretació de l’himne mentre estem patint un dur calvari futbolístic?
A l’inici del partit, al segon error arbitral, el públic majoritàriament ens havíem apuntat al Así, así, así gana el Madrid!, dolguts com encara estàvem per l’arbitratge patit el dimecres anterior a l’Estadi Bernabeu. Cinc gols després, la Grada Jove cerimoniosa i aparentment aliena al que passava sobre la gespa avançava en marxa triomfal. Cap a on? Una part del públic va aplaudir amb ells l’estrofa final: Flamege en l'aire / nostra Senyera! / Glòria a la Pàtria! / Visca València! / VISCA! VISCA!! VISCA!!!
Som o no som gent estranya?
2 comentarios:
No us entenc als valencianistes, la veritat, sou una casta diferent, pagar i humiliar-se, uf. Encara que la veritat que no us puc entendre perquè no m'agrada el fútbol, però si que conec a la perfecció els crits ofrenants de la grada, són els mateixos que els canten en falles!
Dues cosestes només: una, n'hi ha una forma d'exercir, de manifestar allò que diriem la valenciania que éstà patològicament subordinada a allò que diríem l'espanyolitat, i no només al futbol; dues, home, Enric, Mestalla no va ser un clam amb l'Himne Regional. Servidor, els meus i -segur- molts altres aficionats ens vam quedar fets pasta de moniato. Una darrera idea: crec que això de l'himne va a convertir-se en un costum de la Grada Jove. Al partit següent també el van cantar. Quan ho van fer, però, havíem empatat al Madrid. Ufff!!!
Publicar un comentario