El món sembla haver perdut
definitivament el nord, girant sense fre cap a una deriva d’absurditat i
crueltat institucionalitzada. Quan un egòlatra carregat de patologies com
Donald Trump es planta davant l’Assemblea General de les Nacions Unides per a
insultar, amenaçar i menysprear persones, països e institucions davant la
mirada impassible de més d’un centenar líders mundials, el silenci de
l’auditori resulta tan eixordador com perillós. Té raó un bon amic quan diu que
qui té la vara mana, i ningú s’atreveix a alçar la veu per a dir-li un parell
de coses ben clares a qui actua sense la més mínima decència democràtica.
Aquesta mateixa violència, de formes diferents però de matriu idèntica, es
reprodueix a escala quotidiana. Hui ens alcem amb la notícia del desnonament a
Madrid d’una dona de 87 anys de la vivenda on ha residit des de 1957 [La foto correspon a l'acció judicial]. Tot és
impecablement legal, ens diuen. Tanmateix, ¿quines lleis són eixes que emparen
l’especulació selvàtica dels fons voltors per damunt del dret fonamental a un
sostre i a la dignitat humana? És el triomf del mercat desfermat sobre l'Estat
social, una dinàmica on l'ésser humà queda reduït a una xifra en un balanç de
beneficis.
I per si no hi hagués prou, la batalla cultural i ideològica mostra la seua
cara més ridícula i fosca a Portugal, on es pretén prohibir les obres de José
Saramago a l’ensenyament secundari argumentant que l'escriptor no representa la
cultura portuguesa. Pretendre esborrar l'únic Premi Nobel de Literatura en
llengua portuguesa sota l’excusa del seu compromís polític comunista és un
exercici d’estupidesa i censura que retrata perfectament qui el promou.
Com bé assenyala Alfons Cervera a la seua columna d'InfoLibre, ens trobem davant
d'un panorama desolador. Però allò que resulta realment aterridor no són només
els personatges grotescs com Trump, la voracitat dels mercats o els censors de
torn. Allò que més espanta és l’avanç implacable del que Zygmunt Bauman va
definir com a retrotopia, és a dir la tendència a buscar refugi en un
nacionalisme excloent, de fronteres dures i identitats tancades, per part de
col·lectius incapaços d’imaginar un horitzó de futur compartit i atrapats en
una malenconia per un passat tan mitificat com absurd.
Aquest retrocés alimenta el posfeixisme sobre el qual ens adverteix
l'historiador Enzo Traverso, una amenaça real que busca desmantellar les
conquistes socials i democràtiques des de les mateixes institucions. Davant
d’aquesta onada de reaccionarisme, insolidaritat i autoritarisme, la resignació
no és una opció.
Molts més dels que ells volen i diuen, entenem que cal resistir i combatre els
abusos de qui ostenta el poder, els dimonis de l'especulació financera i
aquells que volen prohibir la cultura i el pensament crític. Com deien els
clàssics de la revolta: per dura que estiga la situació, siguem realistes i
demanem l'impossible. Prohibit prohibir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada