Dels dies de vi i roses als del delírium tremens.

Al gener de 2008, fa més de cinc anys, però ja sentint els colps i les destralades de la crisi, Mariano Rajoy, aleshores en l’oposició, posava com exemple de bona gestió econòmica al Consell de Francisco Camps i afirmava: "Aquest és el model que jo vull aplicar per al Govern d'Espanya". Poc després, amb el problema dels vestits a coll, Javier Arenas, candidat del PP a la presidència de la Junta d'Andalusia, encara assegurava: "Governar no és gastar més, sinó gastar millor. Governar és imitar a Camps". Era l’època gloriosa de F. Camps, aquella en la que semblava més un telepredicador que un dirigent polític democràtic. D’aquells mesos són exabruptes com: "El Govern de Zapatero ens ho ha llevat tot, menys la dignitat i les ganes de treballar" (Siglo XXI, 04/03/2011); “Ens persegueixen. Què li ha fet la Comunitat Valenciana a Zapatero?" (El País, 27/9/2010), o "Som el govern més transparent d'Espanya i d'Europa" (Diario ADN, 14/8/2010). N’eren els dies de vi i roses.

Quasi dos anys després, al novembre de 2009, F. Camps assegurava al que volia escoltar-lo "el suport indiscutible a les caixes d'estalvi, als seus òrgans de direcció i als seus òrgans de govern", que conten "amb independència en les seues decisions" i posseeixen "òrgans de govern independents". Es tracta –afirmava Francisco Camps− d'entitats "lligades a la Comunitat ", [que] "prenen decisions sempre al servei de l'economia i del sistema financer de les tres províncies, i així va a continuar sent". En el to cursi i coent que li és habitual, Camps afegia que "Els presidents de les caixes de la Comunitat conten amb tot el meu suport, amb tot el meu afecte, amb tot la meua estima" i, per tant, "qualsevol decisió que prenguen tindrà l'aval i el suport del Consell". Estàvem ja en la fase del delírium tremens.

Tot just un mes després, en desembre de 2009, Gerardo Camps, Conseller d'Economia des de 2003 (ho seria fins a 2011) afirmava, aparentment sobri, que “la Comunitat està liderant la recuperació en el conjunt de les comunitats autònomes”. No és increïble?

Al gener de 2012, dos anys després d'aquestes últimes declaracions, sent ja diputat a Madrid, Gerardo Camps encara afirmava, carregat de supèrbia i aparentment cec davant la realitat: “S'han fet les coses que s'havien de fer quan s'havien de fer”. Preguntat sobre si faria autocrítica per la gestió de l'anterior govern valencià del que va ser titular d'Economia, responia: "les grans decisions adoptades van ser les més adequades en el moment, igual que les quals es prenen ara són les mesures de caràcter econòmic apropiades per a aquesta situació". Intoxicat per benzodiacepinas o per barbitúrics o simplement mentider compulsiu?

Catorze mesos més tard, el conseller d'economia és un home, diuen, assenyat i capacitat, de perfil més tècnic que no polític. Es tracta de Juan Carlos Moragues. Enfrontant als mitjans de comunicació Moragues ha estat molt directe i contundent: "vivim en un cercle viciós impossible de trencar si no es millora el model de finançament autonòmic”. Moragues, l'home, no parla de la gestió desastrosa del passat recent. El model de finançament és -segons ell- el motiu pel qual la Comunitat Valenciana no solament no ha complit amb l'objectiu del dèficit en 2012, sinó que s'ha convertit en la regió que més s'ha desviat: un 3,45% del PIB enfront del 1,5% de màxim autoritzat. La conseqüència més immediata: haurà noves retallades de la despesa. Però no valdran de molt. Més enllà del mant de l'oblit sobre els seus predecesors, l'escenari descrit per Moragues és un bany de realitat per al propi Consell i per a la Comunitat Valenciana en general: la Generalitat no és que no haja complit en 2012. Tampoc ho farà en 2013. Estem, sembla, davant la crua, nua, terrible i amarga realitat.

És a dir, que estem en mans de Rajoy i els seus alegres xicots, aquells que ovacionaven a Camps, Francisco, quan intoxicat fins al deliri per la seu pròpia megalomanía, delirant de xovinisme patològic, embriagat per l'adulació dels seus conmilitons, i embarcat en el balafiament de l'erari públic en fastos i corrupció fins al punt de destruir el sistema financer valencià, afirmava: "Som els millors, tenim el millor i tenim l'obligació i la responsabilitat de seguir fent de la nostra terra la millor d'Espanya i d'Europa" (Las Provincias, 28/3/2011). Les seues declaracions eren cada cop més estrambòtiques: “La història d'Espanya es va escriure en altres dècades des d'altres territoris, avui hem de dir bé alt i bé clar que aquesta terra ha liderat el canvi possible a Espanya" (El Mundo, 28/3/2011). No és increïble?

Liderar? Aquesta terra avui està en fallida i és la més afectada per la crisi, el malgovern i la corrupció. Intervinguda de fet pel govern espanyol, que al seu torn ho està pel govern alemany, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Camps és responsable, però Rajoy ho és tant com ell. Com ha escrit Juanjo Millás, i compartisc, “estem fins als collons de la merda que ens obliguen a engolir des del matí fins a la nit”. 

Ha arribat l’hora de començar a parlar clar. Quan i quant van a pagar tots aquests irresponsables? Fins a quan anem a suportar-los?