Hi ha llocs que només existeixen com a notícia d’apertura dels mitjans de comunicació des del drama. Per exemple quan es cremen o quan s'inunden, arrabassats pel torrent irresistible d’un barranc. Tuéjar, a la comarca de la Serrania, i tants altres pobles menuts que es van quedant sense habitants, sense serveis i sense l'atenció mínima de les administracions, semblen condemnats a una invisibilitat crònica que només es trenca per la tragèdia. La catàstrofe —el foc al bosc, la riuada que ho desfà tot— és pràcticament l'únic ganxo que fa que aquells qui vivim a les ciutats, sense lligams directes amb aquestes terres, recordem fugaçment que allà hi ha vida. Una vida que es va ensorrant poc a poc enmig del desinterès institucional i de la indiferència de la ciutadania aliena.
Però, a aquests indrets hi ha gent rebel. Gent que es nega a acceptar el destí de la desaparició; autèntics resistents i lluitadors contra l'oblit. Si algú és un referent indiscutible d'aquesta batalla, un comandant d'aquesta resistència a la Serrania, eixe és Alfons Cervera. Amb la seua veu persistent, Cervera ens torna a recordar, hui des de la seua columna dominical a Levante-EMV, la realitat de Tuéjar, allà a la seua terra de naixença.
Aquests dies, al poble, l'incendi encara és viu; està controlat, però no apagat. Un foc al terme que ha portat l'alcalde als micròfons de la ràdio i a les pàgines de la premsa. Un home assenyat, així m’ha semblat, que ha clamat per una necessitat tan bàsica com ineludible: la d'atendre i cuidar els boscos que envolten aquests pobles abandonats a la seua sort, les mal nomenades «terres buidades» o, pitjor encara, «terres buides».
Aquesta realitat ens hauria de preocupar a la gent normal i corrent, la immensa majoria. Una majoria de la qual cal excloure, per descomptat, els negacionistes de qualsevol adscripció i aquelles persones incapacitades per a sentir la més mínima empatia pel patiment humà, siga quin siga l'origen del seu dolor. Per a tots els altres, recordar Tuéjar i la seua gent no hauria de ser una mostra de caritat passatgera, sinó un imperatiu ètic i ineludible de solidaritat.
És una qüestió de pura justícia. Els habitants de les zones amb baixa densitat demogràfica no tenen el pes electoral suficient perquè els partits polítics es preocupen seriosament per les seues necessitats o els proveïsquen dels serveis bàsics que a la ciutat donem per descomptats. Precisament per això, la resta de la societat tenim un deute moral amb ells: el de no oblidar Tuéjar ni tots els altres pobles similars que tenim tan relativament a prop.
Del que podem estar completament segurs és que Alfons Cervera i la seua quadrilla de resistents no deixaran de recordar-nos-ho. Lluiten per preservar els seus pobles i poblets, per rescatar-los del silenci i de la desaparició. El que potser no saben és que la seua lluita no sols és per a ells: és un favor inestimable que ens fan als qui, des de qualsevol altre lloc, ens mantenim en la rebel·lia i la resistència, per modesta que siga, contra tantes coses terribles i indignes que són moneda corrent en aquests temps ominosos que ens ha tocat viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada